el 50 millors llibre per a Infants segons Hayao Miyazaki

Once upon a time, books served as the de facto refuge of the “physically weak” child. For animation legend, Hayao Miyazaki, above, they offered an escape from the grimmer realities of post-World War II Japan.

Many of the 50 favorites he selected for a 2010 exhibition honoring publisher Iwanami Shoten‘s “Boy’s Books” series are time-tested Western classics.

Loners and orphans–The Little PrinceThe Secret Gardenfigure prominently, as do talking animals (The Wind in the Willows, Winnie-the-PoohThe Voyages of Doctor Dolittle).

And while it may be a commonly-held publishing belief that boys won’t read stories about girls, the young Miyazaki seemed to have no such bias, ranking Heidi and Laura Ingalls Wilder right alongside Tom Sawyer and Treasure Island’s pirates.

Several of the titles that made the cut were ones he could only have encountered as a grown up, including 1967’s From the Mixed-Up Files of Mrs. Basil E. Frankweiler and When Marnie Was There, the latter eventually serving as source material for a Studio Ghibli movie, as did Miyazaki’s top pick, Mary Norton’s The Borrowers.

We invite you to take a nostalgic stroll through Miyazaki’s best-loved children’s books. Readers, how many have you read?

Hayao Miyazaki’s Top 50 Children’s Books

  1. The Borrowers — Mary Norton
  2. The Little Prince — Antoine de Saint-Exupéry
  3. Children of Noisy Village — Astrid Lindgren
  4. When Marnie Was There — Joan G. Robinson
  5. Swallows and Amazons — Arthur Ransome
  6. The Flying Classroom — Erich Kästner
  7. There Were Five of Us — Karel Poláček
  8. What the Neighbours Did, and Other Stories — Ann Philippa Pearce
  9. Hans Brinker, or The Silver Skates — Mary Mapes Dodge
  10. The Secret Garden — Frances Hodgson Burnett
  11. Eagle of The Ninth — Rosemary Sutcliff
  12. The Treasure of the Nibelungs — Gustav Schalk
  13. The Three Musketeers — Alexandre Dumas, père
  14. A Wizard of Earthsea — Ursula K. Le Guin
  15. Les Princes du Vent — Michel-Aime Baudouy
  16. The Flambards Series — K. M. Peyton
  17. Souvenirs entomologiques — Jean Henri Fabre
  18. The Long Winter — Laura Ingalls Wilder
  19. A Norwegian Farm — Marie Hamsun
  20. Heidi — Johanna Spyri
  21. The Adventures of Tom Sawyer — Mark Twain
  22. Little Lord Fauntleroy — Frances Hodgson Burnett
  23. Tistou of the Green Thumbs — Maurice Druon
  24. The Adventures of Sherlock Holmes — Arthur Conan Doyle
  25. From the Mixed-Up Files of Mrs. Basil E. Frankweiler — E. L. Konigsburg
  26. The Otterbury Incident — Cecil Day-Lewis
  27. Alice’s Adventures in Wonderland — Lewis Carroll
  28. The Little Bookroom — Eleanor Farjeon
  29. The Forest is Alive or Twelve Months — Samuil Yakovlevich Marshak
  30. The Restaurant of Many Orders — Kenji Miyazawa
  31. Winnie-the-Pooh — A. A. Milne
  32. Nihon Ryōiki — Kyokai
  33. Strange Stories from a Chinese Studio — Pu Songling
  34. Nine Fairy Tales: And One More Thrown in For Good Measure — Karel Čapek
  35. The Man Who Has Planted Welsh Onions — Kim So-un
  36. Robinson Crusoe — Daniel Defoe
  37. The Hobbit — J. R. R. Tolkien
  38. Journey to the West — Wu Cheng’en
  39. Twenty Thousand Leagues Under the Sea — Jules Verne
  40. The Adventures of the Little Onion — Gianni Rodari
  41. Treasure Island — Robert Louis Stevenson
  42. The Ship that Flew — Hilda Winifred Lewis
  43. The Wind in the Willows — Kenneth Grahame
  44. The Little Humpbacked Horse — Pyotr Pavlovich Yershov (Ershoff)
  45. The Little White Horse — Elizabeth Goudge
  46. The Rose and the Ring — William Makepeace Thackeray
  47. The Radium Woman — Eleanor Doorly
  48. City Neighbor, The Story of Jane Addams — Clara Ingram Judson
  49. Ivan the Fool — Leo Tolstoy
  50. The Voyages of Doctor Dolittle — Hugh Lofting

A on queda la declaració Universal dels drets Humans.?

els que manen ens sorprenen sovint….  pel que diuen, el que fan, el que callen…

A finals de maig del 2015 Irlanda aprova en Referendum la la legalització del matrimoni entre homosexuals per amplia majoria. la setmana següent el Vaticà surt amb la   “No només ha estat una derrota dels principis cristians, sinó una derrota de la humanitat”, ha dit Pietro Parolin, secretari d’estat del Vaticà i màxim funcionari abans que el Papa, quan va conèixer el resultat favorable al reconeixement legal de les parelles del mateix sexe.

Tota una declaració d’intencions  per part d’un estat. No he trobat cap noticia on algú li recordi la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948

El Malson Americà ( i el nostre)

andreu barnils   andreu.barnils@partal.cat   publica a vilaweb.cat aquest article en dues setmanes durant maig i juny de 2013.

explica com hem arribat a on som

 

Hi ha moltes maneres de definir el somni americà. La millor manera que he trobat jo és aquesta: des de 1820 el salari real dels treballadors als EUA no ha parat de créixer fins a finals dels anys setanta del segle XX. Durant un segle i mig els nord-americans han vist com el seu salari era millor que el de l’any passat, i pitjor que el del següent. Aquest cas espectacular (únic al món?) es va complir fins i tot durant la crisi de 1929. Per què si bé és cert que durant la crisi el sou dels treballadors va baixar, els preus de les coses (la roba, el menjar, les cases, etcètera) encara va baixar més amb la qual cosa el que en diem ‘salari real’ era millor. La definició de ‘salari real’ és aquesta: la quantitat de coses que pots comprar amb el sou. Doncs en aquest país durant un segle i mig la gent cada any podia comprar més coses: un segon cotxe, una casa més gran, estudis pels fills. Tenir millor salari any rere any els ha marcat el caràcter: l’esperit americà, l’optimisme americà, el somni americà, tot ve d’aquí. La cultura, evidentment, se’n ha vist impregnada i tots podríem anomenar pel·lícules, llibres, cançons i estereotips que marquen aquesta idea central dels EUA: guanyar.
I així estàvem a finals dels anys setanta quan de sobte, pam!, d’un any per l’altre, el sou s’estanca. Per primera vegada després de segle i mig, el sou real no puja. No hi ha millora. S’esfuma. Els nord-americans no s’ho podien ni creure perquè era una cosa mai vista, gairebé diríem que anti-americana. Suposo que hi ha moltes maneres de definir el malson americà. Una de les que impressiona més és aquesta: fa trenta anys que als EUA el salari real està estancat. Per increïble que sembli, el salari real del 2013 es troba al mateix nivell que a finals dels anys setanta.
És molt curiós de veure com van reaccionar els nord-americans davant un canvi tant extraordinari. Els americans, gent de recursos, van trobar una primera solució: si no cobrem més, treballarem més. I sí sí, es van posar a treballar més hores. Caps de setmana? Caps de setmana. No tenir vacances? No tenir vacances. Una segona feina? Una segona feina. Porten trenta anys així i quan jo he arribat aquí, tres dècades després, la veritat és que me’ls he trobat esllomats. Literalment esllomats. Una de les imatges que trasbalsa més de Nova York és entrar a vagons del metro de Brooklyn on el 90% de la gent dorm, rebentada després d’una llarga jornada laboral. No són ni les nou del vespre i cauen esllomats. Hi ha d’altres senyals dins el vagó que indiquen la mateixa idea: el programa de ràdio dels matins, “El matí dels EUA” diguem, aquí engega a les 4.30 am. Una mica massa aviat per començar a treballar, no creieu animals?! En fi, segur que ho heu llegit abans en alguna banda: els americans treballen tant que no tenen temps ni per parar a dinar. Per això als EUA triomfa el fastfood.
Els americans, gent de recursos, van trobar una segona solució. Si el salari del pare no millorava, doncs que també treballi la mare. A finals dels anys setanta el 40% de les dones als EUA treballaven. Avui són el 80%. I no només la dona es va posar a treballar per ajudar la família. Resulta que els vells també s’han posat a ajudar. A mi veure gent de 80 anys fent de cambrer als EUA primer em va xocar. És ara que ho entenc. Si amb el sou de cap de família no n’hi ha prou, que la resta de membres de la família també treballin !
Per últim, els americans van trobar una tercera solució al problema de tenir el sou estancat. Demanar diners al banc. Cotxe nou? A crèdit, que amb el sou no hi arribo. Estudis pels fills? A crèdit, que ni amb el sou d’ella podem pagar la matrícula de la nena. I no és casualitat que fos als anys setanta que s’inventessin les targetes de crèdit: és justament aleshores quan el sou es va estancar i el fenomen de viure a crèdit es va convertir en massiu i necessari. Trenta anys després tots coneixem persones que tenen quatre, cinc, sis targetes de crèdit.
Com diu l’economista nord-americà Richard Wolff, font d’aquest article juntament amb Donald Barlett i James Steele, autors del contundent llibre ‘The Betrayal of the American dream’ hi ha signes que ens mostren aquest canvi cultural que estem vivint des de fa dècades. Per exemple, l’èxit televisiu de les sèries sobre zombis. Wolff diu que això no és cap casualitat. Avui el futur es veu molt negre, no s’entén res del que passa i sembla com si hi hagués forces obscures que ens barren el pas i no ens permeten millorar. Tot és confús i la por que portem dins des de fa trenta anys la traiem a través de la cultura de masses. Tant de zombi amunt i avall és una manera d’expressar por i confusió. Leonard Cohen ja va avisar l’any 1988 de l’estancament amb la cançó Everybody Knows (‘The poor stay poor, the rich get rich, that’s how it goes, everybody knows’). I a dia d’avui sèries de TV com Breaking Bad i Weeds són exemples de ficcions on el protagonista, de classe mitjana, fa de camell, ven droga, perquè amb el sou no n’hi ha prou. Tenen audiències milionàries i molta gent s’hi veu reflectida.
La pregunta, és clar, és la següent: perquè es van estancar els sous a finals dels anys setanta als EUA? La resposta, sabuda fa anys, la detallarem la setmana vinent, en la segona part d’aquest article sobre el malson americà. Però jo ja avanço que no diré res de nou. Tot és sabut. De fet, la resposta la tens davant del nas i és molt probable que l’estiguis tocant amb els dits: parlo de l’ordinador.

 

Alguna gent aquí als EUA es queixa dels sous multimilionaris dels directius i banquers, comparats amb el sou de la resta de la gent. Tenen raó, la veritat, però aquesta crítica arriba 30 anys tard. La gran diferència d’ingressos va començar fa tres dècades i lamentablement tot just ara despertem. Hi ha moltes maneres de veure aquesta enorme disparat d’ingressos entre uns i altres. Una manera és aquesta: l’any 1980 l’executiu mitjà d’una empresa dels EUA guanyava 42 vegades el sou del treballador mitjà. A la dècada dels anys noranta guanyava 100 vegades. A dia d’avui l’executiu guanya, preparats?, 350 vegades el sou del treballador segons el llibre ‘The Betrayal of the American Dream’. En trenta anys els rics s’han fet mega rics. Segons publicava recentment el diari New York Times l’executiu més ben pagat als Estats Units l’any 2012 va ser Lawrence J. Ellison, d’Oracle. Va guanyar 96 milions de dòlars en un any. Això són, exactament, 263.000 dòlars … al dia.
Per entendre perquè els rics s’han fet tant rics només cal entendre el concepte de productivitat. La productivitat és la quantitat de productes que un treballador pot fer en una hora. No descobreixo res si dic que fa trenta anys, gràcies als ordinadors, la productivitat dels treballadors es va disparar exponencialment. Les fàbriques de cotxes van passar de fabricar, és un dir, 10 cotxes al dia a fabricar-ne més de 30. Les màquines, rapidíssimes, ho van permetre. De fet, pocs anys després, és un dir, ja fabricaven 50 cotxes al dia. I després, 100 cotxes al dia! La primera conseqüència de l’entrada dels ordinadors als anys setanta, doncs, és que els amos es van fer molt rics. Molt. Tu mateix: imagina’t, per un moment, que pots passar de vendre 10 cotxes al dia, a poder-ne vendre 100.
La segona cosa que es va veure és que no calien tants treballadors. La feina ja la feien les màquines i molta gent va anar al carrer. Als anys setanta es va viure l’inici d’aquesta paradoxa: gràcies als ordinadors els treballadors produïen més que mai, treballaven millor que mai, generaven més beneficis que mai i, al mateix temps, a molts d’ells els feien fora. No feien falta. A més a més, els afortunats que van mantenir la feina van perdre l’augment de sou. ‘Augment de sou dius? Ha ha ha! Que no veus que tots els treballadors que vaig fer fora estant disposats a treballar cobrant el mateix? Jo no et milloro el sou ni borratxo’. I sí, sí, des de l’aparició dels ordinadors a escena el sou real als Estats Units està estancat. Porten trenta anys així.
Els ordinadors ens han convertit en prescindibles, molt tecnològics, i mal pagats. Va passar amb els treballadors de fàbrica fa trenta anys i recentment hem vist el cas de periodistes, fotògrafs i traductors: ara nosaltres també som pocs, molt tecnològics, i mal pagats. I darrera nostre vindran metges, professors universitaris i militars. Els robots dins els quiròfans, les classes universitàries online i els avions autotripulats faran que molta gent perdi la feina. Els que quedin, seran pocs, molt tecnològics, i mal pagats. Això sí, més productius que mai.
Una tercera cosa que va passar als anys setanta és que els amos de les empreses, els banquers que hi havien invertit, els accionistes, els executius, tots aquests van cometre un error molt humà: van creure que la productivitat es disparava gràcies a ells. Ells, que no havien vist un ordinador en sa vida, al fer-se rics es van creure genis. ‘We are the masters of the Universe!’. I darrera seu, i la seva propaganda, vam anar nosaltres. Oh, sí, que llestos són! En fi, no vam voler veure com precisament ells enfonsaven les empreses d’Internet els anys noranta, les immobiliàries els anys 2000, i hem hagut d’esperar a que enfonsessin bancs sencers a partir de l’any 2008 perquè, timídament, la seva aureola comenci a degradar-se. Genis dius? Bancs enfonsats.
Realment han estat tres dècades impressionants i s’han vist coses increïbles. Imagineu, per un moment, un d’aquests rics que els diners li han sortit per les orelles. Tants, n’ha fet, però taaants, que l’home decideix fundar un banc amb uns amics. Ell, que abans només fabricava cotxes, ara també és banquer. Imagineu-vos ara que un dels treballadors de la fàbrica de cotxes se’n va cap al banc. Clar, pobre home, com que no li pugen el sou, ara els diners els ha de demanar prestats. L’home entra i demana un crèdit. Aquest és un moment que l’amo de la fàbrica, ara també banquer, recordarà tota la vida. És un moment màgic, un autèntic punt d’inflexió. Aquí es troba davant un treballador a qui no fa pas gaires anys havia de donar un augment de sou anualment. Doncs ara, en canvi, li dóna un préstec. Què us sembla aquesta filigrana? Ara resulta que en comptes de ser l’amo que paga al treballador, cada any, una mica més d’augment de sou, doncs ara és el treballador que paga, cada any, els interessos del crèdit a l’amo. Realment, en aquests trenta anys, s’han marcat uns gols espectaculars.
Per últim, la quarta ‘meravella’ que ha passat durant aquestes tres dècades és que els rics han capgirat la política nord-americana com un mitjó. Als anys setanta el primer que van fer va ser inventar la paraula ‘lobby’ per tal d’eliminar la paraula ‘suborn’, que de fet és el que és. Immediatament després, els rics van envoltar la Casa Blanca. Que voleu deslocalitzar? Aquí teniu una llei. Resultat? El 60% dels productes que arriben als EUA provinent de la Xina són, de fet, productes d’empreses nord-americanes deslocalitzades. Els rics han fet el que han volgut amb els legisladors. L’últim cas, sabut tot just fa uns dies, és espectacular. Es veu que als Estats Units s’ha aprovat una llei bancària que consta de 85 línies escrites. Doncs n’hi ha setanta que les va escriure Citibank. Així doncs, després de trenta anys, hem arribat a un punt que els rics ja ni perden el temps subornant els escribes del Congrés. Ara, les lleis, es veu que les escriuen directament ells.
Hi ha americans que diuen que als anys vuitanta el capitalisme va guanyar al comunisme i que ara, trenta anys després, el capitalisme s’està menjant la democràcia. Venen a dir que la història d’amor entre la democràcia i el capitalisme s’ha acabat. Qui ho hauria dit, oi, anys enrera? Doncs es veu que els pares estant en procés de divorci. La majoria dels fills, pel què jo veig, no els agrada aquest divorcis i els molesta terriblement haver de decidir un detall tan simple com aquest: tu maco, amb qui vols viure, amb el pare o amb la mare?

Justicia i Medicina a Espanya. Cercant models

De las personas que cometen actos realmente abyectos, como estafar a ancianos los ahorros de toda su vida, violar a mujeres o disparar contra los dependientes a los que se hace tumbar en el suelo durante un atraco, se dice a menudo que padecen una «psicopatía» o un «trastorno de personalidad antisocial>>.

extret de Blair y Cipolotti, 2000; Hare, 1993; Kirwin, 1997; Lykken, 1995; Mealey, 1995.

Som un país que a una part d’aquesta gent han rebut indemnitzacions mil·lionaries…  en contes de portar-los al jutge i al metge.

Deía el filòsof Eric Hoffer : «Quan les persones són lliures per fer el que els plagui, normalment s’imiten mutuament».   

Mentre tinguem llibertat, caldrà cercar els models de persones a imitar per poder guiar cap al jutge i al metge aquestes “psicopaties”

The capitalist network that runs the world

el  NewScientist http://www.newscientist.com/ publica com poques companyies ho controlen quasi tot

 

AS PROTESTS against financial power sweep the world this week, science may have confirmed the protesters’ worst fears. An analysis of the relationships between 43,000 transnational corporations has identified a relatively small group of companies, mainly banks, with disproportionate power over the global economy.

The study’s assumptions have attracted some criticism, but complex systems analysts contacted by New Scientist say it is a unique effort to untangle control in the global economy. Pushing the analysis further, they say, could help to identify ways of making global capitalism more stable.

The idea that a few bankers control a large chunk of the global economy might not seem like news to New York’s Occupy Wall Street movement and protesters elsewhere (see photo). But the study, by a trio of complex systems theorists at the Swiss Federal Institute of Technology in Zurich, is the first to go beyond ideology to empirically identify such a network of power. It combines the mathematics long used to model natural systems with comprehensive corporate data to map ownership among the world’s transnational corporations (TNCs).

“Reality is so complex, we must move away from dogma, whether it’s conspiracy theories or free-market,” says James Glattfelder. “Our analysis is reality-based.”

Previous studies have found that a few TNCs own large chunks of the world’s economy, but they included only a limited number of companies and omitted indirect ownerships, so could not say how this affected the global economy – whether it made it more or less stable, for instance.

The Zurich team can. From Orbis 2007, a database listing 37 million companies and investors worldwide, they pulled out all 43,060 TNCs and the share ownerships linking them. Then they constructed a model of which companies controlled others through shareholding networks, coupled with each company’s operating revenues, to map the structure of economic power.

The work, to be published in PLoS One, revealed a core of 1318 companies with interlocking ownerships (see image). Each of the 1318 had ties to two or more other companies, and on average they were connected to 20. What’s more, although they represented 20 per cent of global operating revenues, the 1318 appeared to collectively own through their shares the majority of the world’s large blue chip and manufacturing firms – the “real” economy – representing a further 60 per cent of global revenues.

When the team further untangled the web of ownership, it found much of it tracked back to a “super-entity” of 147 even more tightly knit companies – all of their ownership was held by other members of the super-entity – that controlled 40 per cent of the total wealth in the network. “In effect, less than 1 per cent of the companies were able to control 40 per cent of the entire network,” says Glattfelder. Most were financial institutions. The top 20 included Barclays Bank, JPMorgan Chase & Co, and The Goldman Sachs Group.

John Driffill of the University of London, a macroeconomics expert, says the value of the analysis is not just to see if a small number of people controls the global economy, but rather its insights into economic stability.

Concentration of power is not good or bad in itself, says the Zurich team, but the core’s tight interconnections could be. As the world learned in 2008, such networks are unstable. “If one [company] suffers distress,” says Glattfelder, “this propagates.”

“It’s disconcerting to see how connected things really are,” agrees George Sugihara of the Scripps Institution of Oceanography in La Jolla, California, a complex systems expert who has advised Deutsche Bank.

Yaneer Bar-Yam, head of the New England Complex Systems Institute (NECSI), warns that the analysis assumes ownership equates to control, which is not always true. Most company shares are held by fund managers who may or may not control what the companies they part-own actually do. The impact of this on the system’s behaviour, he says, requires more analysis.

Crucially, by identifying the architecture of global economic power, the analysis could help make it more stable. By finding the vulnerable aspects of the system, economists can suggest measures to prevent future collapses spreading through the entire economy. Glattfelder says we may need global anti-trust rules, which now exist only at national level, to limit over-connection among TNCs. Sugihara says the analysis suggests one possible solution: firms should be taxed for excess interconnectivity to discourage this risk.

One thing won’t chime with some of the protesters’ claims: the super-entity is unlikely to be the intentional result of a conspiracy to rule the world. “Such structures are common in nature,” says Sugihara.

Newcomers to any network connect preferentially to highly connected members. TNCs buy shares in each other for business reasons, not for world domination. If connectedness clusters, so does wealth, says Dan Braha of NECSI: in similar models, money flows towards the most highly connected members. The Zurich study, says Sugihara, “is strong evidence that simple rules governing TNCs give rise spontaneously to highly connected groups”. Or as Braha puts it: “The Occupy Wall Street claim that 1 per cent of people have most of the wealth reflects a logical phase of the self-organising economy.”

So, the super-entity may not result from conspiracy. The real question, says the Zurich team, is whether it can exert concerted political power. Driffill feels 147 is too many to sustain collusion. Braha suspects they will compete in the market but act together on common interests. Resisting changes to the network structure may be one such common interest.

When this article was first posted, the comment in the final sentence of the paragraph beginning “Crucially, by identifying the architecture of global economic power…” was misattributed.

The top 50 of the 147 superconnected companies

1. Barclays plc
2. Capital Group Companies Inc
3. FMR Corporation
4. AXA
5. State Street Corporation
6. JP Morgan Chase & Co
7. Legal & General Group plc
8. Vanguard Group Inc
9. UBS AG
10. Merrill Lynch & Co Inc
11. Wellington Management Co LLP
12. Deutsche Bank AG
13. Franklin Resources Inc
14. Credit Suisse Group
15. Walton Enterprises LLC
16. Bank of New York Mellon Corp
17. Natixis
18. Goldman Sachs Group Inc
19. T Rowe Price Group Inc
20. Legg Mason Inc
21. Morgan Stanley
22. Mitsubishi UFJ Financial Group Inc
23. Northern Trust Corporation
24. Société Générale
25. Bank of America Corporation
26. Lloyds TSB Group plc
27. Invesco plc
28. Allianz SE 29. TIAA
30. Old Mutual Public Limited Company
31. Aviva plc
32. Schroders plc
33. Dodge & Cox
34. Lehman Brothers Holdings Inc*
35. Sun Life Financial Inc
36. Standard Life plc
37. CNCE
38. Nomura Holdings Inc
39. The Depository Trust Company
40. Massachusetts Mutual Life Insurance
41. ING Groep NV
42. Brandes Investment Partners LP
43. Unicredito Italiano SPA
44. Deposit Insurance Corporation of Japan
45. Vereniging Aegon
46. BNP Paribas
47. Affiliated Managers Group Inc
48. Resona Holdings Inc
49. Capital Group International Inc
50. China Petrochemical Group Company

* Lehman still existed in the 2007 dataset used

Ecologia i Economia. De com funcionen les xarxes i la necessitat de col·laborar

la vanguardia del 6 de febrer del 2012 publica aquesta entrevista.

Jordi Bascompte empezó a anotar sus observaciones de la naturaleza en un cuaderno de campo cuando, con 13 años, iba a observar aves al delta del Llobregat o a los Aiguamolls de l’Empordà. A los 16 leyó las Perspectivas en teoría ecológica de Ramon Margalef, del que, dice, “entendí poco pero me impresionó mucho”. Más adelante conoció en persona al gran Margalef, pionero de la ecología de España, que le enseñó “que hay unas leyes que explican cómo funciona la naturaleza”. En su último trabajo, un equipo científico internacional dirigido por Bascompte ha descubierto una nueva ley que explica la naturaleza y ha demostrado que la misma ley se aplica también a la economía. Sus resultados son relevantes de cara a proteger la biodiversidad, la estabilidad de la economía o la fiabilidad de internet.

¿Qué tienen en común la ecología y la economía?
Tanto los ecosistemas como los sistemas económicos forman redes complejas en que múltiples actores interactúan unos con otros. Hay una larga tradición de estudios basados en la competencia, por ejemplo entre especies, entre empresas o entre países. Pero hay muy pocos estudios sobre la cooperación, que también tiene un papel muy importante en la ecología. Es lo que nosotros hemos estudiado.

¿Cómo lo han estudiado?
Hemos analizado veinte redes ecológicas formadas por plantas florales e insectos polinizadores. Las hemos analizado d esde la selva amazónica hasta Groenlandia. En estas redes, las plantas benefician a los insectos y los insectos a las plantas. Además, unas especies de insectos pueden beneficiar a otras si van a las mismas plantas. Y unas especies de plantas pueden beneficiar a otras si las polinizan los mismos insectos. Es lo que llamamos una red mutualista.

¿Y qué han descubierto?
Por un lado, que unos nodos ayudan más que otros en mantener esta red ecológica de la que todos se benefician. Y por otro, y esto es lo más sorprendente, que los que más ayudan son los más vulnerables a la extinción.

¿Qué tiene esto que ver con la economía?
Hemos analizado también la industria de la moda de Nueva York, que es una red mutualista formada por diseñadores y contratistas. Y ocurre exactamente lo mismo. Los nodos o empresas que más contribuyen a la robustez del sistema son los que tienen un riesgo más alto de tener que cerrar.

¿Por tanto, toma el dinero y corre?
O mejor aprendamos a valorar el papel esencial que tiene la cooperación. Si todo el mundo actúa de manera egoísta, la sociedad entera se colapsa. Por lo tanto, si queremos tener un sistema social estable, conviene crear incentivos y reconocimiento para quien contribuye al bien común. Hay que proteger a los que más ayudan porque son los más vulnerables a la extinción.

Las sociedades humanas están formadas por redes mutualistas. ¿Sus resultados se pueden extrapolar más allá de la industria de la moda?
Dado que hemos observado fenómenos idé nticos en redes mutualistas muy distintas, estos fenómenos no son exclusivos de la relación entre insectos y plantas o entre diseñadores y contratistas. Creemos que son una característica propia de las redes mutualistas y que los resultados son generalizables.

¿Por ejemplo?
Fíjese en la crisis económica en Europa. Poner el énfasis en la baja competitividad de los países del sur de Europa significa que seguimos sin ver la economía a n ivel sistémico, sino individual. Es como intentar proteger la biodiversidad fijándose en especies aisladas en lugar de fijarse en las relaciones entre especies.

¿Cuál sería la solución?
En economía, como en ecología, ha prevalecido una visión reduccionista qu e es adecuada para analizar una compañía o un país de manera aislada, pero es insuficiente para prever riesgos globales. Comprender cómo funcionan las redes nos da una visión global y nos indica qué hacer para que el sistema sea menos vulnerable a las crisis.

¿Alguna idea concreta?
El comercio es una red mutualista. Si se p rotege a quienes más contribuyen a la estabilidad de la red, podrá crecer una red más grande con más empresas y más puestos de trabajo.

Internet es otra red compleja.
Efectivamente. Identificar los nodos que más contribuyen a la robustez de la red y protegerlos ayudará a que la red sea menos vulnerable al error o al ataque de hackers.

Volviendo a la ecología, ¿cómo puede ayudar su investigación a proteger la biodiversidad?
La crisis de la biodiversidad es tan grave que no podremos salvarlo todo . Si centramos los recursos en proteger las redes ecológicas, salvaremos más especies que si nos empeñamos en proteger las especies una a una. Y además podremos preservar el funcionamiento de estas redes y los servicios que proporciona la biodiversidad.

12 consells d’en Paco Mora per mantindre el cervell salubable

al programa redes de tve2 del novembre de 2011 han descrit aquests 12 punts fàcils de posar en practica

1. COMER MENOS. Comer más de lo que necesitamos aumenta el estrés oxidativo del organismo, que agrede a las proteínas, a los lípidos, al ADN y al cerebro. Menos comida potencia la producción de nuevas neuronas en el hipocampo, la región encargada del aprendizaje y la memoria, aumenta la sinapsis y favorece los mecanismos de reparación neuronal.

2. DEPORTE DE FORMA REGULAR. Men sana in corpore sano. Al practicar deporte aeróbico de forma habitual y continuada segregamos unas sustancias que repercuten en una mayor plasticidad del cerebro. Se potencian las sinapsis entre neuronas, la clave del aprendizaje y la memoria.

3. EJERCICIO MENTAL. Hacer ejercicio mental todos los días. Jubilarse no implica sentarse en el sofá de casa a ver la tele, hacer crucigramas o leer. Debemos estimular la mente con retos; por ejemplo: aprender un idioma nuevo. Es una tarea fascinante, que requiere esfuerzo, pero que produce mucho placer, porque es útil y porque provoca la admiración de los demás.

4. VIAJAR MUCHO. Viajar requiere, en esencia, aprender y memorizar, adquirir percepciones y memorias nuevas. La rutina es nefasta para el cerebro. Además, viajar genera un cúmulo de emociones, que es realmente lo que mueve a nuestras neuronas.

5. VIVIR ACOMPAÑADO. Una buena salud mental pasa por tener relaciones buenas y constantes con los demás. La transferencia emocional tiene muchas ventajas sociales. Quienes viven en pareja y tienen amigos se adaptan mejor a los cambios.

6. ADAPTARSE A LOS CAMBIOS. Adaptarse quiere decir también asumir los tiempo que corren. Si nos aislamos, si decimos “yo ya soy muy mayor para esto”, lo único que conseguimos es estresarnos emocionalmente.

7. EVITAR EL ESTRÉS CRÓNICO. El estrés crónico tiene muchas consecuencias dañinas sobre el organismo y el cerebro, libera de forma constante hormonas glucocorticoides que afectan directamente al cerebro. Lo mejor para contrarrestarlo es practicar deporte.

8. NO FUMAR. Este hábito puede producir pequeños infartos cerebrales y declinar las funciones mentales. La nicotina produce una reducción de la memoria y la atrofia y la muerte de las neuronas. Además, aumenta el estrés oxidativo en el cerebro.

9. DORMIR BIEN. Necesitamos entre siete y ocho horas de sueño reparador cada noche para que nuestro cerebro pueda borrar aquella información innecesaria y reforzar los conocimientos aprendidos. También para reparar tejidos dañados.

10. EVITAR EL APAGÓN EMOCIONAL. La motivación, la ilusión, la emoción, es lo que nos empuja a tener ganas de vivir. Ése es el motor que llevamos dentro y que nos mueve a querer seguir estando vivos.

11. AGRADECIMIENTO. Agradecer es uno de los gestos humanos más bellos, que une a quien agradece y a quien recibe el agradecimiento. La vejez es un tiempo sano de agradecer, de dar, de crear nuevos lazos y dejar atrás antiguos lastres que eran causas de tensiones, angustias y pesadumbres.

12. LAS PEQUEÑAS COSAS. Ser mayor, de mente clara y sano es un privilegio. Disfrutemos de las pequeñas cosas, sin crearnos necesidades por las que tengamos que luchar para conseguirlas.