Arxiu de la categoria: llengües

D’on venen els nostres cognoms.

El setmanari El Temps publica al 22 de desmbre aquesta noticia del treball de professor Guinot

 

Venim del segle XI

El professor Enric Guinot, de la Universitat de València, ens condueix amb destresa per la història dels nostres cognoms, per la manera com hem arribat a dir-nos com ens diem avui. Una mica abans i una mica després de la revolució antroponímica del segle XI.

Cognom és un terme pres, com tantes altres coses a la nostra vida, de la civilització romana. Per bé que la seva estructura antroponímica, amb els grans clans familiars, es va perdre juntament amb l’imperi, la terminologia (i un bell grapat de noms propis) va ressuscitar passats els segles. I del llatí cognomen tenim ara el terme que, segons el diccionari, ens defineix el “nom de família” amb què provem d’individualitzar-nos davant dels altres, i de situar-nos alhora, en aquest doble joc que ens configura, dins un grup, una nissaga que ens teixeixi les sempre necessàries xarxes de relacions.

Abans d’arribar, però, a aquest doble cognom que avui ens identifica (del pare i de la mare o a l’inrevés, que ara la tria de l’ordre ja és lliure), i des del qual els científics plantegen estudis innovadors, el nostre sistema antroponímic ha viscut un seguit de vicissituds que, tot seguit, i menats per Enric Guinot –catedràtic d’història medieval de la Universitat de València i autor del conegut estudi Els fundadors del regne de València (3i4)–, succintament resseguirem.
Venim de Roma? Venim de Roma en el fons, encara que el seu sistema de cognoms tingui poc a veure amb el nostre. Aleshores, a més del nom propi (posem-hi Titus), un ciutadà romà (no pas les dones, no pas els esclaus) tenia també el de la gens o clan familiar (posem-hi Cornelius) i encara un altre afegitó que d’entrada personalitzava (Africanus, per exemple, si és que havia destacat per alguna victòria en terres càlides) i que amb el temps també podia esdevenir un segon cognom. Tot això, però, es va desfer amb la caiguda de l’imperi. Al capdavall, tal com ens explica Guinot, “la societat antiga de base esclavista, com és la d’època romana, genera unes estructures familiars que creen formes peculiars d’antroponímia, lligades amb les relacions patrilineals, amb l’existència d’un patrimoni que s’hereta per via masculina, i dins d’estructures familiars extenses”. En canviar aquesta estructura social, en canvien també les expressions nominals.

Un sol nom. I la gent que vivia a les terres que havien d’acabar essent catalanes es va quedar sense cognoms. Amb un nom sol ja s’hi entenien, l’etiqueta responia bé a les necessitats i aquells segles de transició a la societat feudal, foscos quant a la informació que ens n’ha pervingut, van propiciar una gran simplificació en la identificació personal. Des de la tardoantiguitat a l’època altmedieval, ens relata Guinot, “en part influïts per l’arribada dels pobles germànics, amb la debilitació de l’estat, del poder públic, i una incipient protofeudalització, es produeix un seguit de canvis socials” que també tenen conseqüències onomàstiques: es trenca la idea de grup clànic romà i perviuen noms simples de tradició romana, al costat d’una gran bossa de noms germànics que s’estenen ràpidament.

D’aquests segles n’hi ha poca informació, però dels següents, a partir del VIII, ja se n’ha pogut fer un buidatge documental. Exhaustiu. Jordi Bolós i Josep Moran es van dedicar a aquesta anàlisi sistemàtica, i en va sorgir el Repertori d’antropònims catalans (IEC), on es mostra com, al segle VIII, ja és absolutament general el nom únic. Ja no hi ha cognoms. I com s’entenien, però, com s’hi aclarien i es diferenciaven? A còpia de diversitat: “Per a evitar la repetició, hi ha milers i milers de noms.” És l’era dels Vuisat, Wadall, Teudiscle, Koigo o Riquilda, un estol de noms que ara ens sonen ben poc o gens. Dels Borrell, Sunyer o Berenguer, que ja són més baixmedievals i que ens perviuen també com a cognoms.

La revolució antroponímica. És d’on venim nosaltres, resumeix el professor Guinot. D’on provenen els nostres noms i cognoms. Els experts l’anomenen “la revolució antroponímica” i va tenir lloc a Europa sobretot al segle XI i començament del XII, juntament amb la implantació general del feudalisme. A la base d’aquesta revolució hi ha, apunta Enric Guinot, el canvi en les relacions socials: durant l’alta edat mitjana apareixen senyors locals que exerceixen un poder privat sobre els seus veïns, i els converteixen en vassalls: “Mitjançant la violència, cacics, petits propietaris, gent de la noblesa, gent armada, utilitza la seua força per a implantar-se com a poder local.” La nova classe emergent converteix aquest seu poder en patrimoni que després vol traspassar en herència als descendents. Una de les formes simbòliques que empra és “afegir al seu nom únic un cognom, un afegit toponímic. D’on? De l’espai que converteixen en patrimoni”. Vet aquí en Guillem de Cerdanyola, posem per cas.

Per tant, continua l’historiador, “ja deixen a la següent generació el castell, els homes armats, les rendes que els paguen i també, per primera vegada, un cognom que va associat a aquest conjunt”. El fenomen és general a Europa. Als comtats catalans ja s’ha generalitzat a començament del segle XII. A partir d’aleshores, i durant tota la centúria, la moda s’estendrà, de manera progressiva, lenta i continuada, a la resta de capes socials. En aquest cas, però, les referències geogràfiques són, diguem-ne, més a la menuda. Tenen relació amb l’entorn immediat, amb el nom del mas, de plantes: és l’època en què compareixen a escena els Comes, Valls, Planes o Pi. “Els nostres cognoms”, destaca Enric Guinot, “vénen d’aquestes invencions dels segles XI i XII. No dic tots, perquè al llarg del temps se n’han continuat creant per diverses raons, però sí l’estoc majoritari”. De mica en mica, s’estenen les fonts d’on beuen els ideadors de cognoms. Ja no són tots cognoms toponímics, com era el cas general de la petita noblesa; ara s’amplien les possibilitats.

I ja és un no parar. Hi ha diverses formes de generar cognoms, que el medievalista ens enumera: “La més comuna és la via del malnom que, per tant, es pot referir a qüestions físiques. Hi entren també els malnoms lligats a microtopònims: per exemple, el mas de la codina (el sot fet al camp per tal de recollir l’aigua de la pluja), pot passar a ser el nom de Ramon de Codina. Amb el pas del segle XIII, la preposició es va perdent i algun seu descendent ja serà, potser, Guillem Codina.” Hi ha també els antropònims relacionats amb oficis (fuster, sabater, ferrer), que es van trobant en documents del segle XII i XIII per bé que, d’entrada, no es pugui dirimir si ja és cognom o simple descripció. El cas és que, tal com explicita Guinot, cada llengua va generant els propis cognoms. Des de processos més o menys similars, però amb resultats diversos, segons els paràmetres propis.

I amb peculiaritats històriques, també. Així, per exemple, si els antropònims procedents de topònims (i no és cap joc de paraules, això, sinó noms de persona que vénen de noms de lloc: antropotopònims) solen tenir, al Principat de Catalunya, emplaçaments propers, de la comarca o de l’entorn, la distància creix quan l’anàlisi se centra en el País Valencià o les Illes Balears, recorda Guinot: “Molta gent, en les migracions repobladores dels segles XII i XIII, encara que el seu pare ja s’haguera inventat un cognom, adopta, en establir-se, el de la localitat d’on prové. Per això és al País Valencià on trobes més cognoms toponímics catalans. O aragonesos, també.” Són els Benavent de Quatretonda, per exemple. Els Balaguer, Gironès, Tàrrega o etcètera.

Geografia. Hi ha, per tant, anota Enric Guinot, una “geografia dels cognoms”, que no és sempre exacta, però sí orientativa. I que ens mostra, per exemple, la tendència a fer cognoms directament del nom del pare, en el cas català (Bernat, per exemple), o a afegir-hi un sufix en el cas del castellà (Bernárdez, per tant, com a fill de Bernardo). “És una tradició castellano-navarro-aragonesa que també es detecta al sud de Catalunya. I, per tant, quan trobes un Pérez, Peris o Sànxez, pot ser d’origen navarrès o aragonès o de la zona oriental de Castella, però també n’hi ha una part que prové de Lleida o Tortosa, perquè ja hi ha hagut una migració anterior. Les coses mai no són tan senzilles”, explica Guinot amb un somriure.

No hi ha, continua l’especialista, una explicació clara per a aquesta tendència als cognoms antroponímics amb sufix, en el cas castellà: “Per moda, tradició o el que siga, és així. I, proporcionalment, a Castella es generen molts més cognoms d’aquest tipus, antroponímics, que no els que tenim en català de l’estil de Rius o Serra. El model de generació de cognoms és més simple, a Castella, i, en conseqüència, n’hi naixen molts de repetits, cosa que farà que, amb el pas dels segles, s’estenguen molt més que no els altres. Perquè al segle XII no n’inventaren tanta varietat.”

Les migracions, ja ha estat dit, són una font clara d’extensió de cognoms. En el nostre cas, cal tenir present tant els moviments fundacionals de població com les aportacions posteriors. Per als casos valencià i balear, Guinot és contundent: “Els nostres cognoms vénen dels repobladors, no pas dels musulmans.” I de les migracions posteriors, també, ara en parlarem. Però, d’entrada, dels repobladors.

Sobre aquesta base, sobre l’antroponímia creada als segles XI i XII i escampada al XIII, s’hi van anar afegint possibilitats: “Sempre hi ha migració, però també és veritat que hi ha moments d’acceleració. Podem esmentar l’arribada d’occitans, en època moderna. Parlem, en alguns pobles de la zona de Girona, d’un 40-60% d’immigrants. Això significa, és clar, un nou estoc antroponímic. De vegades no és diferent, perquè un Ferrer és igual en occità que en català, però unes altres vegades sí que aporten cognoms nous. Com ara el meu, Guinot, que arriba a Castelló el 1513.” Més migracions? Al segle XVIII, de francesos (de capes socials més altes, ara, que no pas els occitans), o de maltesos que arriben al País Valencià empesos per la pressió turca sobre l’illa (els Attard o els Mifsud, per exemple, tenen aquest origen). Fins que arribem a les “grans migracions del XX”: de començament de segle i dels anys 50-70, amb l’entrada de població de Múrcia, Castella, Aragó o Andalusia. “El més visible en l’antroponímia és que, estadísticament, ha convertit els Martínez, López o Sànchez en els cognoms més usuals a Catalunya i al País Valencià. Perquè el nombre d’immigrants va ser elevat però, sobretot, perquè tenien un estoc força breu de cognoms. Eren molt repetits”.

Anuncis

Els insults del capita Haddock

caballe.cat publica aquesta llista d’insults traduits al català.
… qu un cop llegits et pot passar l’enrrabiada

acaparador
aeròlit recauxutat
aixafaterrossos
aixafaterrossos caragirat
amfitrió
anacolut
analfabet
animal
animalot
atropòfag
antropopitec
antropopitec de pa sucat amb oli
apatxe
aprenent de dictador amb salsa de coco
aprofitat
arlequí
asteca
astronauta de terra endins
atleta de pa sucat amb oli
atropellador
autòcrata
autodidacta
banda de babuins
banda de canacs
banda de caps quadrats
banda de marxants de guano
banda de vampirs
banda de zapoteques
banda de zapoteques d’estar per casa
banda d’encenalls de pallús amb confitura d’eriçó
bandarra
bandit
bàrbar
barretina
belitre caragirat
bergant
bèstia
bleda assolellada
botxí
brètol
brivall
brontosaure
bufaforats
buidaampolles
buldòzer a reacció
cafre
caguetes
calçasses
caldereta reescalfada
canalla
caníbal
caníbal emplomallat del carall
caníbal impresentable
cap d’ase
cap de carbassa
capgròs
caragirat
carn de patíbul
carquinyoli
carquinyoli remullat
carterista
catacresi
cataplasma
cataplasma de neula remullada
ceballot
cebollí
cercopitec
cianur
cicló ambulant
ciclotró
coleòpter
coleòpter caragirat
colla de bèsties
colla de sapastres
coloquinta
concentrat de neula remullada
contrabandista
corsari
cotorra del diable
cotorra llenguda
cotorra xerrapeta
covard
cowboy de l’asfalt
cretí
cretí escabetxat
cromanyó de nyigui-nyogui
croqueta de cuscús
cuc miserable
descamisat
dinamiter
diplodocus
dromedari estrafet
ectoplasma
ectoplasma de bunyol estrafet
egoista
equilibrista
escampafems
escanyabruixots
escanyabruixots amb all-i-oli
escanyapobres
esclavista
escurçó
escurçó maleït
esgarriacries
espantasogres
extracte de cataplasma
extracte de ceballot
extracte de cretí momificat
extracte d’hidrocarbur
figureta de pessebre amb funda
fil·loxera
filibuster
filibuster de pa sucat amb oli
filibuster renegat
gallina
gamarús
gàngster
gàngster d’estar per casa
gargarisme
giroscopi
grandíssim covard
grumet desvergonyit
heretge
hidrocarbur
home del sac farcit de crema de suro
hotentot
hotentot desvergonyit
iconoclasta
incendiari
incívic
invertebrat
judes
ku-klux-klan
lladre
lladregot
llanut caragirat
logaritme caragirat
macaco
macrocèfal
mal educat
malandrí
mameluc
mandril
mariner d’aigua dolça
mariner de terra endins
marxatons
megacicle
megalòman
mercenari
mosca vironera
negrer
neuler rovellat
ninot de fira
oficleide
òliba mal dissecada
onicòrfor
oricterop
ornitorrinc
strogot
palíndrom
pallanga
papú
paranoic
paràsit
pastanaga
patagó
piconadora
pillastre
pirata
pirata d’aigua dolça
pirata de l’asfalt
pirata del cel
pirofòric
piròman
pixallits
pixapins
pocapena
pocavergonya
podrit
polígraf
projecte d’analfabet caragirat
projecte de pillastre
protozous
quadrilàter
rapinyaire
rata
renegat
rizòpode
rostit d’ectoplasma amb all-i-oli
ruc
rufià
sac de gemecs
sacabutxos
saltabardisses
saltabarrancs
saltataulells
saltimbanqui
salvatge
sapastre
sàtrapa
subproducte d’ectoplasma
suc de regalèsia
tanoca
tecnòcrata
terrorista
tigressa
tombatruites
tornavís
trabucaire
trabucaire del carall
traïdor
transcolador d’aigua
trinxeraire
trinxeraire dels càrpats
troglodita
troglodita de carnaval
tros de babau
tros de catacresi
tros de mula
tros de tifa interplanetària amb ulleres
tros d’ectoplasma rebullit
tros d’iconoclasta
truà
vampir
vàndal
vegetarià
venedor de catifes
visigot
viviseccionista
ximpanzé
xuixo de crema
zapoteca d’estar per casa
zuau escabetxat
zulú

L’origen del LLenguatge

Después de tantos fracasos al querer identificar qué nos distingue de los animales -se ha recurrido a la capacidad de fabricar herramientas, al poder simbólico y a la comunicación, entre otros-, el antropólogo Chris Knight parece haber dado en la diana. Su hipótesis revolucionaria da una explicación para el origen del lenguaje en los humanos y explica porqué nuestra comunicación es tan diferente de la de los animales que también se comunican entre sí.

Chris Knight dista mucho de ser una figura académica convencional. Su visión de la antropología rompe con muchos de los moldes tradicionales, e intenta reivindicar la importancia de la mujer, la solidaridad y la vida en comunidad en la evolución del ser humano y, en especial, de la cultura.

Si analizamos el mundo animal -especialmente el de los primates- en búsqueda de algo tan impredecible, libre y creativo como el lenguaje, quizá resulte difícil encontrar algo similar. El punto de partida para esta comparación podría ser el instinto de juego que tienen los animales, sobre todo cuando todavía son cachorros. Cuando dos animales juegan, ambos analizan lo que piensa el otro y se comunican, pero ello no constituye un lenguaje. En el mundo animal, se juega en la infancia como una preparación para la realidad adulta, mientras que en el ser humano, el juego durante la infancia es algo más que eso.

En el mundo animal, el sexo es una fuente enorme de conflictos y de violencia. Ningún animal renuncia fácilmente a la posibilidad de aparearse, especialmente los machos. Por ello, cuando dos gorilas compiten por una hembra, no se muestran juguetones sino que inician una pelea. Así, el juego de lucha en el período preadulto no se transforma -como en el caso de los humanos- en lenguaje y cultura que se transmiten de una generación a la siguiente sino que es una preparación para las peleas reales y, por ello, el juego se limita al período pre-sexual del animal.

El instinto de juego:

Humanos y animales jugamos de manera innata. En los humanos, es un instinto que nos permite desarrollar la imaginación, compartir experiencias y adquirir una serie de habilidades sociales que necesitaremos durante la vida adulta. El juego simbólico permite jugar con la realidad sin estar dentro de ella, por lo que es un juego más seguro.

Humanos y animales jugamos de manera innata. En los humanos, es un instinto que nos permite desarrollar la imaginación, compartir experiencias y adquirir una serie de habilidades sociales que necesitaremos durante la vida adulta. El juego simbólico permite jugar con la realidad sin estar dentro de ella, por lo que es un juego más seguro. Al igual que nosotros, los primates o los perros tienen un instinto de juego y, al jugar, se comunican. Sin embargo, al comparar su juego con el de un niño, hay algo que falta. Claramente, las señales de los primates no conforman un lenguaje. Y eso que falta, sorprendentemente según explica Chris Knight, es la política.

Según la hipótesis de Knight, para que surja el lenguaje, es necesario disponer de un sistema de leyes que fundamente la confianza entre los individuos y que dé lugar a una buena predisposición, algo que ni siquiera nuestros parientes más cercanos del reino animal -los chimpancés- tienen. Cuando esa especie de pacto social no existe, como en el caso de los animales, es necesario fiarse de lo que no se puede manipular, o sea, del lenguaje corporal porque éste es muy difícil de manipular: cuando alguien parpadea involuntariamente, cuando se le eriza la piel y los vellos, cuando tiene un cambio en la coloración del rostro, sabemos que no está fingiendo.

Gruñidos y otras señales:

Los animales necesitan que sus señales sean fiables, y el lenguaje corporal lo es. El modelo de comunicación animal se asemeja al ronroneo de un gato. Cuando un gato ronronea, sabemos que es feliz porque no puede ronronear y dejar de hacerlo a su antojo.

Los primatólogos han establecido varias categorías de señales entre los chimpancés. Por ejemplo, cuando la hembra está copulando, emite un sonido único para esa situación. Cuando ha encontrado comida, su entusiasmo se desata y se activan las glándulas salivares y, con ello, genera un gruñido también único para esa situación. Y lo importante es que los chimpancés no pueden fingir esas señales. Algunas personas podrían pensar que ello es un límite evolutivo del animal y que le iría mejor si pudiese controlar cognitivamente sus señales vocales. Sin embargo, es todo lo contrario. Si esas señales se pudieran manipular, no valdrían nada y perderían su sentido.

Lenguaje corporal:

En determinadas ocasiones -como cuando estamos enamorados- nuestro cuerpo emite señales iniquívocas que comunican algo de lo que estamos sintiendo por más empeño que pongamos en ocultarlo.

En algún momento de nuestra evolución, los humanos hemos roto todas las reglas y hemos logrado manipular nuestras señales vocales, a partir de lo cual surgió el lenguaje. Pero para que se dé este paso trascendente fue necesario que hubiese una especie de contrato social, lo que en la antropología social se denomina “cultura simbólica”.

“La cultura simbólica va mucho más allá que el lenguaje”, explica Chris Knight y lo ejemplifica con una metáfora de la vida cotidiana. Cuando conducimos un coche por la ciudad, tenemos una serie de señales que nos permite indicar y saber dónde va cada cuál. Son las luces intermitentes del coche o las señales viales. “Si conduces un camión enorme deberás detenerte en un semáforo en rojo igual que si condujeras un pequeño Volkswagen”, dice Knight. Pero si las leyes viales dejaran de funcionar y fallaran los semáforos, descubriríamos que los intermitentes no sirven para nada. “Todas tus pequeñas señales electrónicas serían una pérdida de tiempo, y si ahora conduces un vehículo grande tal vez tengas mejores perspectivas que si conduces uno pequeño.”

Para que surja el lenguaje, los semáforos tienen que funcionar –siguiendo la metáfora de Knight-. Sólo cuando se ha establecido ese contrato social, el enorme potencial para expresarnos con palabras se libera. Y en la vida real, la causa más fundamental que puede provocar un atasco en los simios y en los humanos es el conflicto sexual porque no hay ningún instinto más poderoso que el sexual.

En este campo –el del conflicto sexual-, existen enormes semáforos y son lo que llamamos el sistema de parentesco, el tabú del incesto, los valores familiares o el compromiso matrimonial, entre otros. Todo ello son reglas muy estrictas que pueden fallar. Cuando fallan –como cuando alguien engaña a su pareja- se necesitan señales más fiables que las palabras. En esas circunstancias, no basta con decir “lo siento cariño, no pasará nunca más”. Cuando la confianza ha desaparecido, para volver a ganarla se requiere algo más poderoso que las palabras.

Para que el lenguaje se desarrollara, probablemente hizo falta un gen. Pero siendo importante, no fue lo esencial. Como dice Knight, no cabe duda de que nuestra capacidad lingüística es innata. Sin embargo, el antropólogo asegura que, para que se desarrolle, debe haber un contexto que permita expresar ese instinto. Un niño que se haya criado sin amor, con exceso de ansiedad y aislamiento social puede padecer graves deterioros en el desarrollo del instinto lingüístico. De la misma manera que un gatito necesita ver cosas cuando desarrolla los ojos, un bebé necesita jugar con su madre, necesita reír, sentirse querido y sentir que alguien le escucha para que se desarrolle el instinto del lenguaje.

El juego como terapia:

El juego está muy vinculado con el aprendizaje y la capacidad comunicativa en la niñez. Por eso, el juego es una herramienta terapéutica para tratar a niños con dificultades en el desarrollo de sus sus capacidades comunicativas.

Lo que propone Chris Night es que el acontecimiento extraordinario en los albores de la vida humana que dio lugar al lenguaje no fue una mutación genética sino una revolución social. Pero, como dice Eduard Punset, nuestras sociedades actuales pueden “perder el tacto, la delicadeza, el ánimo de salvar las apariencias, el respeto mutuo, el imperio de la ley basada en el consentimiento colectivo, sin perder la capacidad de hablar. Estamos refiriéndonos al origen del lenguaje. Otra cosa es el debate sobre sus propósitos variados.”

Publicat a Smart Planet

Joan Coromines. Recull de Vilaweb de Diccionari Etimologic de la LLengua Catalana


En ocasió del centenari del naixement del lingüista Joan Coromines, VilaWeb us ofereix una selecció de trenta paraules tretes del ‘Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana’, una de les seves obres cabdals. La selecció ha anat a càrrec de Josep Ferrer i Costa, un dels responsables de la Fundació Coromines i curador de l’epistolari.

ASSASSÍ, de l’àr. hassasi ‘bevedor de hasis, beguda narcòtica de fulles de cànem’, nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hasis, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques. 1.ª doc.: 1284, Llull (axixí), S. XV (asasí).

BALDAQUÍ , ‘dosser solemne que cobreix el tron d’un sobirà o d’una imatge o objecte religiós’, antigament tela preciosa, importada de Bagdad, anomenat Baldac a l’Edat Mitjana; fou un antic adjectiu ètnic derivat d’aquest nom, i en la seva forma moderna el mot ha estat adaptat de l’it. baldacchino a causa de l’ús que se’n fa com a cobricel dels papes. 1.ª doc.: 1839, «dosser del papa», Lab.; com a nom de la tela, indirectament 1325, en docs. d’Aragó, a on degué passar des del català.
Encara que no en tinguem presents proves documentals és segur que com a nom de tela s’usà bastant des de començaments del S. XIV; almenys ens consta la forma baldaquí en diversos inventaris aragonesos dels anys 1325-30 (BRAE II, 548-49; Dozy, Gloss., s.v.; DHistAc.; REW, 8819), i els dos passatges publicats més acuradament el porten en la forma baldaquí, algun altre com a baldaquín; es tracta probt. d’un adjectiu en -í format a la manera aràbiga, i precisament la substitució de -í per -ín, tant com el fet que el comerç amb Orient arribava a Aragó només a través de catalans, és prova que en aquests textos aragonesos és pres del català. L’it. baldacchino apareix també des del S. XIII, en Jacopone da Todi (Terlingen 123); l’oc. baldaquin es documenta des de 1497 (Pansier III, 20) i com que el comerç occità amb Orient en els segles medievals es feia més amb naus catalanes que italianes o franceses, és un nou indici aplicable al català; la documentació catalana i castellana de l’Edat moderna i contemporània dóna indicis evidents que en aquesta època el mot fou adaptat de bell nou partint de l’ús romà. Per a més documentació i variants, veg. DCEC I, 375-6; i per a bufa de Baldrac, ibid., 379a3 ss. Baldac i Baldrac són formes documentades des de la nostra Edat Mitjana com a nom de la capital iraquina; hi hagué encara d’altres variants del nom de la ciutat en atingues tarifes nostres, p. ex. «item carga d’alum de Baltan… 5 diners jaquesos» en un aranzel de Tortosa de l’a. 1252 (RLR IV, 256).

A BETZEF, ‘abundosament, a desdir’, mot que passà de l’àr. magrebí al català insular i a l’italià, a través del Mediterrani; pertanyent a la sèrie d’adverbis aràbics en bi- i creat en l’àrab familiar i local del Nord d’Àfrica, estrany a l’àrab tradicional i d’arrel incerta en la llengua originària. 1.ª doc.: c. 1825, comte d’Aiamans.
Aquest aristòcrata mallorquí, Josep Togores, escrivia benèvolament a un poeta inexperimentat, amb agredolç consell: «y vós qui’n tants d’anys / no (he)u fet una glosa, / tantas com volreu, / a batzeb y arreu, / sens fer-vos res nosa , / mos ne donareu» (Bover, Bibl. Escr. Bal., 1257, p. 442). Igual variant en el DAmen.

CENA, del llatí CENA; llatinisme que fou usat com a nom d’un tribut antic que els pobles catalans donaven al rei o al senyor feudal, i que es pagava en diners o en espècies (exs. en DAg., i AlcM), i s’ha emprat especialment amb referència a l’àpat que féu Jesucrist amb els seus deixebles (exs. En Llull, Eiximenis, Tirant, etc.), algun cop amb referència a l’àpat en un context religiós (Villena, VitaCr. c. 25), i a la representació pictòrica del dit àpat de Jesucrist (S. XV en Careta, Barbr., 244, llens). Avui dia certa gent creient erròniament que és castellanisme diu el darrer o el sant sopar.


DOFÍ
Els primers escriptors que usaren dofí semblen haver estat Àngel Guimerà i J. Ruyra, 1902, en el recull Marines i Boscatges (amb grafia dufins); el primer lexicògraf, Aguiló, l’article del qual va encapçalat delfí però amb variants dofí i dufí, i un cita inconcreta de València a. 1324, la qual, però, suposo que es refereix a la forma delfí. Adoptà dofí per primera vegada el DFa. I segurament tingué raó de rompre així amb la forma tradicional (EdFontserè, Elem. De Ci. Fi i Nat., 1933, p. 203, hauria votat per mantenir delfí), car aquella és certament la més estesa avui, i en tot cas és dufí la pronúncia unànime en el català central: a Barcelona, Badalona, Maresme (Sant Pol, 1915 —), Blanes (1913), Tossa (1952), Roses (1958): no ho he sentit en altra forma. I de llavors ençà ho han escrit així els escriptors de cap de brot: «El Sépia — amb el seu parlar — no es cansa d’afegir: Avui sí que els dofins no li esqueixaran la xarxa dels sardinals del nuvi», Coromines (L’Avi dels Mussols, O. C. , 565a40); en uns versos sublims: «a un batre d’ulls, abans de caure, / la gran Invocada veié, / com una barca tota sola / però menada pels destins: / per uns destins d’ales nacrades/ i el guspireig de les onades/ i els salts de joia dels dofins!», Josep Carner (1952, oda a Lluís Companys).


EIXAMORAR
En general és a tot el domini lingüístic, que les fonts més fidedignes -sigui com a provinents de gent espontània sense preconceptes filològics ni búixoles lexicogràfiques, sigui perquè es troben en contextos on el mot està de servei i no fa de «vedette», sigui perquè un accident fonètic l’ha posat a cobert de les imminents accions contaminadores o d’etimologia popular- ens mostren el mot en aquest costat semàntic. L’any 1926 havent estat atrapat per una maltempsada pirinenca entre Castellar de N’Hug i Mogrony vaig aixoplugar-me xop a Mataplana, el mas d’antigues i il·lusres tradicions, posant part de la roba vora una llar abrandada: com que no m’hi podia quedar a fer nit, la mestressa, palpant les meves bandes penjades en uns cremalls, em deia al cap d’una estona «bé s’han eixamorat prou» ben cert encara eren humides però la dona devia invitar-me a tornar-me a calçar i seguir muntanya avall fins a algun poble. Una primavera regalada de 1956, després de tot un dia de maldar per les vastes soledats on viuen els esquerps pagesos de la salvatge Baronia de Rialb, en el Segre Mitjà, refugiant-me atuït i amarat al Molí de Guàrdia, l’hostaleret em planyia: «tot lo dia no fa més que ploure, los camins plens de fang: quan fa una estoneta que no plou i ja està eixombrat, se torne a posar a ploure…».

FAL·LERA, origen incert, però tenint en compte que a Mallorca és falera amb l senzilla, i que té gran extensió en els parlars locals l’aplicació a una malaltia de les bèsties, produïda entre altres coses per excés de menjar, és probable que estigui per felera, ll. *fellaria, derivat de FEL, FELLIS, ‘fel’: des d’aquesta condició morbosa s’hauria passat a ‘obsessió, idea fixa’, evolució a la qual pogué contribuir la influència de mots com falla, falòrnia, i ll. fallacia, fallere, i la seva família. 1.ª doc.: 1803, Belv.

FELIPA
, ‘travessa de ferrocarril’, de l’anglès sleepers (pron. igual que slipes, pròpiament ‘dormidors’) que designa aquestes mateixes travesses: estergit imperfectament en una forma selipes pels capatassos de les obres ferroviàries, fou imitat pels pagesos i obrers com felipes, potser no sense adaptar-ho al nom d’un rei odiós que el poble recordava. 1.ª doc.: 1905, Bulbena, Vogel; CostManc. I, S. V.
La travessa del mig de la via fou mirada pintorescament com un pobre infeliç dormilega que no té esma d’aixecar-se del mig del pas, per més que els desperts li passin per damunt. És sabut que en terres hispàniques (tant d’Europa com d’ultramar) foren els britànics els qui patrocinaren i fins enginyaren els primers ferrocarrils; d’ací que el mot anglès fos imitat o calcat d’una manera o altra en aquestes terres: cast. durmientes (que he sentit més a Sudamèria que a Espanya); la forma més aproximada a l’anglesa es manté en dialectes portuguesos: celipas o chulipas «travessas de madeira» que Lang (ZRPh. XIII, 1889, 213) va assenyalar especialment en els Açores, donant-ne ja l’etimologia anglesa.
Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel·lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral·lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116). En parlars portuguesos felipe és una mena de corriola, en el Minho, i ‘una bossa de cuiro per guardar-hi algun queviure’, en el Brasil (Krüger, VKR I, 252), objectes també servils i menyspreables, si bé allà és possible que l’al·ludit sigui més aviat Felip IV, més menystingut i avorrit allà, per la guerra que, no sense gran ajuda catalana, conduí al feliç resultat de desempallegar-los d’aquest altre sobirà absolut i decadent Felipó.


GEMAT
, ‘esclatant de verdor, d’ufana’, derivat de l’arcaisme gema ‘botó, flor’ -encara conservat enn alguna comarca extrema i només allí respectable-, aplicat a una vall plena de vegetació tendra (d’on es pogué estendre a les aigües que s’hi escolen); gema provenia del ll., que en el seu sentit metafòric de ‘pedra preciosa’ s’usa encara en la forma sàvia gemma. (…) Però és clar que el record que s’imposa a tothom és el dels versos dolcíssims: «Muntanyes de Canigó, / fresques sou i regalades, / sobretot ara a l’estiu / que les aigües són gemmades». Pugem o jaiem per les boscúries de Balaig o de la baixa Cadí (per avall de Merialles): al mig d’aquella forra fresca i luxuriant, sentint com corren pertot uns dolls, a glopades, d’aigua claferta de fullam, i pètals de neret, i satalies, i birbillejant de volbes i guspires de sol: gemadíssima la vall, ¿què són les aigües? Gemades, és clar, com tota ella, i la frescor n’augmenta la delícia per al pastor o el caminant.

INFANT, del ll. INFANS,-NTIS, ‘incapaç d’enraonar’, ‘nen de bolquers, nen petit’, derivat de FARI ‘parlar’. 1.ª doc.: orígens (Cerverí, Llull, Jaume I, Desclot).

LLUNA, APÈNDIX sobre història i semàntica dels noms de la lluna en la família indoeuropea. Com a llatinista, romanista i lingüista, em preocupà sempre el fet que l’eslau i l’irlandès donin a la lluna un nom igual, casi idèntic, al llatí: luna, luan; amb tot i que hi hagué un nom de la lluna comú a totes les llengües indoeuropees: MEN(S)/ MON-, que el llatí va reemplaçar per un mot substitut, derivat de l’arrel indoeuropea que vol dir ‘lluir, brillar’. ¿Serien, doncs, manlleus del llatí vulgar aquests mots eslaus i cèltics? Cosa que cap romanista havia plantejat, que havia de saber l’estudiós del llatí vulgar. I si no ho eren: ¿com s’explicava que en totes tres famílies lingüístiques s’hagués operat la mateixa substitució, i amb un resultat fonètic d’astorada similitud?
La major part de les llengües indoeuropees, en efecte, han conservat el nom indoeuropeu de lluna, que en l’origen fou també la denominació del ‘mes’: ‘mes’ es diu en ll. Mensis.
És versemblant que una i altra denominació, que en la llengua mare indoeur. devien ser una sola, es derivessin de l’arrel indoeur. ME- ‘midar, mesurar’ per tal com el mes era la gran unitat de temps, la bàsica en la mentalitat de l’home primitiu. Aquest prenia totes les mesures de temps segons la marxa i fases de la lluna: «quod lunae cursu vicibusque homines pristini tempus metiuntur» (Rozwadowski, Rozprawy Academiae Cracoviensis XXV, 1914, 425). Fins i tot en aquelles famílies indoeuropees que, en època literària, ja no usen el nom indoeuropeu de la lluna en el seu sentit estricte i propi, queda el nom aplicat al ‘mes’, i hi queden rastres directes o indirectes que llurs avantpassats havien usat aquest element lingüístic.
A la primera qüestió que em plantejava, és fàcil de respondre negativament. Tant en llatí com en eslau i en irlandès, el nom nou de la lluna prové d’una base comuna, d’una forma derivada de LEUK/LOUK- ‘brillar’, amb el valor d’epítet: ‘la brillant, la resplendent’. Es concep que, en totes tres llengües, en el grup complex -KSN- s’emmudís primer la K; i després, segons la fonètica llatina, la s desapareix davant d’una consonant sonora, i el diftong OU es tanca en U llarga. S’escau que l’evolució fonètica d’aquests dos punts no és gaire diferent en eslau ni en irlandès; luan o lon és la forma que ha revestit en irl., on ja es troba en irlandès antic: llengua que entre totes les cèltiques és on més rars són els llatinismes, i on no hi ha pràcticament cap romanisme.
Pel que fa a les llengües eslaves, contenen molts elements manllevats al grec; però fora d’això l’eslau antic era un a llengua molt pura, amb molts manlleus (alguns de germànics i iranis); però, d’origen llatí-romànic, poquíssims. Podríem sospitar una excepció, sobretot amb termes menys essencials que aquests dins la llengua (termes de cultura, i en les branques occidentals termes de religió); però difícilment en grans fets naturals, i si encara ens quedés un dubte seria només si es tractés de quelcom peculiar a un o pocs llenguatges eslaus i que fossin de cap al SO. Ara bé, el fet és que la ‘lluna’ apareix anomenada així en la major part de les llengües de la família, a partir del paleoslau luna, i incloent-hi les més allunyades de la Romània, entre elles el rus luná, i semblantment en búlgar, serbocroat, eslovè i polàbic, i s’havia dit així en txec i polonès medievals, on després s’ha antiquat. És doncs, un mot eslau pur, contra les aparences.
Queda l’altra qüestió: ¿per què es prodruí aquest canvi de denominació del nom de la lluna? I ¿per què en una forma tan especial y tan colpidorament igual?
Això és el que crec que no ha estat explicat, i voldria donar aquí una idea, en part evident, que en part no ho és tant, i que voldria sotmetre als indoeuropeistes i eslavistes més entesos que jo. La substitució deu ser deguda al fet que, quan la ment humana s’anà desprenent de boires supersticioses, i la cultura s’anà refinant, se sentí més i més pertot la necessitat de disposar d’un terme diferenciat per a la idea de ‘mes’, i un altre per a la idea de ‘lluna’1. En part s’ha recorregut a una sufixació divergent: al. mond/monat, angl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc.
També en les llengües que han substituït el nom de la lluna per un terme innovador, he de creure que aquest ha triomfat gràcies a aquesta tendència distingidora més o menys instintiva, fos conscient o no. Ara bé, en totes aquestes el nom nou presenta les característiques d’una espècie d’epítet, amb el sentit de ‘la brillant, l’esplendorosa’. El gr. seléne ve de selasna, derivat de sélas ‘esplendor esclatant’. El scr. cándrah, nom de la lluna en els clàssics: Çudraka, Bhartrhari, Kalidassa, en inoblidables escenes nocturnes de Vikramórvaçi, a la terrassa del Palau de Cristall de Benares: és el mateix que l’adjectiu candra- ‘esplèndid, brillant’ (recordem el nom de Hema-candra, i el de l’Emperador Candragupta, successor dels diàdocs alexandrins).
Mentre les dues llengües irànies cabdals mantenien el nom indoeuropeu, altres parlars iranis els canviaren en aquell mateix sentit. En l’antic dialecte maniqueu del pelví es va trobar un poema líric2 dedicat al clar de lluna, on aquesta rep un nom traduïble per ‘lluna, d’esplendor, lluna plena brillantíssima’. Ja no és, doncs, tan sorprenent que cèltic, eslau i llatí vagin coincidir independentment a fomar com a epítet de la lluna un derivat de LEUK- ‘brillar, lluir’.
En efecte, aquest valor etimològic del mot està fora de dubte, gràcies a d’altres llengües indoeuropees que presenten formacions comparables, amb un paper gramatical o semàntic més o menys diferent. Com que tota L- es canvia en r- en irani, i OU hi dóna ao, LOUK-SNA ha donat en avèstic raoxsna, que allà significa simplement ‘llum, claror’. En prussià ant. lauxnos, i aquí ja ens acostem més a la lluna, perquè vol dir ‘constel·lacions’ (traduït gestirne en el gloss. D’Elbing).
En les llengües eslaves mateixes, tenim proves palpables que el valor semàntic del mot luna fou simplement ‘brillantor, resplendor’, en general: ucraïnès vol dir ‘reflex’, resplendor’, rus dialectal luná ‘llampegueig’, txec luna ‘raig, lluïssor’, pol. ‘roentor’, ‘resplendor del foc, o de la llar’ (Berneker, Slaw. Et. Wb. I, 745; II, 51). Per a la lluna en paleoslau entre els dos sinònims luna i mesecu, veg. Meillet, Études sur l’Étymologie et le Vocabulaire de Vieux-Slave, p. 444; però Meillet es limita a enumerar les dades, i a explicar la morfologia, sense cercar-ne una explicació semàntica.
I aquí hi ha la idea que sotmeto als especialistes. Crec que, al principi, en les llengües substituïdores, aquesta formació epitètica o adjectival, degué començar per aplicar-se només a la lluna plena, o si es vol al clar de lluna. La lluna nova, la lluna a penes creixent, és la que marca el canvi del mes, en el calendari lunar; si se’m permet l’expressió: en el calendari indoeuropeu. I aquesta degué segur anomenant-se MEN(S)-, àdhuc en les llengües substituïdores, almenys en el principi de l’evolució. Encara en grec clàssic el quart creixent s’anomena amb el nom indoeuropeu de la lluna, posat en diminutiu (que ha pogut arribar a designar una mitja lluna, i a l’últim altres objectes d’aquesta forma). Imagino, però, que en rus i aquelles altres llengües eslaves, degué passar al començament el mateix, sinó que les llengües literàries ho han anat simplificant o elaborant cap a d’altres propòsits. Cal dir que no tinc prou erudició en aquestes llengües per provar-ho.
Però en la novel·la russa em sembla veure’n encara senyals. Perquè el rus és una de les llengües més conservadores, que ha trigat més a desfer-se de la confusió del mot indoeuropeu. Mesiats ha mantingut allí, durant segles, el valor de ‘lluna’ junt amb el de ‘mes’. Més encara, això és fins i tot rus clàssic. He observat l’ús de Tolstoi en milers de pàgines, i no hi he arribat a veure cap cas de luná, però sí que n’hi tinc anotats una dotzena de mesiats ‘lluna’; en el magistral narrador Zamiatin, potser el millor de l’era soviètica, la seva novel·la ‘La cova, la caverna’, on conta llargues marxes nocturnes per les muntanyes veïnes del Baikal, sempre hi surt luná; i en els innombrables reportatges de les aventures espaials des de 1955, mai no surt més que luná, en les revistes i premsa russes.
La llengua literària moderna deu anar-se desfent d’una antigalla, encara amanyagada pel comte Tolstoi. Altrament he de reconèixer que en les dues novel·les tolstoianes on es parla més de la lluna, les dues úniques en què les escenes a la claror de l’astre deixen un record inesborrable, es tracta sempre o quasi sempre d’una lluna poc brillant, sigui perquè a penes hagi sortit, sigui perquè es troba en una fase baixa.
En Tri Stártsa (‘Tres ermitans’), comença de caure el dia i ja brilla la lluna, explica, mesiats, i mentre es va enfosquint el crepuscle, el bisbe, assegut a popa, veu com el mesiats zaigráet svet po volnám ‘la claror de la lluna llustreja arran de les ones’: ben clar que es tracta de la primera fase de la lluna, car la lluna plena no s’alça fins que ja és ben fosc, i en el quart minvant no ho fa fins molt endins de la nit.
Al ‘Presoner del Caucas’ (cap. 4), ‘les nits eren fosques -lluna en quart minvant’; més enllà, ‘les nits eren fosques, tot just havia passat la lluna nova’ (literalment, ‘la lluna tot just acabava de néixer’ toljko narodíl-sia); ‘sobre la muntanya, la lluna jove rogejava, girant les banyetes cap amunt’, o sigui ‘quart creixent’ (cap. 5); des del fons de la sitja on l’han empresonat els tàrtars, el soldat captiu mirant el cel al vespre: ‘es veuen els estels però encara no s’ha aixecat la lluna’ (deu ser doncs quart minvant, que la lluna es lleva tard). S’evadeix, però per allunyar-se del poble: ‘només que poguéssim arribar fins al bosc, abans que la lluna comenci a sortir!’ (cap. 6). I encara va apareixent el mot mesiats en dos o tres passatges més, mai el mot luná. ¿Gosaria suggerir que en la literatura russa pre-clàssica, i en la dels pobles iugoslaus, es puguin sorpendre proves més completes d’aquesta teoria?
Sigui com vulgui queda confirmat que no hi ha, en aqueixa substitució de mots, res de manllevat ni d’imitat del romàntic ni del llatí. I ara comprenem bé el perquè, i ens expliquem millor el procés, d’aquesta estupenda substitució coincident. El nom primitiu (
La fase nova de la lluna: per a aquesta es conserva de primer el nom tradicional; i se’n crea un de nou, amb valor d’epítet ponderatiu, embellidor, per a l’esplendorosa, cantada pels joves enamorats, recitada pels rapsodes homèrics, exalçada pels brahmans en els Vedes i per Kalidassa en el Palau de Benares. Pertot el mateix procés, si bé amb material lingüístic distint, però rigorosament paral·lel i sinònim.
1 Poques excepcions hi ha hagut, de llengües reculades i extremadament conservadores: en letó, en persa i tocari, ‘mes’ i ‘lluna’ encara es diuen amb una mateixa paraula.


IMMARCESCIBLE
, [poema de JCor. dedicat a la seva esposa Bàrbara de Haro] [Lab. 1840]: «Oh dona de record immarcescible: / abella, arrrop! Que puny més que no fibla; / encara hi tornarem per aquelles riberes? / respirarem la flaire d’eternes primaveres? / Oh somni! Si ets tan bell, no pots esser impossible» (1981).

MAINADA El conjunt de gent que s’aplegava o allotjava en una maison es digué en cat. i oc. primitius maisonada, cast. mesonada, fr. arc. maisonä(d)e, aviat contret en fr. ant. maisniee, cast. mesnada, oc. i cat. arcaic maisnada. Com que en català la ‘s’ sonora davant consonant sonora es convertia en ‘i’ (almosna > almoina, vaslet > vailet, rasma > raima, esma > eima, mais no — > mai no —, Asner > Ainer etc.), en sumar-se la ‘i’ provinent de la ‘s’ amb la del diftong arcaic ‘ai’, aquest, reforçat, restava com a diftong ‘ai’; tal com la combinació de MAGIS ‘mes’ amb NON ha quedat en mai no — ‘ja més no —‘, ‘mai’; i tal com AMAINAR ve de amais(o)nar (vol. I, 253b13), igual maisnada quedà aviat reduït a mainada.

MARIA Del nom de la Verge es deriven noms apel·latius. No n’és derivat (com diu AlcM) sinó compost Marianna1 (amb Anna) i el masculí que se n’extragué, Marian; la forma Marià és un disbarat sortit del cap d’AMAlcover (BDLC, c. 1920), tant desenraonat com si ens volguessin fer dir *Joà, *Galcerà, *Rotlà, *Arà, *Ramó o un guà (com ho diu alguna gent acriaturada).
Marian Aguiló, Marian Vayreda, Marian Cubí, Lluís Marian Vidal, etc., no es digueren mai altrament, i són figures grandioses de Catalunya a qui només gent impiadosa gosaria reformar el nom: ells no firmaren mai altrament (veg., p. ex., l’autògraf de Vayreda en el retrat d’En Cases que acompanya les eds. dels Records de la Darrera Carlinada, i la correspondència d’Aguiló en el BABL). Així anomenava Verdaguer el seu mestre Aguiló, veg. el sobrescrit autògraf «Sr. D. Marian Aguiló» d’una carta que li envià el gener de 1872 fotografiat en els Escrits Inèdits p. p. Casacuberta I, 126, làmina XIII. Marià, mariana, no és més que un adjectiu relatiu al culte de Santa Maria, mai canviat en nom propi de persona, per més que s’hi confongui en castellà.
Marià com a NP és, doncs, un castellanisme paradoxal inconscient. Com ja li retragueren de pertot a AMAlcover quan llançà la seva estrabul·lada inciativa, la cosa popular i tradicional és Marian en la ruralia del Princ., i li citaren noms de masies, i de gent popular: ho reproduí ell mateix en el BDLC, honest com era, però integrista com ell sol, decidí «mantenella y no enmendalla», i massa gent trobà obedient el seu dictat; per la meva part faig constar que en les enquestes de l’Onomasticon Cataloniae, de 1931-36 vaig recollir una vintena de noms de masies del Maresme i de la Selva dites Can Marian, i algunes altres que m’explicaven «ara en diuen a cal Mariano»; però allò devia ser antic pertot; i el que no vaig trobar enlloc és una dita de Can *Marià. És disculpable que En Moll vagi obeir a la intimació del seu mestre, més que més vist que a Menorca (com sabem per la seva obra) ha fet forrolla l’enorme barbarisme un guà (en el Princ. no ho he sentit més que un cop a un jovenet soldat l’any 1937, i féu esclatar una riallada, si bé des d’aleshores em diuen que ha guanyat terreny), i més ho és en l’important escriptor M. Manent, en qui com a poeta comanda l’eufonia, però ja no ho és que altres el segueixin, perquè més important és encara la figura enorme d’Aguiló, condemnat a una més greu cacofonia.

MUSSOL, (ocell), mot germà del basc mozolo, cast. mochuelo, oc. Ant. Nossol; d’origen incert, però tenint en compte l’oc. nossol i el port. noitibó i gall. noitebóa id., és probable que vinguin d’un ll. vg. *NOCTUOLUS, diminutiu del ll. NOCTUA id., alterat en *NOCTIOLUS; en català, basc i castellà la N- degué mudar-se en m- per influència de motxo i mus (ESMUSSAT) ‘sense banyes’, ‘sense punta’, per la figura del cap del mussol, que es distingeix de la del duc, per les plomes en forma d’orelles o banyes, que té aquest en el capdamunt. 1.ª doc.: fi S. XIII, VidesR.

PAIO, PAIA, ‘murri’, ‘persona llesta i vulgar’, i en termes de llenguatge baix i groller, ‘persona, subjecte, soci’, pres del cast. vulgar i agitanat payo, paya, on començà per significar ‘pagès, pagerol, rústic’; i, usat molt per gitanos i gent plebea, prengué el significat de ‘persona massa llesta però ordinària’; en castellà ve probablement del nom propi de persona galles Payo, resultant en aquest llenguatge de la normal evolució fonètica del ll. PELAGIUS, cast. Pelayo, nom que essent d’allò més freqüent entre els rústics gallecs, fou pres en castellà com a símbol de l’home ordinari i groller, però garneu i dotat de murrieria. 1ª doc.: c. 1880, DAg.; 1903, F. de Querol; 1910, J. Vallmitjana, La Xava, 1910, en una frase netament caló, BDC VII, 49. Raono i documento la història del mot en castellà (on ja apareix coma a terme de «germania» en el S. XVI) en el DCEC/DECH; vegeu aquí IV, en particular 444a10-26, 442a31-33.
En l’AlcM cal rectificar l’afirmació gratuïta que en català aparegui en el sentit de ‘mancat de finesa i vivor’ (és més aviat el contrari) per bé aquesta accepció hagi existit en certs medis castellans; i tampoc no es tracta, ni en català ni en castellà, de cap «contracció» sinó el manlleu de la forma normal gallega del nom propi, amb un sentit que és recent de la rusticitat que atribueixen a la gent de les muntanyes gallegues. Emprat després per gitanos i gent de mala vida, el mot canvià de sentit a conseqüència de l’actitud d’aquesta gent envers el pagès garneu. Com a terme agitanat per a ‘còmplice d’un traficant gitano’: «-Ja veu- deya ‘l còmplice (payo és la paraula tècnica), ja veu que no’n farà res» en Joan Segura (Sta. ColQ.), A Estones Perdudes, 99.

PERRUCA, del fr. perruque id., d’origen bastant segur: probablement extret del fr. antiq. perruquet pròpiament ‘lloro, papagai’ (avui perroquet), paraula usada per motejar els funcionaris de justícia, al·ludint a llurs grans perruques, que els donaven certa semblança amb l’aspecte d’aqueix ocell; pel que fa al francès perruquet, perroquet, és deformació del cast. periquito, id., primitivament nom propi derivat de Perico = Pedro. 1.ª doc.: fi S. XVII

PRIMAVERA No cal dir que modernament ha omplert la veu de grans escriptors moderns, en moments culminants de la seva obra i de llurs vides: «LES MINVES DE GENER. Com al mig de l’hivern la primavera, / aixís el cel avui, i el sol i l’aire, obre de bat a bat balcons i portes / i omple la casa de clarors, aimia / — / No sents una frisança, dona?, Digues: / no et sents la primavera a les entranyes? / — Som al mig de l’hivern: ahir glaçava, / demà les neus blanquejaran la serra: / la primavera és lluny, del temps endintre, / pro un dia com avui n’és la promesa. / Si promesa tu em fosses, estimada, / ja cap mena d’hivern en mi cabria, / ni ara, ni després, ni mai: que portes / tu a dintre els ulls la primavera eterna!».
Hem oït la veu de Maragall (O. C., 82). Uns homes joves, defensant Catalunya en un front d’Aragó, «begueren d’un sol glop totes les primaveres» , Joan Sales i Vallès (Viatge d’un moribund, 1940). Coromines en passar l’Equador, expulsat pel feixisme triomfant, diu adéu a les nostres estrelles que els seus ulls (no el seu esperit) ja no veurien més: «Adéu-siau, estels, adéu-siau, / vosaltres que de dalt del firmament, / bolcàreu d’un ambient d’eterna pau / el maldar de ma vida turbulent / — Per ço en la meva fuita cap al Sur / no us donc pas comiat per un mai més. / Tornaré! I quan trenqui albes el dia / del retorn, farà nova primavera; / i, sots la vostra argentada crinera, / seré feliç, com al vell temps solia…» (O. C., 1262). Si en tornaren només els ossos, també, però, en tornà l’ànima, rediviva en els seus fills.

RESAR, pres del cast. REZAR (DCEC / DECH) que és descendent de RECITARE, normal segons la fonètica històrica d’aquell idioma. En català fou un castellanisme, de primer absolutament resistit, avui tolerat i segurament admissible, si bé cal preferir-li pregar o orar: s’introduí per obra dels predicadors botiflers i acastellanats que tant dominaren en els Ss. XVI-XVIII, al mateix temps que altres castellanismes d’església, com entregar, llaga, etc. Entre nosaltres no es documenta fins al Dto. de 1647. Es fa notar, però, com Aribau refusa d’usar-lo, en la Oda («en llemosí al Senyor pregava cada dia»), i d’altra banda com hi cauen gent de caràcter poc genuí i molt influenciada pels predicadors: «se arreglà ab permís de Sa Santedat — poderse rezar o cantar matines en la cathedral a — l disabte — de rams», Maldà (Excurs., p. 171); «ceremòmias que deu observar el sacerdot en la celebració de la missa rezada conforme — ‘l missal Romàs», Cristòfol Fiol a. 1684 (JMBover, BiEscrBal. I, 295): amb una -z- eloqüent.

REPICÓ [1805, dicc, Belvitges]: «creba festivaque cymbalorum pulsatio», que potser no és gaire més clàssic que allò de «mensula nocturna» que atribuïen a … Ovidi, per la ‘tauleta de nit’, perquè em sembla que es tracta d’aquell repicó que ens feien fer les porteres barcelonines, quan havíem de cridar algú que visqués a la segona porta d’un replà, en els temps idílics de 1915-20 en què encara n’hi havia, per estalviar-se de pujar l’escala: -El que viu al tercer pis, segona? Truqui tres pics i repicó- amb el picaporta pegàvem tres trucs ressonants i una repetideta i «crebra» seguida de truquets a l’acabar. Aquest repicó és un altre cas com el de picó ‘picor’ que acabem de veure: < repicaó. I si no els agrada als saviassos… «facin-se repicar»! Repicada. Repicadís, repicadissa. Repicament, -menta. Repicant.

RIAL m., ‘petita vall afluent’: és terme poc estès comarcalment però avui molt vivaç a tot el Maresme, almenys de Mataró enllà, i ho havia estat en el Rosselló: el sento sovint sobretot a Caldetes, Arenys de Mar i de Munt, Canet, i Sant Iscle de Vallalta, ja no gaire des de Sant Pol a Tordera, zona on sot torna a ser predominant (a Arenys de munt mateix es vacil·la, per ex. entre rial i sot per anomenar el de Can Puig, 1930-36); enlloc tant com en les termes d’Arenys i Canet; «Arribaven pels rials lladrucs llunyans de gossos, / de les altes masies de la nit»; «Aquesta mar, Sinera, / turons de pins i vinya, / pols de rials; no estimo / res més — !», Cementiri de Sinera II, 1946, S. Espriu, que en parla sovint, amb accent commogut, a tota la seva obra poètica, com si sentís venir aquest moment en què ja hi reposa l’altíssim escriptor. «A Caldetes la casa del Marquès de Comillas i la del meu pare estaven separades, i ho estan, per un rial; aquest rial, insignificant, és la divisòria entre el Bisbat de Bna. I el de Girona», Joaq. M.ª Nadal, Cromos de la vida vuitcentista, Bna. 1946, p. 51.

SOMRIURE [els versos signats Aidémones Mousai són de Jcor.]. La variant somriure ha triomfat sense rivals en la llengua moderna: «Al centre de la roda harmoniosa, / de les nines somriu la més formosa, / coronat de violes de bosc, son front serè: / Gentil prou la coneix, puix se somriuen, / com dues flors que al mateix arbre viuen / de la mateixa saba d’amor que les sosté»; «Cridant a vells i joves, peons y cavallers, / per sortir de Conflent en so de guerra, / a l’hora en què somriu l’alba a la terra, / a l’hora en què a fer llenya se’n van los llenyaters», Canigó I, VV. 116, 118, 271. «Entre reixes aprenem nova manera de viure / de què els nostres enemics no ens poden privar a deslliure; / encara no he desaprès el goig d’alenar i somriure, / ni el deler del que he de fer l’hora que torni a ser lliure. / Déu meu! deu-me uns quants anys més, que vull acabar d’escriure, Aidémones Mousai».

VA MORIR TAN BELLA…
Ara us preguem per Catalunya, oh Déu! —
ella ens entra en la carn com un foc greu,
idèntica a l’amor, arc d’aire viu:
Feu-nos-en privilegi durador! —
Perquè puguem somriure en el combat,
obriu son temps, el temps que ha merescut,
Deu-li la vostra mà, i la llibertat!
JOAN FUSTER, 1950

SATALIA ‘Rosa moschata’, origen incert, com que també se li donava el nom de Rosa damascena i altres epítets exòtics, sembla que es tenia per importada de Llevant, i podrien haver-li posat aquest nom per la famosa ciutat i golf de Satalia, a l’Àsia Menor. 1.ª doc.: 1575. (…) Va ser, però, Verdaguer el qui, per damunt de tots, en percebé l’encís: «— un bosc d’alzines i oliveres, / del munt platxeriós turbant gentil: / hont veu, entre’l brancatge que floria, / sota cortines d’eura i satalía, / d’un altar de la Verge’l camaril», Atl. Intrd. 21.5. escrit així en l’original i l’ed. de 1877, mentre que el cenacle jocfloralesc li canvià la grafia en e, en l’ed. de 1878, en la qual ell va afegir, de més a més, una nova estrofa. «donà a la antiga Hispalis riquíssim fonament, / llorers y satelíes per flonjos cortinatges / —» (x, 64c). (…) En els pendents de Monjuïc, damunt el Poble Sec, hi ha la Font de la satalía (1910), encara famosa en la meva adolescència per les berenades que s’hi feien; abreujant-ho EmVilanova: «¿Que us penseu que sou a fer la marrinxa a la Setelia?» (O.C. XI, 24).

TÉMPORES «les quatre témpores» 1480 (DAg.), ll. tempora pl. de tempus, dit dels períodes anyals, en aplicació eclesiàstica; sovint popularitzat o deformat pel poble: tempres 1406, DAg.; d’on l’exercici religiós, i dites populars molt repetides; a Serrallonga de Vallespir la història és que el Maligne havia donat entenent a un sastre que el portaria a coll, dins d’un sac, i quan el cridà un altre i el babau va oir: «On vas Satanàs? -Porto el sastràs. -Valga’m les temples de Sant Tomàs! -Bé te valran si fetes les has!» tingué força d’arrencar a córrer amb un «besa-me el cul i posa-hi el nas!» (1959). Qui sap si ve d’això la dita «què té que fer el cul amb les quatre témpores?» [1915, i ja en Belv.]. El concepte popular, avui es confon o varia en català i en gascó: per als uns són per Nadal, per a d’altres per un sant (Pere, Tomàs…), detalls d’Aran, Bigorra, etc. en ALGc. IV, 1529-30.

TORTUGA, abans, i encara dialectalment, tartuga, i, en italià, tartaruga, sens dubte de *tartruga, resultat (ajudat per la influència de tort) de l’evolució fonètica del femení del ll. tardà TARTARUCHUS ‘dimoni’, grec ‘habitant del Tàrtar o infern’; aplicat a aquesta bèstia perquè els orientals i els cristians antics, prenien la tortuga, que viu en un fanguer, com a personificació del mal i de l’heretgia. 1.ª doc.: tant tartuga com tortuga, S. XIV.

XERINOLA
, ‘tabola, festa amb gresca’, mot familiar i jocós; comú amb el cast. CHIRINOLA, que en el S. XVI significà ‘batussa, baralla, bandositat’, ’embull, desori’, del nom de la batalla de Cerignola (1503), en la qual molts valents es vantaven d’haver pres part. 1.ª doc.: 1805, Belv.

XIRUCA,’sabata de camp amb sola de goma per fora, i de cànem per dins, i emplenya flonja’, mot recent d’origen incert, si bé se li veu una versemblant etimologia basca. 1ª. doc. : devien introduir-se a Bna. c. 1950; jo n’uso des de 1953.
No l’he trobat encara en cap. dicc., català, cast., basc etc., ni tan sols en el ric vocab. Navarrès d’Iribarren. Aquest any, el segon (després d’un exili de tretze anys) en què vaig poder rependre les marxes muntanyenques, un bon amic col·laborador de l’Onom. Cat., català relacionat amb Pamplona, va dir-me que allà també n’usaven, i sospitava que el nom vingués d’allà; ja en portaven llavors molts excursionistes i pagesos catalans, dels tres Països, i després s’ha propagat encara més; el 1957 la fàbrica principal a Cat. era a Tortellà; i ja des d’abans era conegut amb aquest nom a les botigues barcelonines de calçat, o n’hi ha capses amb el nom acastellanat de chirucas; vaig haver-ne de comprar dos cops a Saragossa el 1965 i 66, i encara que allà semblaven estar menys divulgades que a Bna., també en venien en algunes botigues i entenien aquest nom; però aquest any un alumne meu em digué que a Madrid no n’havia trobat, ni entenien el nom; en el P. Val. En vaig veure bastantes els anys 1961-63, però crec recordar que no s’hi usava el nom, a la capital, el 1962.
Sí que era conegut a l’Alt Aragó, almenys el 1966 a Echo n’usaven i coneixien el nom; però conversant allà amb un matrimoni basc (donostiarres) opinaren que no és basc; i ells, o algun aragonès circumstant, creien que venia de més lluny; algú suposava que de Santander o Astúries; un dels bascos suggeria que vingués del cognom d’un fabricant. M’inclino a creure que eren afirmacions a la lleugera, inspirades en la vida del sufix hipocorístic -uco, -uca, de Santander i Astúries, i en algun cognom cast. vagament semblant, com Churruca. Ni una cosa ni l’altra són indicis de valor en un mot així: no hi ha tal cognom ni res semblant en el gran llibre Los Apellidos Vascos de Mitxelena; i, quant a Txurruka, derivat de txurru «chorro», ni té tal variant ni és probable que la tingui: no tant per la -u-/-i-, com perquè r i rr internes són sons que no alternen en basc. No descarto del tot que sigui un cognom basc rar (àdhuc es podria argüir que hi ha txirri com a variant de txurru, i Azkue recull un txirai, no sé si prou segur, com a localisme del Goierri guipuscoà).
En definitiva crec que tanmateix deu tenir algun origen basc dialectal puix que les formacions en -ka són corrents i normals en la llengua (no sols amb caràcter adverbial o gerundial); i és normal que dels copiosíssims substantius en -u vinguin derivats en -uka. Cf. txiro ‘pobre’, molt freqüent en una font arcaica tan important com els Refranes y Sentencias biscaïns de c. 1596: cert que no em consta que tingui variant *txiru, car altrament una formació *txiru-ka ‘calçat de pobre’ fóra ben concebible.
Però veig una pista més atraient. Poc estès està un mot ziro «chichón», propi de Baztan (Azkue), d’on deriva zirotu «levantar un chichón», també d’allà; i llavors hi ha la formació gerundio-adverbial ziroka «tropezando y recibiendo golpes» (però no seria estrany a la resta del navarrès puix que hi havia també zirot egin «desmenuzar» en el Roncal): encara que hipotètic, fóra concebible que hi hagués variant *ziru, amb derivat *ziruka; el qual, a base d’aquest ús baztanès, hauria estat una bona denominació dels esclops o socs (cf. ESCLOP < ll. vg. STLOPPUS/SCLOPPU ‘esclafit, colpeig’): ara bé el diminutiu normal d’aquest *ziruka seria, en basc, *txiruka. I batejar amb un diminutiu, o atenuatiu, aquest calçat, que és més delicat que un esclop, però no gaire menys impermeable als aiguamolls i prats humits, hauria estat ben natural.
Em pregunto si el basc arcaic zirol ‘sabater’, només conegut pels dits Refranes y Sentencias (però allí repetit), no tindria alguna relació amb tal nom hipotètic de l’esclop; és veritat que se li podria cercar una conexió amb el port.i cat. cerol = cast. cerote ‘pega de sabater’; però suposant que zirotu hagués estat també biscaí amb el sentit de ‘copejar’, una formació basc comú *zirole/biscaí *zirola fóra normal, en el sistema basc, amb el sentit de ‘colpejador, el qui dóna cops’; i, per tant podia esdevenir el nom del sabater, que n’està pegant contínuament, cf. egile (bisc. egila) ‘el qui fa’ (de egin ‘fer’), entzule (bisc. entzula) ‘el qui oeix’ (entzun ‘oir’), eragile/eragila etc.

XONA, ‘vulva’, sense rebutjar del tot la derivació d’EIXONAR (EXUNDARE), que vaig suggerir en aquest article, afegeixo aquí que deu ser usual a tot el domini, vista l’extensió de sentits figurats o derivats fins al val. S. i Ribarg., i que d’altra banda em consta que arriba fins a les nostres fronteres conflentines: el pastor de Conat em deia no sé què de la txuna, crec que referint-se a la de les ovelles (1960).

XUMAINA Maresme, jo mateix recordo de jove haver oït algun cop als pescadors de StPolM xumaina, per un temps de mar sense vent, però més xafogós que la mera calma sangrenta; i trobo que el meu pare també s’havia anotat «es diu que fa xumaina quan el temps està en calma, amb senyals de pluja», de boca del pescador més savi en vocabulari, el que ens solia informar: 1927, Llibre de St. Pol, inèdit (p.17). AlcM diu que té el mot de Canet i de Pineda, però és només amb el sentit de xumaia «seny» (realment veig que ara també ho diuen alguns a St. Pol en aquest sentit).
En el sign. marí, que deu ser l’únic propi, aquest mot local sembla ser una alteració del català antic ALBAÏNA ‘calma blanca’ que es degué encreuar amb una forma occitano-francesa del radical CAUMARE; cf. FEW II, 538bss., 539a38, b9, b42ss.: oc. chaumadís «temps chaud et lourd, qui invite au repos», i anàlogament chaumado, chaumiero, chaumarello, chaumasso; o equiparar la x- a la del tipus xardor, xivernar. Cert que també el Lab. porta un xumayna, amb mera remissió a sindèresis: si hi ha confusió ja deu venir, doncs, de més amunt que AlcM; i així com així ha d’haver-hi confusió en grau més o menys gran.