Arxiu d'etiquetes: 2na guerra mundial

Tolerancies i els seus límits. Segons Karl. R Popper

els de xataka.com ilustren on posar el límits

https://www.libertarianism.org/columns/paradox-tolerance

Anuncis

Churchill i Hitler. La Victoria a qualsevol preu

El Temps publica  aquest article l’agost del 2010

Fa setanta anys, Hitler empenyia el seu exèrcit de victòria en victòria, però, llavors, Winston Churchill es va enfrontar al dictador. Aquest duel va ser decisiu per a la Segona Guerra Mundial. D’aleshores ençà, el primer ministre britànic és considerat com una de les figures carismàtiques del segle XX.
És justificada aquesta fama?

Adolf Hitler i Winston Churchill no es van reunir mai i qui sap com hauria estat la història del segle XX si la primavera del 1932 el nazi haguera pres una decisió diferent.
Era al vestíbul del Grand Hotel Continental del carrer Max-Joseph de Munic, sense afaitar, exhaust per la campanya electoral i amb un abric desgastat. En una cambra situada a prop, Churchill sopava amb la família i l’esperava.
Aquest britànic menut i apreciat ja era aleshores una celebritat. Era fill d’una de les famílies més importants d’Anglaterra, periodista d’èxit i autor de best-sellers. A més, va ser ministre de Comerç i de l’Interior abans de la Primera Guerra Mundial, després lord de l’almirallat (cap de la marina) ministre de Munició, ministre de Guerra i d’Aviació, ministre de les Colònies i, finalment, ministre de Finances. A l’illa britànica no s’havia vist una carrera com aquesta des de feia molt de temps.
Tanmateix, en aquell moment Churchill era a l’oposició. Va viatjar a Munic perquè investigava per a un nou llibre i, una vegada allí, va voler aprofitar l’ocasió per conèixer Hitler, un home de mala fama, els seguidors del qual destruïen la República de Weimar. El fill de Churchill i el portaveu de Hitler davant la premsa internacional, Ernst Putzi Hanfstaengl, van organitzar un sopar al Continental, però Hanfstaengl va amagar a Churchill que el führer hi havia mostrat poc d’interès i no havia confirmat que hi assistiria.
I d’aquesta manera va avançar la vesprada sense que Hitler hi apareguera. Després de les postres, Hanfstaengl es va disculpar a la taula i es va afanyar a anar cap a la cabina telefònica de l’hotel per telefonar al führer i demanar-li si encara es podia comptar amb ell. De sobte, va veure Hitler davant seu, allà al vestíbul. Casualment, havia anat a conferenciar amb un patrocinador al Continental.
Hanfstaengl va dur el líder del partit a part; seria un afront si Churchill el veia. Aleshores li va insistir: “Senyor Hitler, veniu, és realment important.” Tanmateix, el líder del partit va continuar tossut: “Hanfstaengl, sabeu perfectament que ara tinc moltes coses a fer i que demà volem començar molt prompte. Per tant, bona nit.”
Churchill va fer-hi bona cara, a la negativa. Més tard, Hanfstaengl es va asseure al piano de la sala de música de l’hotel i van cantar junts cançons escoceses. Tanmateix, a les seues memòries Churchill encara manifesta que Hitler “va desaprofitar l’única oportunitat de poder-me conèixer”.
Aquest home, que més endavant es convertí en un assassí de masses, hauria comprès que tenia davant algú amb qui es podria mesurar? Que fins i tot va gaudir de la guerra? Que al final podria subjugar Hitler?
Churchill, de jove, havia matat a la batalla i no l’havia impressionat especialment. “Al llarg de la història sempre s’ha arreglat tot amb guerres”, pensava el bel·licista, a qui li agradava el perill i buscava l’aventura. Com a primer ministre, a més de seixanta anys, encara va pujar a la teulada d’un edifici del govern a Londres durant els atacs aeris dels alemanys, per mirar aquest espectable terrible des de dalt, mentre els seus ministres fugien cap als refugis antiaeris.
Adolf Hitler i Winston Churchill. El xicotet burgès contra l’home de l’alta noblesa, l’asceta contra el sibarita, l’ideòleg contra el pragmàtic, l’assassí contra l’aventurer, el revolucionari racista contra el polític que defensa una política realista.
Vuit anys després del sopar frustrat de Munic, el duel entre tots dos va decidir el destí del món.

El mèrit de Churchill. Era l’estiu del 1940 i el nazi no havia estat mai tan a prop de guanyar la guerra com aleshores. Les tropes alemanyes havien deixat Polònia fora de combat, havien ocupat Noruega i havien derrotat i humiliat la gran potència francesa. Semblava només qüestió de temps que Hitler dominara tot Europa, perquè la Unió Soviètica s’havia unit a ell i els EUA esperaven a part, en la neutralitat. Però justament la Gran Bretanya, l’únic país que Hitler admirava i respectava realment, s’oposà al dictador. Churchill va explicar que per a ell només hi havia un objectiu: “La victòria, la victòria a qualsevol preu, una victòria malgrat tots els horrors, una victòria sense importar com de llarg i fatigós puga ser el camí.”
Més d’un any –des de la capitulació de França fins a l’atac de Hitler a la Unió Soviètica el 22 de juny del 1941– resistí la Gran Bretanya sola, malgrat els atacs aeris alemanys a Londres o Coventry, la victòria alemanya a Àfrica, als Balcans, a Escandinàvia i la fallida de l’estat.
Aquesta resistència va ser mèrit de Churchill.
El primer ministre amb el cigar havà, el corbatí de punts i els barrets vistosos es va convertir en el símbol més important del món de la resistència contra l’Alemanya nazi. Quan apareixia en públic tothom alçava el dit índex i el dit del mig com a signe de victòria, com ell havia fet abans.
Hitler l’insultava dient que el seu rival era un “dement”, un “paralític” i un “incendiari a escala mundial”; Churchill li contestava dient que era un “monstre”, un “fanàtic de l’odi”, una “criatura deforme nascuda de l’enveja i la vergonya”. Ben prompte es va poder entreveure que el perdedor d’aquest duel pagaria amb la mort.
La resistència dels britànics va ser d’una gran importància, probablement decisiva, per al transcurs de la Segona Guerra Mundial. Perquè, com haurien començat els EUA una invasió del continent europeu si no hagueren tingut a disposició les illes britàniques com a portaavions gegant? I, què hauria passat si Hitler haguera pogut traslladar les divisions i els bombarders que lluitaven contra Anglaterra al front de l’est? Ja no faltava gaire per a triomfar sobre Stalin.
Certament, la victòria final la van obtenir l’exèrcit roig i –amb restriccions obvies– els soldats nord-americans, però la resistència de Churchill l’any 1940 va contribuir decisivament a l’èxit.
“L’hora més gloriosa” (Churchill) de la Gran Bretanya va succeir fa setanta anys i la fascinació es manté intacta. Hi ha poques guerres de les quals es puga dir sense reserves que van ser justes. I també que va guanyar-hi el bàndol que hi havia de guanyar.
Fins avui dia, centenars de milers de visitants han passat pel premiat museu de Churchill a Londres, al soterrani de volta del Ministeri de Finances, al St. James’s Park, que en algun temps també havia servit de gabinet de guerra; han rondat per les habitacions i els jardins del palau de Blenheim, un dels palaus més ostentosos d’Anglaterra, on va nàixer Winston Churchill el 1874; o han gaudit de la vista de la mansió Chartwell dels Churchill, sobre les praderies del comtat de Kent.

Churchill, el personatge. Fa molt temps que Churchill és considerat una de les icones del segle XX, i és respectat per homes d’estat de tots els països i partits, tant Bill Clinton com George W. Bush, tant Helmut Kohl com Helmut Schmidt. Bush, fins i tot, va manllevar un bust del primer ministre de la col·lecció d’art del govern britànic i el va posar al despatx oval, perquè va veure en Churchill un visionari amb qui volia ser comparat. El britànic, segons Bush, “no tenia por de les enquestes, va anar cap endavant i va deixar un món millor”.
Això no obstant, com totes les figures històriques importants que han entrat en el camí de la immortalitat, l’obra de Churchill també és envoltada de llegendes i ell mateix hi va contribuir amb persistència. Quan encara vivia es divertia pensant que la historiografia el jutjaria positivament –tenia la intenció d’escriure sobre ell mateix.
I aquest home, autor de diverses obres històriques, ho va fer. Les seues Històries de la Segona Guerra Mundial comprenen sis volums i es van convertir en un best-seller, que va contribuir a fer que li atorgaren el premi Nobel de literatura. Als lectors, els encantava el seu estil brillant i, naturalment, la gran quantitat d’anècdotes que va contar l’aristòcrata llenguallarg. Com ara la disputa amb lady Nancy Astor, la primera diputada del regne, que una vegada va dir: “Winston, si jo fora la vostra muller, us enverinaria la sopa.” La resposta de Churchill va ser: “Nancy, si jo fora el vostre marit, me la menjaria.”
Mentrestant, una quantitat important d’historiadors, periodistes i publicistes han acceptat els plans d’acció d’aleshores, han analitzat el curs de les decisions i documents secrets. Sorprenentment, encara hi ha actes que són prohibides, però el material existent basta per a formar-se una idea pròpia d’aquest duel, que va aplegar dos homes que fins en aquell moment podien haver seguit camins que haurien transcorregut de manera no gaire diferent.
Tots dos són estudiants mediocres que, com molts altres joves, pensen que el destí els depara un futur brillant. Hitler vol reeixir com a artista i Churchill, a catorze anys, arriba a l’exèrcit perquè no serveix com a jurista.
L’imperi encara és un “gran espai perquè els joves britànics hi juguen i hi cerquen aventures”, segons l’historiador Peter Alter, i Churchill també s’encomana de l’eufòria amb la remor de la batalla. Com que sap escriure molt bé, cerca feina com a reporter de guerra a les tropes de Cuba, a la selva de l’Índia i als deserts del Sudan.
A Sud-àfrica el capturen bòers rebels, s’escapa del campament de presoners i travessa el desert fins a l’actual Moçambic. Aquesta escapada espectacular el converteix en un heroi nacional, que entusiasma un públic milionari amb els seus articles, discursos i llibres.
Tots dos són marginats. Naturalment, hi ha una diferència si els avantpassats es diuen Schicklgruber i vénen de la regió humil de Waldviertel de la Baixa Àustria, o si un dels avantpassats és el cap de l’exèrcit més famós de la història britànica, és a dir, el duc de Marlborough, i la família resideix al palau de Blenheim.
El 1898 Hitler encara va a l’escola i Churchill, a 23 anys, visita el despatx dels conservadors a Londres per esbrinar si es podria “trobar un electorat per a mi”.
Es pot trobar, naturalment.
Ningú no podrà entendre el fenomen Churchill si no presta atenció al caràcter històric que resulta del seus orígens. S’interessa, sobretot, per tenir el seu retrat a la galeria dels avantpassats de la família i, naturalment, per l’imperi, amb el qual els seus ascendents es veien compromesos. Ho diu ell mateix: “L’imperi britànic és per a mi l’alfa i l’omega. Allò que és bo per a l’imperi, també és bo per a mi; allò que és dolent per a l’imperi, també és dolent per a mi.”
Aquest polític desorientat, imaginatiu i eloqüent prompte passa a formar part del govern i, mentre Hitler perd el temps sense tenir un títol, Churchill ja tracta amb els més poderosos del món, com ara el kàiser alemany que convida l’any 1914 el jove suplent del ministre de les Colònies a observar les maniobres de la tardor cap a Silèsia.
Abans de la Primera Guerra Mundial Churchill no es considerat un dels incitadors de Londres, però, quan el 1914 comencen les morts, no coneix cap perdó: “Alemanya ha d’experimentar la derrota.”
Ell i Hitler es troben de nou a extrems oposats de la corresponent cadena de comandament. Hitler no sobrepassa mai el grau de caporal. Churchill –que mentrestant ha ascendit a cap de la marina– dirigeix la flota de guerra més gran del món.

A tretze quilòmetres. La Guerra Mundial acosta més, si més no físicament, aquests dos futurs rivals. Perquè el britànic assumeix la responsabilitat del fracàs catastròfic de l’expedició als Dardanels, on l’exèrcit otomà ha vençut, i dimiteix el 1915. Per esmenar l’error, s’allista al front i arriba com a tinent precisament al sector de Flandes a l’altra banda del qual serveix Hitler. Només hi ha tretze quilòmetres entre tots dos.
La matança de la guerra de trinxeres refreda l’entusiasme romàntic de Churchill per la guerra; després de pocs mesos presenta la dimissió i torna a exercir un càrrec de ministre. Hitler, en canvi, ha de lluitar fins al final.
Són temps insòlitament inquiets. Els grans imperis europeus es fragmenten, i també el món del tinent Hitler. Aquest darwinista social de 29 anys creu que ha trobat en el molí d’ossos de Verdun el destí de l’existència humana (“cada generació ha d’haver participat una vegada en una guerra”). Després de la derrota d’Alemanya decideix de “fer-se polític”.
Al mateix temps, Hitler admira els britànics victoriosos i, tal com diu irònicament l’historiador Hermann Graml, els seus primers escrits fan la impressió que el nazi preferiria ser führer a la Gran Bretanya abans que a Alemanya. Hitler veu en l’imperi un model per al seu imperi de raça, perquè assumeix que es basa en la resistència i la superioritat de la raça.
Prompte somnia un “ordenament mundial ari” en què els alemanys governen Euràsia i els britànics, com a soci menor, dominen les mars de tot el món. A la majoria de la humanitat, té la intenció de matar-la o esclavitzar-la.
Churchill també es mostra propens als corrents de l’època. Observa amb horror el capitost de la revolució russa, que durant cert temps fa responsable de la conspiració mundial judeobolxevica, i simpatitza transitòriament amb el feixista italià Benito Mussolini (“un geni romà”). Tanmateix, amb la mateixa velocitat que ocupa un càrrec, hi renuncia. No li interessa ni cap programa de partit ni cap projecte ideològic i en una ocasió la seua mare descriu la seua inconstància d’opinió com “un defecte mental de naixement”. Es canvia de colp de partit dues vegades: dels conservadors als liberals i a l’inrevés.
A començament dels anys 30 sembla que s’acaba una carrera plena de canvis. Churchill trenca amb el seu partit perquè vol concedir més drets als indis, en la qual cosa l’imperialista Churchill veu un perill per a l’imperi.
Es retira malhumorat a Chartwell. Els jardiners, els cuiners i els servidors s’ocupen del benestar del sibarita que pateix de depressió i que al matí ja pren la botella i que estira molt més el braç que la màniga. Per guanyar diners, com a polític ha treballat escrivint llibres de divulgació (es venen molt bé), i ara fa això mateix.

L’advertiment de Churchill. L’opinió pública considera que aquest home de 56 anys és fet a l’antiga; un home del segle XIX que no vol admetre el canvi. Encara que en un aspecte va ser capaç de veure el futur de manera realment profètica. Quan Hitler obté per primera volta a les eleccions parlamentàries un nombre de dues xifres, Churchill diu a un diplomàtic berlinès que el cap del Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors “agafarà les armes a la primera ocasió”.
I manté aquesta opinió.
Quan Hitler amb prou feines si ha arribat al poder, l’ex-ministre Churchill fa una crida al rearmament massiu del seu país; ara fins i tot li sembla bé de fer una aliança amb l’odiada Unió Soviètica.
Per què?
Doncs perquè ha llegit Mein Kampf (‘La meua lluita’) i s’esgarrifa dels mètodes del dictador; això no obstant, no es preocupa especialment. El 1937 explica a Hitler amb habilitat: “No ens agrada com tracteu els jueus, els protestants i els catòlics, però mentre això només passe a Alemanya no és problema nostre.”
Churchill es deixa portar per les màximes de la política d’equilibri britànica més tradicionals: al continent les grans potències s’han d’equilibrar; als oceans val allò de Rule, Britannia!
Escriu a un amic que Bretanya no s’ha sotmès mai a cap de les grans potències del continent, ni a Felip II d’Espanya (al segle XVI), ni al Rei Sol Lluís XIV (al  segle XVIII), ni a Napoleó (al XIX), ni tampoc al kàiser alemany Guillem II (al XX), i que Londres sempre ha estat vinculada a la segona potència més important. L’acceptació de l’hegemonia alemanya aniria “contra tota la nostra història”.
Això és política realista pura, i, partint de la mateixa lògica, Churchill es torna contra Stalin després de la Segona Guerra Mundial.
Hom no pot sorprendre’s que, amb relació a aquesta qüestió, Churchill se senti obligat a complir una missió extraordinària. Va ser el seu avantpassat, el duc de Marlborough, qui, com a cap de l’exèrcit britànic, va expulsar dels límits del regne les tropes del Rei Sol. Churchill ho escriu en una biografia els anys 30.
Exigeix al govern que s’enfronte al Tercer Reich: “Deteniu-lo! Deteniu-lo! Deteniu-lo! Ara és el moment!” En privat diu que Hitler “és el pitjor perill per a l’imperi”.
Però no s’escolten les seues paraules. Els companys del partit conservador del primer ministre, Neville Chamberlain, aposten per  la “contemporització” dels alemanys perquè temen una nova guerra mundial i creuen poder acontentar el dictador.
El descendent de Marlborough està tot sol.
Si bé el duel encara no ha començat, el més important dels nazis justament ja se’n preocupa, com si temera que un dia Churchill poguera tenir un paper important. Convida dues vegades aquest diputat que té un gran passat a anar a Alemanya, invitació que refusa. Però, naturalment, Churchill rep els enviats de Berlín o es reuneix amb l’ambaixador nazi Joachim von Ribbentrop, que vol convèncer el bel·licista de la contemporització.
Junts, l’amfitrió Ribbentrop i Churchill es troben davant un mapa enorme a l’ambaixada alemanya de Londres i el nazi explica que els alemanys necessiten l’espai vital d’Ucraïna i Bielorússia. L’imperi quedarà intacte, només ha d’acceptar l’expansió alemanya cap a l’est.
El visitant, tanmateix, troba inacceptable aquesta distribució i Ribbentrop se n’aparta bruscament: “En aquest cas, la guerra és inevitable.”
El guant ha estat llançat i l’estat d’ànim decau. Hitler, furibund, insulta Churchill públicament dient-li “bel·licista”; i Churchill cada vegada respecta menys l’etiqueta diplomàtica. Ara denuncia la persecució dels jueus i, l’estiu del 1939, escriu un comentari al diari on diu que mai no hi ha hagut una “cultura del mal” com la del Tercer Reich.
Poques setmanes després, comença la Segona Guerra Mundial i és precisament Hitler qui prepara el terreny a Churchill per al seu retorn, perquè l’atac alemany a Polònia fa veure amb uns altres ulls els seus pronòstics. Tenia raó, i el fet que els nazis l’injurien amb termes com “porc mentider” i “porc botinflat” augmenta encara més la seua popularitat.
A causa de la pressió de l’opinió pública, Chamberlain crida Churchill a formar part del gabinet i la primavera del 1940 Churchill es converteix, per fi, en el seu successor.
La vesprada del 10 de maig, a 65 anys, seu en una limusina que el porta al palau de Buckingham, on el rei Jordi VI li dóna l’ordre de formar un govern. A les seues memòries, Churchill escriu que va sentir “com si la meua vida fins aleshores haguera estat només una preparació per a aquell moment i aquella prova”.
El duel pot començar. Els nazis fan veure que celebren aquest desenvolupament dels fets. “Les posicions són clares! Això ens agrada”, anota Goebbels al seu diari personal. Tanmateix, al diari també s’hi troben entrades que demostren respecte cap a Churchill. En parla com d’un “home amb grans dons”, “completament imprevisible”, “l’ànima de l’escomesa anglesa”.
Curiosament, aquest divendres en què Churchill pren possessió del càrrec, també és un dia important per a Hitler. A punta de dia arriba a Euskirchen, prop de Colònia, amb el tren especial blindat Amerika. Diversos combois de cotxes duen el dictador i el seguici que l’acompanya a Rodert, un poble protegit amb canons antiaeris i barricades, prop de Münstereifel. Hitler s’instal·la en un búnquer de combat senzill, situat en una elevació que precisament s’anomena Eselsberg (‘muntanya de l’ase’). Els convidats han de seure en cadires de xarxa de ràfia; el fanàtic asceta no vol que en la posteritat hom pense que es delectava en el luxe.
Des del començament de la guerra no ha passat gran cosa al front oest; França i la Gran Bretanya no s’atrevien a avançar cap a Alemanya, i fins i tot Hitler ha vacil·lat, però ara és hora de començar.
A les 5.35 retrunyen canons somorts per primera vegada. Hitler aixeca la mà i assenyala cap a l’oest. “Senyors, acaba de començar l’ofensiva contra les potències de l’oest.”
Sobre el paper, l’exèrcit alemany és inferior a les forces armades unides dels francesos, els britànics o els belgues: tenen menys soldats, menys tancs i menys canons.
Això no obstant, el colp els ix bé. Les tropes envaeixen Bèlgica, Holanda i Luxemburg i causen la impressió que portaran a terme l’atac principal des d’allí –com havien fet a la Primera Guerra Mundial. Però les tropes de tancs avancen al mateix temps a través de les Ardenes, que els francesos creuen que els ofereixen seguretat, i apareixen inesperadament a l’esquena del front. Pocs dies després, una part considerable de les divisions aliades resta amenaçada de quedar envoltada.
Hitler desconfia de l’èxit i tem un parany, vol frenar els seus oficials i, tal com escriu Franz Halder, coronel general de l’exèrcit, “està furiós i brama dient que anem camí de malmetre tota l’operació”.
Churchill es troba igualment sorprès per l’avanç alemany. Més endavant admet haver subestimat la dimensió del canvi que “s’havia efectuat des de l’última guerra mercès a l’aparició d’una gran quantitat de tancs que es mouen amb rapidesa”.
Vola diverses vegades a França per animar els aliats francesos a resistir. Promet enviar una esquadrilla d’avions (que no enviarà mai) i divisions (que no té). A la primera visita al Ministeri d’Afers Estrangers, el 15 de maig, ja percep “un abatiment profund”.
Aleshores, el primer ministre va mirar per la finestra: “A fora, al jardí del Quai d’Orsay, s’elevaven núvols de fum de grans focs i vaig veure […] com els funcionaris respectables conduïen carretons plens d’actes dels arxius. Així es preparava l’evacuació de París.”
L’enemic fa retrocedir el cos d’expedició britànic i algunes seccions de l’exèrcit francès cap al nord de França i Churchill troba paraules colèriques per a la moral dels seus soldats (“si un dels bàndols lluita i l’altre no, la guerra s’haurà fàcilment desequilibrat”). Però, naturalment, vol salvar-los de totes passades.
I justament Hitler ho farà sense saber-ho. És a dir, el dictador detura l’avanç dels alemanys, cosa que permet l’evacuació més important de la història militar dels britànics a Dunkerque. Si l’evacuació haguera fracassat, segons l’opinió de la majoria d’historiadors militars, probablement Londres hauria d’haver buscat la pau.
Hitler va afirmar més endavant que havia estat benèvol amb els illencs per tal de fer publicitat per al “reconeixement del nostre lideratge al continent”. Lamentablement, Churchill no va saber apreciar la seua “generositat i cavallerositat”.
Tanmateix, la cavallerositat no és cap qualitat que s’acostume a atribuir a Hitler i, amb referència a aquests esdeveniments, tot indica que va ser una estimació falsa de l’alt militar. Després de dos dies corregeix la línia d’acció, però és massa tard per a detenir l’operació de rescat.
D’aquesta manera, a final de maig, centenars de milers de soldats aliats esperen que els rescaten a les platges i als molls de Dunkerque. Les granades de l’artilleria alemanya i les bombes dels Stuka transformen aquesta espera en un infern. Aquells que caminen per l’aigua poc profunda fins als bots han de pujar per damunt dels cadàvers o apartar els cossos glaçats.
La marina de guerra mobilitza els vaixells propis, però també s’apropia vaixells de pesca, iots de vela, iots i llanxes de motor. Aproximadament mil embarcacions circulen amb un trànsit continu d’un punt del canal a un altre, fent sorolls i bramant, per portar els xics a casa.
Per sort, hi ha núvols baixos i la mala visibilitat impedeix l’ús de la força aèria alemanya. La Royal Air Force també reïx a plantar cara a la Luftwaffe alemanya durant uns quants dies, i n’hi ha prou. Quan el 4 de juny l’exèrcit alemany conquereix Dunkerque, la majoria dels soldats aliats se n’han escapat.
Els britànics celebren el rescat, però en realitat el rescat oculta un desastre. Durant la Primera Guerra Mundial els britànics i els francesos van resistir quatre anys davant els alemanys. Ara, però, els invasors han arribat en poques setmanes a París.
Ja s’ha resolt el duel entre Churchill i Hitler?

Londres i Berlín negocien. Durant l’evacuació, Mussolini ofereix de negociar la pau amb Berlín. Hom no sabrà mai què es diu a Londres sobre aquesta qüestió, perquè el gabinet decideix expressament que durant un temps no es farà constar res en acta.
Aquells partidaris de negociar encara seuen al gabinet al voltant de l’ex-primer ministre Chamberlain, Churchill no pot prescindir-ne per motius de política interior. El ministre d’Afers Estrangers, lord Halifax, dirigeix les accions de pau; és un anglocatòlic apassionat de la caça, motiu pel qual hom diu que li posaren el sobrenom de Holy Fox (‘rabosa santa’). No cerca en absolut la pau a qualsevol preu; això no obstant, vol fer un sondatge.
També sembla que Churchill tinga dubtes. O és només una jugada mestra de tàctica?
Segons l’acta del gabinet, afirma que es podria reflexionar sobre la pau amb Hitler si ell s’acontentara de demanar la devolució de les antigues colònies alemanyes i la delimitació del predomini alemany a l’Europa central.
Ell mateix ja sap que Hitler no es comprometrà mai a aquesta solució.
La vesprada del 28 de maig pren la decisió. El primer ministre reuneix el gabinet ampliat i explica que no hi ha cap diferència entre si hom sol·licita la pau o si “hom combat fins el final”; en qualsevol cas Hitler voldrà convertir la Gran Bretanya en “un país d’esclaus”. Per això, naturalment, calia continuar lluitant.
Segons Churchill, es desferma l’entusiasme: alguns dels presents salten de la cadira, uns altres també s’alcen de la taula i uns altres es precipiten cap a la seua cadira, criden i li donen colps a l’esquena. Una altra font només parla de “murmuris d’aprovació a tota la taula”. En qualsevol cas, la qüestió és clara: la guerra continua.
Churchill gaudeix de tot aquest drama. Fins el 1945 farà més de 180.000 quilòmetres de vol; visitarà els fronts i, una vegada allí, s’atrevirà a apropar-se tant a la primera línia que els comandants temeran per la seua vida.
Una lluita que s’ajusta completament al gust del primer ministre, sobre el qual l’escriptor H. G. Wells escriu després de la Primera Guerra Mundial que “creu, molt ingènuament, que pertany a una classe de persones especialment dotades i privilegiades, i que la vida i els problemes de l’home senzill són les matèries primeres responsables de les carreres brillants… Necessita, per damunt de qualsevol altra cosa, un món dramàtic on hi haja persones dolentes –i un heroi”.
L’arma més esmolada de Churchill és la paraula. Hi ha una bella frase de l’eloqüent John F. Kennedy, fill de l’ambaixador dels EUA a Londres d’aquell temps i posterior president dels EUA, que diu que Churchill ha enviat el llenguatge a la guerra. Pronuncia uns discursos excel·lents que també impressionen els nazis (Goebbels diu: “certament, imposa respecte amb la seua corpulència”).
Les habilitats retòriques de Churchill només disminueixen quan es comprova que algunes expressions no són gaire noves.
El 4 de juny pronuncia davant la cambra baixa els discurs famós: “Lluitarem a les platges, lluitarem als llocs de desembarcament, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem a les muntanyes, no ens rendirem mai…” A El llibre de la selva ja hi apareix un passatge semblant.
Fins avui dia, els erudits discuteixen si amb el seu pathos el primer ministre capgira un estat d’ànim derrotista, o és, més aviat, un portaveu d’una població ja decidida. Churchill s’adreça poques vegades directament al poble, i aleshores dues terceres parts dels britànics seuen davant la ràdio i escolten amb atenció les seues paraules.
Més tard, el primer ministre es dóna per satisfet. “No era necessari” encoratjar els seus compatriotes, perquè “no hi ha res que enfurisme més un anglès que l’amenaça d’una invasió”.
Churchill aposta per una guerra total. Mentre el Tercer Reich explote les persones obligades a treballar per la força i saquege els països ocupats, els britànics han d’ajudar. Sebastian Haffner, emigrant alemany, narra que durant la Pasqua del 1940 els porters uniformats dels hotels de luxe estan desocupats i un milió de persones cerquen feina. Pocs mesos després, la gent desapareix dels carrers i els hotels són requisats per les autoritats de guerra.
Churchill ja somia atacs aeris al Reich. “Farem d’Alemanya un desert, sí, un desert”, anuncia durant el dinar.
Probablement, no hi ha hagut un primer ministre britànic tan poderós. I, probablement, l’imperi no ha estat mai governat d’una manera tan extravagant, perquè una part considerable del dia dirigeix els assumptes governamentals en posició horitzontal. Jeu al seu llit amb baldaquí amb una bata roja, amb un cigar a la boca, beu una soda amb gel a glops i dicta notes a una secretària, que sovint comencen amb el text “Acció del dia”.
L’estiu del 1940 l’illa britànica està gairebé indefensa als peus de Hitler. Churchill també s’ha contagiat de la denominada febre de la invasió que es va propagant. A un amic li pronostica, funest, que en tres mesos seran morts.
Fa construir barricades amb sacs d’arena davant els edificis importants del govern, on els soldats poden trobar recer si hi aterren paracaigudistes alemanys. Es desmunten temporalment els senyals indicadors al barri governamental per tal que els agressors no s’orienten. En cas de necessitat, Churchill vol lluitar personalment i s’entrena amb el seu fusell Mannlicher al camp de tir a Chequers, la casa de camp del primer ministre.

Hitler, “indecís”. Avui dia tothom sap que no hi havia cap amenaça d’invasió alemanya. En tot cas, no durant l’estiu del 1940. Hitler i els militars més importants estan d’acord que la marina britànica és massa superior. Veuen una operació d’aterratge com una opció llunyana, que només es podria tenir en consideració si en primer lloc eliminaren les forces aèries britàniques. És impensable de travessar a l’altra banda abans no s’acabe el setembre; valdria més fer-ho el maig del 1941, o bé –encara millor– no fer-ho mai.
Segons un informe d’un oficial adjunt, Hitler està “indecís com mai ho ha estat i no sap què fer ni com fer-ho”.
El dictador havia esperat que després de la victòria a França s’imposarien els partidaris de la contemporització.
En comptes d’això, es retroba amb aliats que vol menysprear (Itàlia) o aniquilar (la Unió Soviètica). I està en guerra amb l’estat que més li agradaria de tenir com a soci menor. “Tanmateix, hom vol donar la mà dels germànics a Anglaterra”, es plany un nazi important a Berlín.
Finalment, Hitler es decideix a contracor a intentar bombardejar els britànics. Es compara amb Martí Luter, que tampoc no va voler anar a Roma, però no li van deixar cap més elecció.
En un primer moment, ataquen només els ports, els aeròdroms i les fàbriques d’armament. Cada dia apareixen al cel, sobre les terres del sud-est, caces i bombarders alemanys; aleshores Churchill també ha de defugir l’estimada Chartwell, que es troba al corredor d’entrada.
Molts anglesos observen amb por des de terra els duels dels caces Messerschmitt amb els Spitfires i els Hurricanes britànics. Els caces ràpids arrosseguen darrere seu estels de vapor condensat que formen cercles gegants després d’un revolt. Una vegada i una altra cauen trossos de metall i cartutxos als jardins de les cases de Kent o de Sussex.
La Royal Air Force britànica és tècnicament superior; els equips de radar i el sistemes de control i d’alarma són dels millors del món. A més, la companyia Flugzeugwerke fabrica més avions a l’illa que no a Alemanya.
La insularitat és un factor d’ajuda molt important, perquè els pilots britànics poden salvar-se d’un atac saltant amb el paracaigudes a terreny propi i, fins i tot, poden començar un nou atac el mateix dia; mentre que els pilots alemanys s’ofeguen al mar o, si aterren a terra ferma, van a parar a un camp de presoners de guerra.
És cert que al principi la situació sembla favorable per a la força aèria alemanya, però Hitler no guanyarà l’anomenada batalla d’Anglaterra.
El 24 d’agost del 1940 els alemanys bombardegen per primera vegada zones residencials de Londres; probablement per error. A continuació Churchill ordena atacar Berlín. Militarment no n’espera gaire, només és “beneficiós per a la nostra moral”.
Els danys a la capital alemanya són pocs, però Hitler està enfurismat. “Si diuen que volen atacar les nostres ciutats a gran escala, nosaltres arrasarem les seues.”
Ara ja no hi ha més paraules de simpatia envers els britànics. Comença l’atac terrífic que els britànics anomenaren The Blitz, seguint l’exemple de la Blitzkrieg (‘guerra llampec’) dels alemanys. Nit rere nit udolen les sirenes a Londres; solament fins a final de desembre del 1940 moren aproximadament 14.000 persones a la capital. Cremades, per sufocació o esclafades pels enderrocs.

Al soterrani. El Palau de Buckingham i la Cambra dels Comuns també reben danys, i el gabinet de guerra de Churchill decideix de baixar al soterrani que hi ha davall el Ministeri de Finances, al St. James’s Park, que avui dia és accessible.
L’habitació dels mapes té mapamundis tan alts com un home i auriculars de telèfon de color caramel, i hi ha una cuina amb coberts de ferro colat; tot té la mateixa aparença que abans. Només les rates n’han desaparegut i, naturalment, l’olor desagradable de la mescla de fum de cigarretes i la pudor d’excrements que provenia dels lavabos químics.
En realitat, Churchill i els ministres no són especialment salvaguardats en aquesta instal·lació, que no es protegirà prou fins més endavant. Un impacte a la diana i el duel entre Churchill i Hitler s’hauria acabat.
Els nazis es delecten amb la destrucció de Londres, però també se sorprenen. “Quan capitularà definitivament aquesta criatura que és Churchill?”, és demana Goebbles. “Anglaterra no por aguantar els atacs eternament!”
Sí, ho pot fer.
Churchill camina ostensiblement a bon pas pels barris destruïts de Londres, Coventry o Birmingham. Les fotografies el mostren amb els muscles lleugerament encorbats, posat que li confereix una expressió de fermesa; els caricaturistes el dibuixen com un buldog.
“Feu-los-ho pagar!”, li criden, i això fa. El primer bombardeig a una ciutat alemanya és el desembre del 1940, a Mannheim.
A l’entrada d’any del 1941, Hitler admet obertament que no pot obligar els seus rivals a capitular mitjançant els bombardeigs. Ja fa mesos que ha deturat els plans d’invasió poc entusiastes.
D’aquesta manera estan empatats: Churchill tampoc no pot enderrocar els adversaris, perquè l’exèrcit britànic no es capaç de vèncer l’exèrcit alemany tot sol.
Aleshores, què?
Churchill, si més no, té un pla plausible i, si hom creu la història que relata el seu fill Randolph, ja l’executa des del 18 de maig del 1940. El matí d’aquell dia, Randolph espera davant el lavabo el seu pare, que s’afaita. De sobte, Churchill deixa d’afaitar-se i diu a través de la porta oberta: “Ja sé com ho farem”. Randolph li pregunta: “Vols dir com podem evitar la derrota o com els podem guanyar?” La resposta del pare és: “Com els podem guanyar, naturalment. Hi he d’implicar els EUA.”
És una empresa que fa reflexionar Churchill, perquè la seua mare és americana i estima i coneix bé la nova superpotència; però els Estats Units no volen tenir res a veure amb les accions dels europeus. El subministrament d’armes per part dels nord-americans és insuficient i, malgrat que Churchill adverteix i prega de manera eloqüent, segons l’opinió dels historiadors favorables a Churchill, no hauria canviat res si el desembre del 1941 el Japó, aliat de Hitler, no haguera bombardejat Pearl Harbor, cosa que arrossegà els EUA a la guerra.
Churchill balla d’alegria quan rep la notícia. Al president dels EUA, Roosevelt, només li diu: “Això segurament facilita les coses. Què Déu us acompanye.”
Hitler també busca noves possibilitats i cavil·la sobre per què resisteixen els britànics. Finalment, desenvolupa la tesi original que Churchill, en secret, aposta per la Unió Soviètica, que encara no s’ha aliat amb Hitler, i per aquest motiu no es vol sotmetre. Seriosament, basa en aquest disbarat la decisió d’atacar Stalin, cosa que naturalment projecta fer de totes maneres. “Si destruïm Rússia s’haurà eliminat l’última esperança d’Anglaterra.”
El maig del 1941 cessen clarament els atacs aeris alemanys a la Gran Bretanya perquè es necessiten els bombarders a l’est; sis setmanes després l’exèrcit alemany envaeix la Unió Soviètica.
Quin compliment! Hitler troba més fàcil de conquerir Moscou que no Londres. Poc abans de la seua caiguda, el 1945, encara es lamenta que Churchill siga “el vertader pare d’aquesta guerra”.

Victòria i decadència. Amb l’atac a la Unió Soviètica definitivament s’ha salvat l’estat britànic. Per a Churchill ja no queda gran cosa més a fer.
I ja ha pagat un preu molt alt per aquest èxit, perquè la Guerra Mundial accelera la decadència de l’imperi, que s’estén en excés, i és possible veure la ironia del destí que siga precisament aquest Churchill imperialista qui haja d’impulsar aquesta decadència. Tanmateix, aquest polític realista només pot elegir entre una col·laboració menor amb uns EUA democràtics o amb l’Alemanya nazi, i és fàcil de reconèixer en quina constel·lació es poden obtenir millor els interessos dels britànics.
Amb l’entrada a la guerra de la Unió Soviètica i els Estats Units, ha de deixar el paper d’enemic més important de Hitler, perquè d’ara endavant la càrrega principal de la guerra la portaran els altres. És cert que Churchill promet a Stalin, el seu nou aliat, tota l’ajuda “que el temps, la geografia i els nostres recursos en creixement ens permeten”. Però els subministraments britànics són marginals. Churchill frustra durant molt de temps una invasió del continent per part de les potències occidentals, el “segon front”, perquè tem un desastre.
“Els britànics teniu por de la lluita”, se’n burla Stalin; “no hauríeu de creure que els alemanys són superhomes.”
A partir de la primavera del 1942, la Gran Bretanya bombardeja sistemàticament ciutats alemanyes per contribuir en alguna mesura a la victòria. Churchill no mostra cap misericòrdia, malgrat els dubtes ocasionals (“Som bèsties? Anem massa lluny?”).
Fins i tot juga amb la idea de llançar gas tòxic sobre les ciutats alemanyes, però els seus generals l’en dissuadeixen.
Si més no, els atacs a les fàbriques d’armament i a les instal·lacions ferroviàries escurcen la guerra uns quants mesos; en canvi, els llançaments de bombes sobre zones residencials fereixen gairebé només civils.
Amb la guerra de bombardeig moren aproximadament 600.000 alemanys, sobretot dones, homes de més edat i xiquets; i algunes ciutats s’enfonsen en els enderrocs i les cendres. Quasi cap al final, el febrer del 1945, també Dresden, cosa que Churchill mateix descriu com “un acte de destrucció sense sentit”.
En aquest moment, el duel ja fa temps que s’ha decidit, però encara queda per esclarir què se’n farà, de Hitler, el perdedor, i els seus alemanys.
Churchill dubta tot sovint entre els extrems, entre una pau cartaginesa i la tolerància cavalleresca. Finalment, Stalin i Roosevelt imposen les seues idees.
Això no obstant, Churchill col·labora en l’expulsió dels alemanys de les zones de l’est, com ha demostrat l’historiador Detlef Brandes. Perquè Churchill secunda aviat (i d’aquesta manera legitima) les exigències respectives dels governs polonès i txecoslovac en l’exili a Londres. Els alemanys han de “tenir un termini de temps curt per prendre allò més necessari i anar-se’n”. En primer lloc, es refereix a Prússia Oriental i als Sudets, però prompte també ho fa a Pomerània i a una part de Silèsia.
Es considera una de les hores obscures de Churchill el moment en què, l’any 1943, a la cimera de les potències aliades a Teheran, trau tres llumins, que volen representar Alemanya, Polònia i la Unió Soviètica. Fa temps que ha promès a Stalin que una part de Polònia serà per a la Unió Soviètica. Ara deixa els llumins l’un al costat de l’altre per demostrar-ne les conseqüències. Desplaça la fusteta de la Unió Soviètica cap a l’oest i arrossega les altres dues cap a ell. Stalin es diverteix amb aquesta manera de desplaçar Polònia cap a l’oest.
Evidentment, els alemanys han de deixar aquelles zones que ara pertoquen a Polònia. Al final, uns quants milions són escombrats, saquejats i expulsats; desenes de milers no sobreviuen aquest camí de misèria.
Més endavant, Churchill critica la manera brutal de procedir dels polonesos i els soviètics i parla d’una “tragèdia de dimensions monstruoses” –com si en algun moment hi haguera hagut una neteja ètnica que no haguera estat tràgica.

Com un gàngster. , què se’n farà de Hitler, que després de tot és el responsable de totes les desgràcies de la guerra?
Abans de l’Holocaust, Churchill parla d’“exiliar-lo a una illa apartada”, juntament amb més alts càrrecs nazis, com hom va fer amb Napoleó. Potser va un poc ebri quan té aquesta sortida.
Al començament de l’Holocaust desapareixen aquestes idees tan extravagants de la discussió. Els britànics desxifren el codi amb què el 1941 els alemanys codifiquen informes de les SS i de la policia sobre execucions de jueus a la Unió Soviètica. Per aquest motiu Churchill està al corrent dels crims.
L’any 1942, el primer ministre explica al gabinet que farà matar Hitler si cau a les seues mans. És a dir, sense judici, amb una cadira elèctrica; com un “gàngster”.
Perquè Hitler era el “ressort del mal”.
Com tothom sap, Hitler es va suïcidar al seu búnquer el 1945, pocs dies abans de la capitulació. Aquesta és per a Churchill una variant més grata, tal com relata a les seues memòries.
Ara ha vençut definitivament, el duel s’ha acabat.
El juliol del 1945, el vencedor visita la ciutat destruïda de Berlín i aprofita l’avinentesa perquè li ensenyen les cambres on el dictador va acabar la seua vida i el racó del pati interior de la cancelleria imperial on es va cremar el cadàver.
La visita, naturalment, no s’ha anunciat públicament, i tanmateix hi ha una gran quantitat de persones reunides davant la cancelleria. I quan el britànic s’entremescla amb els alemanys resta sorprès de veure que el victoregen. Només un home de més edat sacseja el cap amb desaprovació.
Així era Churchill.
És possible que no agrade a molta gent perquè era un imperialista, perquè li importava poc una vida humana, perquè en la guerra de bombardeig en va fer un gra massa i va aprovar la neteja ètnica.
Però al final hom no pot fer sinó alegrar-se que fora ell qui guanyara el duel.

Klaus Wiegrefe
Traducció de Blanca Juan   ( el temps num 1368. 31 agost 2010)

Breu resum dels fet militar d’EEUU des de el final de la 2na guerra Mundial Fins Avui

El día de la memoria no es realmente un día para rogar por las tropas estadounidenses muertas en combate, sino más bien un día reservado por el Congreso para rogar por la paz. La resolución conjunta del Congreso de 1950 que lo instituía decía: “exhorta al presidente a emitir una proclamación que designe el 30 de mayo, día de la memoria, como día de la paz a escala nacional” (64 Stat.158).

La paz es hoy en día un reto poco menos que imposible para los Estados Unidos. Los EEUU son de lejos el país más militarizado y más agresivo del mundo. A menos que reduzcan sensiblemente el énfasis en la acción militar global, habrá muchas, muchas más familias agraviadas en futuros días de la memoria.

Los EEUU gastan más de 600.000 millones de dólares cada año en nuestro ejército, más que el resto del mundo junto. China, nuestro competidor más próximo, gasta en torno a un 10% de lo que gastamos nosotros. Los EEUU venden también más armas a otros países que cualquier otra nación del mundo.

Los EEUU tienen en torno a 700 bases militares en 130 países alrededor del mundo y otras 6000 en los EEUU y nuestros territorios, según Chalmers Johnson en su excelente libro Nemesis: The Last Days of the American Republic (2007). El Departamento de Defensa informa de un personal militar activo de cerca de 1,4 millones actualmente. Más de un cuarto de millón está en otros países que van desde Iraq y Afganistán hasta Europa, norte de África, sur de Asia y el resto del hemisferio occidental. El Departamento de Defensa también ocupa a más de 700.000 personas en empleos civiles.

Los EEUU han utilizado sus fuerzas armadas en el extranjero más de 230 veces, según los investigadores del Centro Histórico del Departamento de la Marina. Sus publicaciones recogen más de 60 acciones militares fuera de los EEUU desde la Segunda Guerra Mundial.

Mientras que el objeto de la mayoría de actividades del día de la memoria serán los muertos del ejército estadounidenses, no se hace ningún esfuerzo por identificar o recordar a los militares o civiles de otros países que han muerto en las mismas acciones. Así, el gobierno de los EEUU informa de 432 militares estadounidenses muertos en Afganistán y zonas adyacentes, pero se ha negado a revelar las bajas civiles. “Nosotros no hacemos recuentos de cadáveres”, dijo el general Tommy Franks.

La mayoría de gente tiene noticia de los 116.000 soldados estadounidenses muertos en la Primera Guerra Mundial. Pero ¿cuántos saben en los EEUU que más de ocho millones de soldados de otros países y acaso también otros ocho millones de civiles murieron durante la Segunda Guerra Mundial?

Durante la Segunda Guerra Mundial murieron cerca de 408.000 soldados estadounidenses. Al menos otros 20 millones de soldados y civiles murieron en todo el mundo.

El estadounidense no es sólo el mayor y más caro ejército del planeta sino también el más activo. Desde el final de la Segunda Guerra Mundial, los EEUU han utilizado sus fuerzas armadas en los siguientes países:

Grecia (1947-1949): más de 500 asesores de las fuerzas armadas estadounidenses fueron enviados para administrar centenares de millones de dólares durante la guerra civil.

Turquía (1947-1949): fueron enviados más de 400 asesores de las fuerzas armadas estadounidenses.

Corea (1950-1953): en la guerra de Corea y otros conflictos globales murieron 54.246 miembros al servicio de los EEUU.

Vietnam (1957-1975): murieron más de 58.219 estadounidenses.

Líbano (1958-1984): marines de la Sexta Flota anfibia y tropas del ejército de los EEUU aterrizaron en Beirut durante su guerra civil. Tomaron parte más de 3000 militares estadounidenses. 268 murieron víctimas de bombas.

Haití (1959): tropas estadounidenses, marines y la Marina entraron en Haití en apoyo del dictador militar François “Papa Doc” Duvalier contra los rebeldes.

Cuba (1962): fuerzas navales y de la Marina bloquearon la isla.

Panamá (1964): tropas estadounidenses estacionadas ahí desde 1903 utilizaron fuego real y gases lacrimógenos para limpiar la zona del canal estadounidense.

República Dominicana (1965-1966): tropas estadounidenses aterrizaron durante la guerra civil y 23.000 quedaron estacionadas en su país eventualmente.

Camboya (1969-1975): aviones de los EEUU y de Vietnam del Sur lanzaron más de 539.000 toneladas de bombas sobre Camboya, el triple de las arrojadas sobre Japón durante la Segunda Guerra Mundial.

Laos (1964-1973): los EEUU lanzaron 580.000 bombas sobre el país ─más de dos millones─, el doble de las arrojadas sobre la Alemania nazi. Los EEUU lanzaron más de 80 millones de bombas de racimo sobre Laos, de las que entre el 10 y el 30% no explotaron, dejando entre 8 y 24 millones dispersas alrededor del país. Desde el final de la guerra dos o tres laosianos mueren cada mes por las bombas restantes, con más de 5700 muertos desde el final de los bombardeos.

Irán (1980): primera Operación en el desierto. 8 soldados estadounidenses murieron en acciones de rescate.

Libia (1981): aviones estadounidenses a bordo del portaaviones Nimitz derribaron dos aviones libios sobre el Golfo de Siria.

Granada (1983): invasión del ejército estadounidense y los marines, 19 estadounidenses muertos.

Líbano (1983): más de 1200 marines desplegados dentro del país durante la guerra civil. 241 miembros en servicio de los EEUU murieron víctimas de bombas.

El Salvador (1983-1991): más de 150 soldados participaron en la guerra civil como asesores militares.

Honduras (1983): tropas de más de 1000 personas y miembros de la Guardia Nacional se desplegaron en Honduras para ayudar a la lucha de la contra contra Nicaragua.

Libia (1986): ataques aéreos del ejército estadounidense golpearon a centenares de objetivos (campos de aviación, barracones y redes defensivas).

Bolivia (1986): tropas del ejército estadounidense ayudaron en incursiones antidroga contra los cultivadores de cocaína.

Irán (1987): Operación Nimble Archer. Barcos de guerra estadounidenses bombardearon dos plataformas petrolíferas iraníes durante la guerra entre Irán e Iraq.

Irán (1988): el barco de guerra estadounidense Vincennes derribó un avión de pasajeros iraní en el Golfo Pérsico, Airbus A300, y mató a las 290 personas que iban a bordo. Los EEUU dijeron que pensaban que era un avión militar iraní.

Libia (1989): aviones del ejército estadounidense derribaron dos aviones libios sobre el mediterráneo.

Panamá (1989-1990): la fuerza aérea y naval del ejército de los EEUU invadieron el país para arrestar al presidente Manuel Noriega imputándole cargos de droga. Naciones Unidas puso la cifra de civiles muertos en 500.

Filipinas (1989): aviones de los EEUU proporcionaron cobertura aérea a las tropas filipinas durante la guerra civil de ese país.

Guerra del Golfo (1991): intervinieron más de 500.000 miembros del ejército de los EEUU. Murieron más de 700.

Somalia (1992-1993): Operación Provide Relief, Operación restaurar la esperanza y Operación continuar la esperanza. Más de 1300 marines y fuerzas armadas especiales de los EEUU aterrizaron en 1992. Intervino una fuerza superior a 10.000. Murieron más de 40 soldados americanos.

Yugoslavia (1992-1996): la marina estadounidense participó en el bloqueo naval de Yugoslavia en las aguas del Adriático.

Bosnia (1993): Operación denegación de vuelos. Aviones estadounidenses patrullaron zonas prohibidas, barcos de la marina lanzaron misiles de crucero y atacaron a serbobosnios.

Haití (1994): Operación mantener la democracia. Los EEUU invadieron con una fuerza de 20.000 para restaurar al presidente.

Arabia Saudí (1995): un soldado americano muerto en Riad, fuera de las instalaciones de formación.

Arabia Saudí (1996): 19 miembros del personal al servicio de los EEUU murieron en una explosión en la base aérea saudí.

Sudán (1998): Operación alcance infinito. EEUU disparó misiles de crucero a una planta farmacéutica al pensar que era un centro terrorista.

Afganistán (1998): Operación alcance infinito. EEUU disparó 75 misiles de crucero en cuatro campos de entrenamiento.

Iraq (1998): Operación zorro del desierto. El ejército estadounidense bombardeó Iraq desde aviones striker y lanzó misiles de crucero después de las obstrucciones iraquíes a los inspectores de armas.

Yugoslavia (1999): EEUU participó durante meses en bombardeos aéreos y lanzó misiles de crucero en la guerra de Kosovo.

Yemen (2000): 17 marineros estadounidenses murieron a bordo de de un barco de la marina estadounidense que guiaba al destructor armado con misiles USS Cole atracado en Aden.


Macedonia (2001): el ejército estadounidense envió tropas durante la guerra civil.

Afganistán (desde 2001 hasta el presente): la Operación libertad duradera incluye Pakistán, Uzbekistán y Afganistán. 432 estadounidenses han muerto en esos países. Otros 64 han muerto en otros lugares de esta operación: bahía de Guantánamo, Djibouti, Eritrea, Etiopía, Jordania, Kenia, Kirguizistán, islas Filipinas, Seychelles, Sudán, Tayikistán, Turquía y Yemen. El ejército estadounidense no cuenta las muertes de los civiles no estadounidenses, pero se calcula que han muerto más de 8000 soldados afganos y más de 3500 civiles afganos.

Yemen (2002): un Predator Drone estadounidense atacó a Al Qaeda.

Filipinas (2002): EEUU envió más de 1800 soldados y fuerzas especiales en misión con el ejército local.

Colombia (2003-2004): EEUU envió 800 militares para apoyar al ejército colombiano en la guerra civil del país.

Iraq (desde 2003 hasta el presente): Operación libertad iraquí. 4082 militares estadounidenses muertos. ¿Civiles muertos? Investigadores de Johns Hopkins, utilizando la metodología más ortodoxa y conservadora en el muestreo, informaban en la revista The Lancet, después de una extensa revisión por pares, que calculan el total de civiles muertos a finales de 2006 después de la invasión en torno a 650.000.

Haití (2005): tropas estadounidenses aterrizaron en Haití después de obligar al presidente electo a abandonar.

Pakistán (2005): ataques aéreos estadounidenses contra sospechosos de Al Qaeda mataron mayoritariamente a civiles.

Somalia (2007): fuerzas aéreas estadounidenses atacaron a supuestos miembros de Al Qaeda y la marina estadounidense participa en el bloqueo contra los rebeldes islamistas.

Los EEUU tienen la fuerza militar más poderosa y cara del mundo. EEUU es también el mayor comerciante de armas. Y EEUU ha sido también el más agresivo en sus intervenciones a escala mundial. Si se supone que el día de la memoria en EEUU es para rogar por la paz, los EEUU tienen mucho que rogar (y cambiar).

Bill Quigley es abogado especialista en derechos humanos y profesor de derecho en la Loyola University de Nueva Orleáns.
Publicat a SinPermiso

Entrevista a Gunter Grass. El Pais

Llegar a este lugar en la última curva de un camino de arena bajo un arco de hayas, abedules, fresnos y robles centenarios, en un bosque tupido ya casi otoñal en esta reserva natural del patrimonio nacional danés, en la isla de Mon, es imposible sin la complicidad de los anfitriones de la casita de tejado de junco y ventanas azules con vistas al mar Báltico, mirando hacia el este hanseático, hacia las costas de la antigua Alemania Oriental, en Greisfswald y Stralsund, y, más allá, la vieja Danzig, otrora prusiana y hoy polaca patria de Oskar Matzerath, aquel niño repelente y demoledor que tocaba El tambor de hojalata.
Günter Grass, Nobel de Literatura, Príncipe de Asturias, con cientos de premios internacionales, la mayor gloria viva de la literatura alemana, no ha venido a este rincón a esconderse de la conmoción mundial, de los ataques, reproches, de la indignación pero también solidaridad que ha generado con la revelación en su autobiografía Pelando la cebolla de que, en los últimos meses de la Segunda Guerra Mundial, sirvió en la división Frundsberg de las Waffen-SS, organización que cometió crímenes atroces. Durante 60 años, ha explicado Grass, reprimió sus impulsos de sincerarse “por pudor y voluntad de dar forma a la explicación”.
Mientras, ascendía hacia la gloria literaria y se erigía en autoridad moral de la izquierda. Él sabe que la ocultación les parece imperdonable a sus enemigos, deseosos de liquidarle como polemista, pero también a amigos como el director de cine Volker Schlöndorff, que llevó al cine El tambor de hojalata, o al escritor Erich Loest. Se debaten entre admiración y afecto, por un lado, y decepción. Grass se refugia en esta isla desde hace tres décadas, cuando se la descubrió su mujer, Ute, que iba allí a observar las playas de la república comunista de la que había huido. “Ahora los veranos son más secos, es el cambio climático”. Aquí escribe y dibuja, su otra gran pasión.
EL PAÍS le visita cuando acaba de regresar de las primeras lecturas públicas de su libro, en esa gran casa de las letras alemanas que es el Berliner Ensemble y en la Nueva Ópera de Francfort. Allí tuvo un público incondicional que acudía a escuchar la brillantísima prosa de Pelando la cebolla, leída con virtuosismo inigualable. Pero también a defenderle de cualquier ataque y a perdonarle todo.
En una larga conversación al aire libre con un periodista al que conoce desde hace muchos años, Grass deja traslucir que, acostumbrado a ser jaleado y querido, acusó el golpe de la crítica y la incomprensión en un principio, pero que ya vuelve a ser casi el mismo.
Pregunta. Todos sus libros son autobiográficos, pero en ésta su autobiografía de aquellos años habla de lo que nunca dijo. No acaba de estar claro si está usted sorprendido o no por el eco de sus revelaciones. ¿Qué reacción preveía?
Respuesta. Yo he tenido siempre grandes reservas a escribir algo autobiográfico porque era muy escéptico hacia la forma. El autor tiene que trabajar con sus recuerdos, con su memoria. Y sabemos que la memoria tiende a embellecer situaciones, a presentar cuestiones muy complejas de una forma lo suficientemente simple como para hacerlas narrables. De ahí la desconfianza hacia la propia capacidad de memoria y hacia mis recuerdos. Quería escribir a un tiempo, tenía que ser una narración rota. Y con el tiempo le fui cogiendo gusto a esta forma de narrar porque fui quitando estas pieles de la cebolla, fui despegando capas y leyendo cosas entre ellas. Pero además se hacía posible algo nada fácil, que era coger a aquel niño del año 1939, una persona tan lejana ya de mí, y entrar en conversación con ella. En principio, ella se niega a ser interrogada y tiene sus secretos, pero se va logrando y, poco a poco, voy entrando en ella, capa a capa, en la persona que crece encerrada en aquel sistema ideológico, en la era nacionalsocialista.
Ahí se ve ese ritmo: con 15 años ya estoy de uniforme en las juventudes hitlerianas; después, con el uniforme de los ayudantes antiaéreos con las baterías; después, en el Reichs-Arbeitsdienst (Frente Juvenil de Trabajo Nacionalsocialista); con 16, con 17, en mi estupidez, yo me había presentado voluntario a los submarinos, y éstos ya no aceptaban a nadie y, cuando llamaron a filas a mi quinta de 1927, me convocaron y, cuando llegué a Dresde, al campamento de instrucción de tropas, pude comprobar que estaba en un campo de entrenamiento de las Waffen-SS.
Yo entonces, por lo que sabía, consideraba a las Waffen-SS como unas unidades de élite, que estaban mejor equipadas que las demás, pero también que tenían siempre más bajas que las demás. Eso se sabía. Pero yo era joven, quería irme de casa. Y en el fondo estaba de acuerdo. Lo que después se puso en relación con las Waffen-SS, todos sus crímenes, de todo eso no fui consciente hasta después de la guerra. Eso tuvo mucha influencia en que este hecho único, este episodio de mi vida, me lo guardara para mí. Está relacionado con un sentimiento de vergüenza…
P. ¿Y aumentó con el tiempo?
R. Sí, este sentimiento de vergüenza fue creciendo según iba viendo y sabiendo todos los crímenes de los que eran responsables las Waffen-SS y lo que era la culpa general de todo aquel sistema alemán que recaía sobre nosotros. Al dar mis datos biográficos, también cuando me manifestaba públicamente y en mis conferencias o artículos, nunca he ocultado que hasta el final de la guerra yo creía en la victoria final [del nazismo]. Y en esta cautividad ideológica no me parecía aquello una ocultación de algo grave, sino de algo que yo tenía que solucionar conmigo mismo. Y ahora que esto está en el libro, tampoco creo que se acaba la vergüenza de haber estado en una unidad como ésta, aunque no me viera envuelto en ningún crimen de guerra, gracias a Dios.
Sólo estuve poco tiempo en el frente y la división en la que me encuadraba ya sólo existía en rudimentos, estaba ya fraccionada; estuve en diversos grupos de gentes unidas casi por azar, entre los que había Wehrmacht [Ejército], Waffen-SS, Volkssturm [Defensa Popular] y hasta miembros de las fuerzas aéreas.
P. Muchos se preguntan cómo es posible que, con lo que estaba sucediendo en esos meses en aquella zona en la que usted se hallaba, con ejecuciones de prisioneros soviéticos, con los soldados alemanes desertores o sospechosos de desertar colgados en las alamedas o en las farolas de los pueblos como usted describe en el libro…..
R. Sí, sí, eso lo cuento, allí estaban…
P. ¿Pero cómo, cómo es posible que estando dentro de la división nunca oyera a compañeros de las Waffen-SS hablando de hechos semejantes ni tuviera noticia directa sobre los mismos?
R. Para mí todo aquello, hasta aquellos momentos, no me era patente, no era consciente de ello. Soy crítico conmigo en mi propio entorno. Que es lo que es, en sí, el contenido del libro. Y esto ya comienza al principio de la guerra, con mi tío.
P. Cuando ejecutan a su tío.
R. Sí, a mi tío, que estaba en el servicio de correos polaco, lo matan, acusado de un acto de resistencia. Con la muerte de mi tío desaparece también de nuestra vida la totalidad de su familia. Los hijos de mi tío tenían mi edad y eran mis compañeros de juegos, y después de esto ya no se volvió a hablar de ninguno de ellos. Mis padres, de forma oportunista, impusieron el silencio sobre la suerte de todos ellos, y yo no hice preguntas. Éstos son los reproches que me tengo que hacer realmente. O cómo desapareció un compañero mío de colegio. Después de la guerra me lo encontré y supe que su padre había sido deportado a un campo de concentración, y conocí la suerte de su familia. Tampoco entonces me pregunté nada. Ni cuando detuvieron al profesor de Latín, un sacerdote católico que desapareció también durante un tiempo en el campo de concentración de Sutthof y volvió y no dijo nada. Y yo no pregunté. Eso siempre me ha perseguido. O con aquel que en el Arbeitsdienst se negaba a tocar un arma.
P. Eso lo cuenta en el libro, el chico que dice que no y resiste tanto a los mandos como a la presión y al desprecio de todos los camaradas hasta que también desaparece.
R. Sí, era un testigo de Jehová. Lo admiramos y odiamos al tiempo porque sufríamos las consecuencias de su resistencia. Ésas son las omisiones culpables que intento investigar en el libro. Y para mí resultan más graves que las pocas semanas en las SS, en las que me vi envuelto sin voluntariedad.
P. Dentro de la conmoción que han provocado sus revelaciones en Pelando la cebolla se pueden distinguir los ataques lógicos de sus adversarios políticos y enemigos de siempre, que ven llegada la ocasión ideal de zanjar cuentas, pero tambien se distinguen claramente voces de amigos, Schlöndorff o Loest por ejemplo, que se quejan con mayor o menor amargura de que usted no ha sido franco con ellos. Schlöndorff dice que sigue admirándole y queriéndole, pero que no le verá ya nunca más en el pedestal.
R. Se me puede criticar, y desde luego yo voy a aceptarlo. Pero también reclamo para mí el derecho de reservarme mis cuestiones hasta que encuentre fórmulas de expresarlas. Por ejemplo, he tardado mucho tiempo en escribir Krebsgang (A paso de cangrejo), en el que me ocupo de la suerte de los expulsados alemanes [de los territorios orientales]. Eso tenía mucho que ver con el destino de mis padres. Durante la ocupación soviética de la ciudad de Danzig [actual Gdansk, en Polonia], mi madre fue violada repetidas veces por soldados del Ejército Rojo. Para evitar que violaran a mi hermana, ella se ponía una y otra vez delante, y para que la niña de 14 años no fuera violada, ella lo fue de forma continua. Mi madre jamás habló sobre ello, y sólo lo supe después de su muerte. Únicamente pude hablar de ello al escribir ese libro. Ésa es la complejidad de este proceso literario que se hace así en el paso (hacia atrás) del cangrejo. Creo de verdad que es mi derecho.
No he dicho ninguna falsedad. Lo que he hecho ha sido guardarme un hecho para mí mismo a la espera de encontrar una forma de explicarlo, de articularlo literariamente. Esto no podía hacerlo público con una confesión, sino que tenía que ser narrado en el marco del entorno en el que crecí entonces.
Además, el Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) -el diario que publicó la primera información al respecto- ha presentado todo esto de forma errónea, porque no fue una confesión que yo les hice a ellos. Al contrario, el libro ya lo tenían, como todas las redacciones desde semanas antes, en ejemplares adelantados de prepublicación. La oleada de indignación llegó porque Schirrmacher (un editor de FAZ) publicó esa parte concreta. Acepto la crítica; también respeto las expectativas decepcionadas. Pero nadie puede impedirme que yo me guarde algo hasta articularlo como crea necesario.
P. Hay quien dice que usted ahora se bajará del pedestal y de dar porrazos morales a los demás.
R. Lo que pasa es que algunos han querido utilizar esta ocasión para intentar liquidarme como ciudadano político y dicen que me tengo que callar la boca. Eso, por supuesto, es una estupidez.
P. Dicen que usted se ha arrogado una autoridad, Schlöndorff lo dice, que le será difícil mantener.
R. Yo jamás me he entronizado. Ni lo he querido. Nunca he pedido esto. Ya se hizo esto con Heinrich Böll, lo de presentarle como la conciencia de la nación. Y ambos nos negamos a ello. ¿Qué conciencia voy a descargar yo y por qué?
P. Lo que pasa es que, como un texto que tengo aquí delante, en una intervención con Juan Goytisolo en Madrid, usted condena los silencios sobre el pasado nacionalsocialista alemán con vehemencia.
R. Y es que siempre he hecho lo contrario. En mis libros y en mis discursos políticos siempre se habla de ello. Y también he hablado siempre de mi implicación como hombre joven en el sistema. Nunca hice de ello un secreto. Y me he preguntado a mí mismo, porque si hubiera nacido tres o cuatro años antes me habría visto envuelto con toda seguridad en estos crímenes. Esto les pasó a muchos. Por eso, lo mío [no haberlo hecho] no es ningún mérito. Pero es mi derecho también el manifestarme en contra de que antiguos nacionalsocialistas de relieve llegaran a puestos dirigentes y que un nazi importante como Hans Georg Kissinger llegara a canciller federal. O que el Gabinete de Konrad Adenauer tuviera muchos miembros que habían sido del partido nazi y en puestos destacados. Es mi derecho, y lo mantengo hoy.
P. Ni Thomas Mann, ni Heinrich Böll, ambos Premio Nobel también, ni Gottfried Benn, tres montruos de la literatura alemana del siglo XX, han llegado a tener la repercusión, la presencia social que ha tenido usted. ¿La siente peligrar tras este libro y los ecos que ha tenido?
R. Yo no puedo valorarlo. Yo nunca he querido ser una institución, yo siempre he sido celoso de defender mi posición como ciudadano que ha entendido las lecciones del tiempo que le ha tocado vivir, que ha entendido que esta democracia nos ha sido regalada y que había que aprovecharla. Porque la democracia de Weimar se fue al traste por la lucha política, por las luchas del poder, y así se convirtió en botín de los nacionalsocialistas. Yo lo sé y lo digo en el libro, y perdone que vuelva al libro, pero está la escena del trabajo en la mina en la que se produce una pelea y los comunistas y los nazis forman una alianza contra los socialdemócratas. Y es ahí donde veo la escenificación del fin de la democracia de Weimar. Aquello eran lecciones, aunque tardara después en convertirme en hombre político.
P. Muchos miembros de su generación literaria, el Grupo 47, en la posguerra, por edad, venían del frente. Acabo de leer unas declaraciones de Marcel Reich-Ranicki en las que se plantea el antisemitismo de parte del grupo.
R. Eso es un perfecto disparate. En primer lugar, había en el grupo toda una serie de judíos. Gracias a Dios no había filosemitismo. Pero nos tratábamos como compañeros todos. Lo que pasa es que había muchos que habían sido soldados y tenían sus experiencias, y se estaba en un proceso de aprendizaje que había que hacer. Lo que en todo caso se rechazaba en el Grupo 47 eran textos ideológicos. Allí no habría tenido oportunidad alguna ningún neonazi ni tampoco un comunista dogmático.
P. El quiebro hacia la izquierda totalitaria, y en muchos casos después a la decepción con la misma, forma parte de su generación intelectual europea. Usted nunca tuvo veleidades comunistas. Su amigo Erich Loest, del que hablamos antes, pasó directamente a los comunistas desde la juventud nazi. Usted, sin embargo, siempre estuvo con Camus frente a Sartre.
R. Loest estuvo en la Werwolf [organización nazi formada para acciones de insurgencia terrorista contra los aliados tras la derrota en 1945], se hizo comunista y después pasó en Bautzen (cárcel de la RDA) más de siete años. Alemania tenía una singularidad, especialmente respecto a Francia, por la ocupación soviética de la RDA; los comunistas en el Oeste jamás tuvieron la mínima oportunidad. También en el contacto con los escritores del Este, aun con los simpatizantes con el régimen, se notaban las dificultades que tenían con la censura. Y lo que sufría [la poetisa] Christa Wolf, por ejemplo.
P. La tragedia está en que los archivos han demostrado que Christa Wolf fue informante de la Stasi [policía política de la RDA].
R. Sí que lo fue, pero sólo al principio y sin comprometer realmente a nadie. El trato con estas fichas de la Stasi de repente puso bajo sospecha a todo un pueblo. Fue un disparate. Yo siempre supe que fui espiado por la Stasi. Vivía en Berlín y pasaba mucho al Este.Me he negado a ver las fichas. No quiero saber quién lo hacía porque no me considero dañado. Los informantes no tenían nada que ver con la prohibición de mis libros.Ahora, periódicos del grupo Springer dicen que yo he revelado mi paso por las Waffen-SS por temor a que lo hicieran otros a partir de los archivos de la Stasi. Un auténtico disparate. Allí han salido ahora 500 páginas sobre mí que revelan que siempre me vigilaron.
P. Han surgido voces exigiendo que se le retiraran premios. Ni con el Nobel ni con el Príncipe de Asturias han tenido eco, y en Polonia ha recibido una gran satisfacción con el apoyo del alcalde de Gdansk y de muchas personalidades de la transición polaca, que recuerdan la labor a favor del entendimiento de quien nació en una ciudad alemana hoy polaca.
R. En efecto, el alcalde Abramowicz ha tenido un gesto que yo agradezco. En Polonia hay ahora un Gobierno populista de derechas que busca, como los comunistas antes, esa propaganda con la imagen del enemigo en Alemania.
P. El enemigo exterior y el enemigo interior. El pasado como instrumento político. En Polonia y en España se utiliza contra las transiciones a la democracia.
R. Hablar del pasado no puede suponer saldar cuentas presentes. Eso es el abuso del pasado sacado de contexto. Es una demagogia que también tuvimos aquí en Alemania. El canciller Adenauer difamaba a Willy Brandt llamándole “hijo de madre soltera”, lo que entonces aún funcionaba. Y jugaba con la ignorancia de la gente aludiendo a contactos de Brandt con el POUM en la Guerra Civil para sugerir contactos con los comunistas soviéticos, cuando el POUM fue víctima de Stalin.
P. Joachim Fest, biógrafo de Hitler, publica también sus memorias. Dice que no se fía ya de usted.
R. Sí, dice Fest que no me compraría un coche usado. Yo jamás he hablado de él, pero creo que es el último que puede decir algo después de escribir un libro dando por bueno todo lo que le decía Albert Speer [ministro y arquitecto del nazismo], al que presenta como un nazi caballeroso. Ahora sabemos que Speer estaba informado de la Conferencia de Wannsee [donde en 1942 se decidió la solución final del Holocausto] y que estaba implicado en la expropiación de bienes judíos. Fest es el último que puede hablar críticamente de esto.
P. Ha dicho que los ataques le habían llegado a suponer una “amenaza existencial” y que lo ha superado gracias a los apoyos de los amigos. ¿Este libro le ha cambiado más que los otros?
R. Sí, los primeros días han sido muy difíciles. Se me ha querido liquidar como persona y callarme para siempre. Pero después me ha llegado comprensión y muestras de apoyo de escritores y de gente que ni conocía. Ahora, con el libro publicado, me llega el aliento de los lectores. Y es cierto que este libro me ha cambiado más porque a través de la escritura sí me he acercado más a mi padre y a mi madre. A mi padre siempre le tuve mucha distancia, y ahora me es más cercano, pero además he tenido que escuchar como no había hecho antes a ese egocentrismo del joven.
P. Para terminar, hablemos de otro joven que se topó en el campo de prisioneros. Está seguro de que ese Joseph era el actual papa Benedicto XVI.
R. Ha sido una cosa curiosa que me ha sucedido durante el proceso de escritura. Yo estaba recordando a un joven, también de 17 años, con el que en Bad Elbling, un campo con más de 100.000 prisioneros, había escarbado una covacha y habíamos tensado por encima una tela que él tenía y nos protegía de la lluvia. Ambos teníamos hambre, yo había conseguido unas migas y nos juntamos y pasábamos el tiempo hablando de todo. Él era rigurosamente católico, en sí un chico cariñoso, pero muy fanático, fanático de una forma tímida católica.
P. Pero si en aquella época el fanático era usted.
R. No, qué va, yo ya no creía. Aunque llegara de una educación católica.
P. Me refiero a la ideología.
R. No, es que no hablábamos de ideología, sino de cuestiones de fe, de la Inmaculada Concepción y esas cosas. En todo caso, cuando fue nombrado, viendo su biografía, que había estado en baterías antiaéreas y fue prisionero de guerra en Bad Eilbling como yo… Y me acordé de Joseph. Era bávaro. Por eso pudo salir en libertad, porque tenía un domicilio que dejar registrado. Yo no tenía porque mi casa quedaba allí lejos. En Gdansk.

Niholas Winton. La força de la bondat

Canal 33. Dia 4 de setembre de 2006. A ‘SEGLE XX’, aquesta setmana, els oferim una coproducció documental anglo-txeco-eslovaca que va ser guardonada amb un Emmy en la convocatòria del 2003, que compta amb les aportacions de Simon Wiesenthal o de Václav Havel i que porta per títol Nicholas Winton, la força de la bondat. És la desconeguda història d’un home corrent, un jove agent de borsa britànic sense cap militància política ni càrrec oficial que, en un dels moments més foscos de la història europea contemporània, va voler i va aconseguir salvar centenars d’infants i adolescents de les urpes del nazisme. A finals dels anys 30, a l’Europa central i oriental, la República Txecoslovaca era l’últim reducte de la llibertat, l’últim paradís: una democràcia parlamentària, pluripartidista i multiètnica envoltada de règims autoritaris o feixistes, un país on els ciutadans jueus (l’1,3 % de la població) es creien segurs. Tanmateix, a Munic, el 30 de setembre de 1938, les potències occidentals van trair Txecoslovàquia, la van condemnar a un suïcidi per fases: primer, aquell desembre, la Wehrmacht alemanya ocupava la regió dels Sudets, i el 15 de març de 1939 Hitler s’apoderava de la totalitat de Bohèmia i Moràvia, convertides en un protectorat nazi. És en el context d’aquests mesos dramàtics que entra en escena Nicholas George Winton, un anglès benestant i solter de 29 anys a qui motivacions purament ètiques, morals, empenyen a mobilitzar-se, a reclutar amics i diners i a posar en peu, des de Londres, una estructura de rescat de fills i filles de famílies txecoslovaques especialment amenaçades pel domini hitlerià; és a dir, de famílies jueves. Aquestes, en la impossibilitat d’escapar senceres, accepten separar-se dels seus infants, i el govern britànic consent a deixar-los entrar, sempre que hi hagi famílies angleses disposades a acollir-los i mantenir-los. L’operació de salvament, que ha començat a finals de 1938, esdevé després de l’entrada dels nazis a Praga una cursa frenètica i cada cop més perillosa contra la mort. Una cursa que aconsegueix portar fins a Londres 669 nens i nenes abans que, el setembre de 1939, l’esclat de la guerra posi fi als rescats. Si considerem que, dels 315.000 jueus que vivien en aquell moment a Txecoslovàquia, només van sobreviure al conflicte uns 45.000, veurem fins a quin punt la tasca de Nicholas Winton va ser vital i decisiva. L’heroi d’aquesta història, però, no va considerar-se’n mai, de manera que va caldre esperar fins al 1988 perquè la seva acció fos coneguda pel gran públic, reconeguda pels governs implicats i, sobretot, agraïda pels beneficiaris, pels homes i dones que van formar la “llista de Winton”.