El metge nord-americà Nicholas Christakis parla del paper sobredimensionat dels gens, l’efecte del contagi social i la velocitat aclaparadora de l’evolució humana.
Professor, podem preguntar-vos com van els vostres pares?
—Mon pare té setanta anys i passa mig any a Creta i mig a Filadèlfia. Ma mare, per desgràcia, va morir a 47 anys. Els metges li van diagnosticar el 1968 la malaltia de Hodgkin, un tumor maligne del sistema limfàtic. Hi va lluitar durant vint anys, fins que va morir el 1987. Jo ara tinc 46 anys, i és molt interessant d’arribar a l’edat en què va morir un dels teus pares.
—Us preocupa sentir això que diuen molts metges, que caldria buscar-se els pares amb cura si volem viure més temps?
—La longevitat s’hereta només fins a un cert punt. Les últimes investigacions mostren que no és ni de bon tros predestinada genèticament.
—Aleshores, per què la genètica cerca els gens de la longevitat en la sang de persones centenàries?
—Ningú no dubta que hi ha famílies longeves. Però darrere d’aquestes investigacions, la quimera per una predeterminació genètica ens oculta que trobaríem, sens dubte, gens que ens confondrien sobre quants anys viuríem. Ací es reflecteix el somni ancestral de la humanitat: poder dominar la mort, si sabem quan hem de morir. La genètica és com una nova religió que pretén poder explicar-ho tot.
—Per què hi sou contrari?
—En un dels meus estudis favorits es va investigar la longevitat dels ancians en pobles de muntanya. Els científics també van visitar aquells pobles. En alguns, els bancals eren a la mateixa altitud que les cases. En uns altres, els bancals es trobaven dalt i baix del poble. La conclusió fou que els llauradors amb bancals a banda i banda vivien més temps que no els qui tenien les terres només a un costat, perquè estaven obligats a fer més esforç físic i recórrer més metres d’altitud. La longevitat d’aquells llauradors no la determinaven els gens, sinó l’entrenament físic.
—Aleshores, no anireu a fer-vos seqüenciar el genoma?
—[Riu] Si algun dia costara menys de 1.000 dòlars –i encara n’hauríem de parlar–, aleshores podria rumiar-m’ho, però tan sols per diversió. En cap cas no m’hi gastaria gaires diners, en això. Aquests negocis viuen sobretot de la quimera de la gent de poder canviar la vida si coneixem la seqüència genètica.
—Aleshores, per què el vostre col·lega George Church, genetista de la Harvard Medical School, ha fundat l’empresa Knome per a oferir la seqüenciació del genoma? El servei costa 350.000 dòlars i, segons Church, val això que costa.
—Què n’he de fer jo, aleshores, de determinades variacions genètiques en el meu genoma? Sembla absolutament clar que en el nostre temps de vida no ens trobarem en condicions de modificar el genoma humà. Podem moure’ns i menjar amb prevenció, podem dormir prou i rentar-nos les dents. També podem evitar els cigarrets i les drogues i no beure tant. Tot això és bo: no cal gastar-se 350.000 dòlars per a saber-ho!
—En una contribució vostra al British Medical Journal, afirmeu que la investigació genòmica i la genètica només produeixen bufes d’aire, que els resultats són inflats.
—No discutesc els progressos de la genètica. Però si realment volem comprendre què afecta la nostra salut, aleshores trobem que el 30% dels factors depenen dels nostres gens o de l’entorn en l’úter matern. No totes les afeccions congènites tenen una causa hereditària: si la mare passa fam durant l’embaràs, això té conseqüències per al xiquet tota la vida.
—Quins són els altres factors?
—El 15% tenen a veure amb les circumstàncies socials; per exemple si ens eduquem en hàbits poc saludables. En el 5% de casos, l’entorn afecta la nostra salut, com ara l’exposició a productes tòxics. En un 40% , però, la nostra salut depèn dels nostres hàbits: fumar o beure alcohol, menjar massa o malament. Només el 10% es deuen a una predisposició clínica.
—Això vol dir que hom pot fer més per la pròpia salut que no pas el millor metge?
—El nombre de malalts de patologies hereditàries és minúscul; però també ací trobem aquesta inflació de la predeterminació biològica. Hi ha metges i biòlegs que situen els gens al centre de tot i alimenten la il·lusió que, si algun dia arribem a controlar els gens, haurem trobat la font de l’eterna joventut.
—Qui és el pare d’aquesta visió?
—No ho sé. Però mireu el pressupost de R+D del servei de salut dels Estats Units: la major part de la dotació es destina als factors no genètics, com ara programes d’alimentació i esport. Ara, això no és el cas. També trobem un desequilibri entre les despeses sanitàries i les autèntiques causes de les malalties. Això és, senzillament, perquè la biologia és moda. A mi també m’arriben sovint comentaris com ara que no hauríem d’estudiar les conseqüències sanitàries de la pobresa, perquè no podem eradicar-la. Tanmateix, tampoc no podem reparar els gens, i en canvi destinem sumes astronòmiques a investigar-los.
—Quin mal hi ha a voler comprendre quina funció té cada gen?
—No cap, però sóc del parer que ens hem d’apartar de la fixació actual de desxifrar gens específics. Molt prompte coneixerem tots els 25.000 gens de l’ésser humà. Però, com funcionen entre si? Per a respondre aquesta qüestió ha aparegut un nou paradigma, que anomenem biologia de sistemes. I, així mateix, apareix en sociologia una disciplina que investiga les xarxes socials, és a dir, com col·laboren els éssers humans entre si per construir una societat. Ja siguen gens o bé persones, es tracta de saber com unitats petites arriben a compondre unitats grans.
—Un punt de fricció en la lluita contra les causes de la malaltia és l’obesitat. Els genetistes han descobert una variant del gen FTO que regula la massa adiposa. Segons alguns investigadors, qui hereta aquesta variant per línia paterna i materna té el 67% de probabilitats de ser obès.
—Permeteu-me de deixar ben clara una cosa. Els gens no expliquen com hem arribat a aquesta epidèmia d’obesitat. Els nostres gens no han canviat aquests darrers trenta anys, però la taxa d’obesos als Estats Units en aquest període s’ha duplicat! El creixement, per tant, cal buscar-lo sobretot en factors socials: els aliments s’han abaratit i ara tenen una composició que no tenien abans; moltes ciutats es construeixen de manera que la gent a penes si hi pot transitar a peu. A això cal afegir-hi les xarxes socials que hem investigat. Si en un grup l’augment de pes es converteix en norma, llavors la resta també pensen que no passa res si s’engreixen.
—El nostre pes corporal depèn ara dels nostres amics i coneguts?
—La nostra conducta es basa en les nostres experiències i en les conductes i experiències dels nostres amics directes: això no és cap novetat. Però també es basa en la conducta de l’amic de l’amic de l’amic. La nostra conducta i la nostra tolerància les influeixen persones que no coneixem personalment, allunyades de tres graus en la xarxa social.
—Quin tipus de comportament influeixen aquestes xarxes?
—Hem descobert un seguit de coses, com ara l’engreixament, l’hàbit de fumar o la sensació de felicitat.
—Això vol dir que serem més feliços si ens fem amics de gent feliç?
—Sembla que sí.
—Sona a contagi social. Com funciona tot això?
—Les pautes de comportament i els sentiments de la gent són com un estol d’ocells. Els ocells no decideixen si volen de tort o volen dret. Més aviat l’estol mostra la capacitat de prendre decisions. En un estudi hem mostrat que grups sencers de gent canvien d’actitud respecte a l’hàbit de fumar i ho deixen tots al mateix temps, sense dir ni un mot.
—Resulta més eficaç de canviar l’entorn?
—Modificar l’entorn acaba afectant els gens. Abans pensàvem que fins i tot moltes generacions constituirien un període massa curt per a modificar els gens, que érem idèntics als nostres avantpassats de fa 100.000 anys. Però ja no ho crec. El millor exemple és la capacitat de processar la lactosa, fins i tot en edats avançades: a mesura que els éssers humans van començar a criar vaques, també van disposar-ne de la llet. Amb això, els homes que toleraven la lactosa van aconseguir un avantatge evolutiu. I, de fet, ara veiem que aquests 3.000 o 9.000 anys s’han produït diverses vegades les mutacions derivades: la capacitat hereditària de tolerar la lactosa s’ha estès perquè la cultura ha canviat.
—Però les espècies biològiques no s’adapten constantment a l’entorn?
—Naturalment, però fins ara crèiem que això passava en períodes de centenars de milers d’anys. Sembla, però, que l’evolució es desenvolupa molt més ràpidament, i que fins i tot per a modificacions severes del material genètic només calen uns quants segles. El gen de la mucoviscidosi té a veure amb la nostra capacitat de resistir segons quines malalties infeccioses. Amb la creació de les ciutats, hem creat un entorn en què les malalties es propaguen força bé. Ací trobem, de nou, com han predominat algunes variants del gen, perquè la cultura modifica el nostre material genètic.
—Per als éssers humans, això implica un avantatge o un inconvenient?
—No cal que ens llevem les ulleres tan sols perquè cada vegada hi veiem menys. Que la cultura canvia els nostres gens és, en primer lloc, només una observació, però que comporta riscos inquietants. Les circumstàncies socials podrien conduir a comunitats humanes genèticament afavorides. Posem per cas que la vida a les ciutats fora particularment beneficiosa intel·lectualment i fera els ciutadans més intel·ligents. Si això fora veritat, llavors en unes poques generacions apareixerien éssers humans que haurien integrat aquest avantatge de la vida a ciutat en els seus gens. Aquesta superioritat enfront dels habitants de les zones rurals seria un desenvolupament sorprenent i preocupant.
—Professor, gràcies per aquesta conversa.
Jörg Bleck (© Der Spiegel) Publicat a Els Temps 10 set 2008
Deixant Rastre. 