Arxiu d'etiquetes: nuclears

XXX Conferència Catalana per un Futur sense Nuclears i Energèticament Sostenible

Amb motiu del 30 aniversari del desastre de Txernobyl El grup de Cientifics i Tècnics per un futur no Nuclear de Barcelona va convidar a Valentina Smolnikova per repassar la situació actual de la zona afectada. Amb el titol “30 anys vivint a txernòbil” tingué lloc al museu marítim de Barcelona amb la traducció d’ Elena petrova

el triptic sencer 30ccfsn triptic  i el video de la xerrada

 

Anuncis

Mohàmmed el-Baradei. Cap de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica. Entrevista

El cap de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA), Mohàmmed el-Baradei, de 66 anys d’edat, fa el balanç del seu mandat, parla de la lluita amarga amb el govern de Bush i dels perills amb les potències nuclears.

Senyor el-Baradei, des de fa més d’onze anys sou el director general de l’AIEA. Al novembre, quan s’acabe el vostre tercer mandat, us retirareu?

—De retir, no se’n pot parlar. El perill nuclear és massa gran per a poder deixar-ho estar. Continuaré involucrant-m’hi.

—Vau assumir el càrrec per fer un món més segur. Però actualment l’amenaça sembla més gran que mai: al Pakistan les armes atòmiques podrien acabar a mans del talibans, Corea del Nord ha anunciat un altre control d’armes nuclears i a l’Iran el president Ahmadinejad se sent orgullós de poder tancar el cicle nuclear. Heu fracassat vós?

—No, no ho crec. Hem fet tant com hem pogut. Nosaltres, els de l’AIEA, som només una eina tan forta com ens ho permeten els estats membres. No podem prendre decisions polítiques ni ens trobem en condicions d’imposar-les. No podem entrar enlloc. Els qui han fracassat han estat els altres.

—A qui us referiu?

—A la comunitat internacional. El món ha ignorat els nostres advertiments. Per exemple, el cas de l’Iraq. Tot i que nosaltres no teníem coneixement d’armes de destrucció massiva, es va legitimar una guerra com aquesta, fou el moment més perillós del meu mandat. O, posem per cas, Pyongyang. No s’ha pogut integrar d’una manera permanent a Corea del Nord en converses sobre desarmament. El diàleg amb Teheran tenia unes condicions prèvies inacceptables per als iranians.

—Heu hagut de suportar el retret, sobretot durant el govern de George W. Bush, d’haver estat ingenu.

—Això és injust. Per exemple, en el cas de Corea del Nord el 1992, vam advertir sobre les violacions del tractat de no-proliferació nuclear. Insistim als iranians constantment perquè responguen moltes preguntes que encara no s’han aclarit sobre el programa d’armes atòmiques. Quasi tot allò que el món sap sobre els passos nuclears que fa Teheran, ho sap gràcies a l’AIEA.

—La planta per a l’urani enriquit a Natanz s’ha descobert a través de les indicacions de l’oposició en l’exili.

—No disposem, com alguns estats, d’un satèl·lit propi per a les vistes aèries. De vegades ens mostren una cosa, perquè convé a la seua geopolítica, de vegades n’oculten una altra.

—El govern de Bush ha desconfiat tant de vosaltres que els vostres telèfons han estat punxats pels serveis secrets del EUA.

—Això no em va molestar tant, perquè mai no he tingut res a ocultar. Ben al contrari, per a mi fou com una aportació d’energia perquè sabia que actuava correctament. Però la meua filla estava molt afectada perquè també escoltaven les seues converses privades.

—El nou govern nord-americà anuncia un canvi de rumb.

—Sí. Barack Obama ha fet fer un tomb de 180 graus a la política nord-americana. Per exemple, ha anunciat que aquests quatre anys vinents duplicarà el pressupost de l’AIEA. En vista de l’amenaça creixent, he proposat una pujada del pressupost d’un 20% per a l’AIEA. Els europeus –també Alemanya– volen congelar el pressupost. Ho trobe desconcertant.

—Amb el premi Nobel de la pau que us atorgaren el 2005, a vós personalment i a l’AEIA, vau rebre un gran reconeixement.

—Sí, és cert. Fou una prova de confiança en l’organització i un enfortiment del meu sistema immunològic contra els atacs, sobretot perquè aquest reconeixement anava separat de la política dels poderosos. Hem aconseguit que l’organització, les sigles de la qual sempre eren confoses pels polítics, avui siga un concepte. També m’alegra que després de dues dècades malmeses des de la guerra freda, el desarmament nuclear torne a ser avui un tema central. Sense comptar que el risc d’un atac amb armament nuclear ha augmentat clarament i que la bomba podria caure en males mans.

—Per exemple, a mans de fanàtics a Teheran.

—No tenim cap prova definitiva del programa militar d’armes atòmiques a l’Iran. Ara bé, tenim alguns interrogants sense aclarir.

—Ho dieu amb molta cura. Els iranians han assolit, tal com ha constatat l’AIEA, la capacitat de fuga; disposen de prou urani lleugerament enriquit per a construir en pocs mesos una bomba que funcione.

—He dit als iranians que han d’aclarir les incongruències i respondre clarament les preguntes per restablir la confiança
.

—Però els iranians ja han perdut el dret d’enriquir l’urani: aquests darrers anys, a base de dissimulacions, trucs i enganys han ensarronat l’AIEA.

—És cert que temps enrere els iranians van donar dades falses i no van declarar materials que havien d’haver declarat. Això portà a una manca de confiança. La renúncia a qualsevol forma d’enriquiment d’urani com a condició per a les negociacions fou un error dels nord-americans: això hauria de constar al final de la negociació. D’aquesta manera, Washington es quedà lluny de la taula de negociacions…

—… i els iranians continuaren desenvolupant la seua tècnica: guanyaven temps mentre tenien entrevistes, amb els europeus, en què mostraven poc entusiasme sobre les armes nuclears.

—Els nord-americans pensaven que podien amenaçar Teheran amb un bastó dels grossos i obligar-los a cedir. Però tractar amb arrogància l’Iran, com si fora un ase, va endurir les relacions. Tanmateix, dues vegades sí que vam arribar a prop d’una solució, facilitada per un estat que no puc anomenar.

—Us referiu als plans secrets dels russos i els suïssos?

—No en faré cap comentari. Una d’aquestes propostes incloïa que els iranians es pararen en una magnitud de 31 centrifugadores. Amb això n’hi ha prou per a fer recerca i ni de lluny per a produir una bomba. Ja tenen la capacitat tecnològica. Allò que em preocupa més és que quan un país assoleix la capacitat industrial pot aplicar els coneixements a la producció d’armes. Els EUA varen rebutjar immediatament aquella proposta perquè pensaven que l’Iran no havia de tenir ni una sola centrifugadora. Més tard, l’any 2005, quan els iranians ja anaven molt avançats, hi hagué un pla elaborat per un país europeu per comprometre’ls a una magnitud de 360 centrifugadores.

—Us hi trobàveu involucrat, en aquestes negociacions?

—Jo era a Corea del Nord quan el negociador iranià Ali Laridshani em va telefonar i em digué que això seria una base molt bona per a la negociació. De nou, Washington digué que no. Ara que els iranians disposen de 5.000 a 6.000 centrifugadores sembla que Obama negociarà sense cap condició prèvia, perquè ell sap que no hi ha cap més solució que la política.

—Sou és un dels pocs que s’han trobat personalment amb el cap iranià de la revolució. Com va anar? Quina impressió us vau endur d’Ali Khamenei?

—Em va sorprendre que ja sabera perfectament, fins a l’últim detall, les qüestions tècniques i el curs de les negociacions. Però durant les converses vaig ser conscient de la seua profunda desconfiança cap a occident, sobretot cap als EUA.

—Aconseguíreu, si més no, disminuir les seues reserves cap a la vostra organització?

—Crec que ell va entendre que l’AIEA s’esforça moltíssim a trobar una solució acceptable per a les dues bandes. I açò inclou mesures que creen confiança per part dels iranians. Vull que Teheran ratifique l’anomenat protocol addicional per al tractat de no-proliferació nuclear i així permetre’ns controls més amplis i temporalment sense límits. Ara aconselle als meus interlocutors iranians: “Agafeu la mà que us allarga Obama.”

—Què voleu dir, concretament?

—Crec que el congelar per congelar és el pròxim pas realista: els iranians no instal·larien cap centrifugadora més i occident renunciaria a noves mesures sancionadores. Durant aquest temps es negociaria intensivament. Com que el problema és molt complex, s’hi esmerçaria tant de temps com fera falta.

—No sembla que siga així.

—És important d’entendre que marcarà una diferència allò que els iranians exigesquen públicament i amb quin pragmatisme negocien. En això tenen centenars d’anys d’avantatge al basar: saben regatejar pel millor preu, però també saben quan han de donar el colp.

—Quin preu hem d’oferir?

—Ells volen ser tractats al mateix nivell i reclamen garanties de seguretat per al seu país. Tot el domini de la tècnica nuclear és per a ells el mitjà per a aconseguir aquesta fita. Però jo no sé gaire del cert què diu açò sobre la seua disposició al compromís.

—Amb aquestes vagues esperances els israelians no es comprometran. El diari israelià Haaretz ha escrit fa poc que el president del govern, Netanyahu, ha decidit de bombardejar les plantes nuclears iranianes en pocs mesos.

—Seria una absoluta bogeria atacar l’Iran. Això convertiria la regió en una única gran bola de foc i els iranians començarien de seguida a construir la bomba de manera que s’assegurarien el suport de tot el món islàmic.

—Els israelians us retrauen la vostra parcialitat, perquè vau criticar durament el govern de Jerusalem arran del bombardeig d’un campament militar sirià el setembre del 2007. El fet que els sirians construïren allí una fàbrica nuclear no va interessar l’AIEA.

—Allò que van fer els israelians fou un trencament dels drets internacionals. Quan els israelians i els nord-americans van tenir coneixement d’una planta nuclear il·legal havien d’haver-nos-en informat immediatament. De fet, jo me’n vaig assabentar quan l’acció feia temps que havia ocorregut. Quan tot va passar vam haver d’anar-hi i buscar les proves entre els enderrocs, una tasca quasi impossible.

—Però els vostres inspectors viatjaren a Síria i hi trobaren alguna cosa sospitosa…

—Sí, rastres d’urani. D’on vénen, no és clar. Queden preguntes, encara. Síria no ens concedeix la transparència que li demanem.

—No és jugar eternament al gat i la rata? Tal com va passar a Corea del Nord, d’on van ser expulsats els vostres inspectors a l’abril.

—Corea del Nord està obsessionada amb el temor que els nord-americans vulguen enderrocar militarment el règim. Ja el 1992, a Pyongyang, el ministre d’Afers Estrangers em va amollar un discurs de dues hores per deixar clar que els nord-americans no tenen gens en compte Corea. El fet que després, el 2002, George W. Bush situara Corea del Nord en l’eix del mal ha enfortit la seua obsessió. Pyongyang es decideix pel camí cap a la bomba.

—Amb el trencament del tractat de no-proliferació nuclear el món estaria sota xantatge: ajudes econòmiques i, per tant, garanties per a un règim contrari a la renúncia a les armes nuclears. Val la pena el xantatge?

—Aquest és el dilema moral. Per a ajudar a la població famolenca possiblement donem suport a un règim injust en bancarrota. No obstant això, pense que l’ajuda alimentària no pot estar mai lligada a condicions polítiques.

—Però també és cert que un règim enfortit d’aquesta manera per nosaltres ven al mercat negre capacitats tecnològiques nuclears.

—El perill hi és. Jo veig la més gran amenaça en el fet que les armes atòmiques poden arribar als terroristes. Només l’any passat, vam tenir 200 casos de comerç prohibit amb substàncies nuclears i radioactives.

—Si els talibans continuen avançant cap al Pakistan, els fonamentalistes disposarien per primera vegada de tot un arsenal d’armes nuclears. Els nord-americans ho consideren un perill real.

—A mi també m’inquieta aquesta evolució.

—El president Obama, al seu discurs de fa poques setmanes a Praga, va concebre la visió d’un món sense armes nuclears. Això és realista?

—El món està en un punt crític i també és una cursa contra rellotge. Per sort la idea troba el consol que el desarmament de totes les armes nuclears no és cap utopia, sinó necessari i possible. Trobe encoratjador que el president Obama s’haja declarat tan clarament favorable a aquesta fita.

—Pot mantenir les seues promeses?

—Aquesta és la pregunta del milió. La meua opinió és que els 27.000 caps nuclears, dels quals el 95% els posseeixen els nord-americans i els russos, es podrien reduir fàcilment a 1.000 o 500. Amb la mà al cor, desitge un món sense una sola bomba atòmica. Però també em puc imaginar que hi romanguen unes poques armes nuclears. Haurien de ser vigilades internacionalment, per exemple pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

—Això és ingenu o visionari?

—Ai, ja ho sabeu: si ho diu Henry Kissinger és visionari; si ho dic jo és ingenu.

—Apareix l’amargura al final del vostre mandat?

—En aquest càrrec, hom no es pot conformar amb res i potser ni tan sols ho hauria d’intentar. En el món àrab, per a molts, jo era un agent d’occident; per a occident era excessivament comprensiu amb els musulmans. Però no tinc cap motiu de queixa; aquesta feina és important i he aconseguit alguna cosa.

Dieter Bednarz i Erich Follath (Der Spiegel). Publicat a El Temps. Juny 2009

El Roine és un perill

F. R.
La central nuclear francesa de Tricastin, a la Provença, va tenir el 7 de juliol passat una fuita de 30 metres cúbics d’efluents radioactius, que la va obligar a aturar la seva activitat. Aquest accident ha afectat els aqüífers de la conca del Roine, fet que ha servit perquè alguns col•lectius esgrimeixin la contaminació d’aquest riu per reiterar la seva oposició al transvasament, informa El Triangle.

La fuita patida a la central nuclear francesa de Tricastin el 7 de juliol passat va suposar l’emissió a l’atmosfera de 12 grams d’urani per litre. Després de la corresponent inspecció, les autoritats franceses van ordenar el tancament de la secció que va tenir l’accident i han traslladat a la Fiscalia l’informe elaborat per si cal obrir un procediment judicial. L’urani abocat es va detectar en diversos rius, especialment La Gaffière i Auzon, tots dos de la conca del Roine. Ecologistes en Acció, arran d’aquest succés, ha recordat la gran nuclearització d’aquesta conca, on hi ha disset centrals nuclears, a les quals cal afegir altres instal•lacions atòmiques com plantes de tractament d’urani o fàbriques de combustible nuclear.

Aquest incident ha servit per posar de nou sobre la taula la idoneïtat de portar aigua del Roine com a alternativa a una possible necessitat hídrica de la conurbació barcelonina. L’organització ecologista afirma en un comunicat que els dos afluents del Roine «han quedat contaminats i no aptes per a captacions d’aigua, ni per a usos agrícoles ni per al subministrament general». Les autoritats franceses també han prohibit les activitats lligades als cursos fluvials, com les esportives, la pesca o la navegació.

Segons un estudi del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear (GCTPFNN), a la conca del Roine hi ha –a la regió Roine-Alps– disset centrals nuclears, cinc fàbriques de combustible nuclear –una de les quals, però, ja és tancada–, tres plantes d’enriquiment d’urani, sis unitats de conversió d’urani i quatre plantes de fabricació d’hexafluorur d’urani. A més, a Llenguadoc-Rosselló, hi ha dotze centres més diferents que fan diverses activitats dins del cicle nuclear. Eduard Rodríguez Farré –metge investigador de l’Institut de Recerca Biomèdica August Pi i Sunyer, del CSIC–, en una entrevista a El Triangle, recorda que «els rius Roine i Ebre són els més tòxics de la Mediterrània». El doctor hi afegeix que «l’arc que va des d’Itàlia fins a l’Ebre està altament contaminat per metalls pesants, per productes químics…». Ecologistes en Acció afirma que aquest episodi demostra la necessitat que la Generalitat «redacti un Pla de l’aigua que inclogui totes aquelles mesures d’ús eficient de l’aigua» i eviti haver de preveure supòsits com el del transvasament del Roine. De la seva banda, el portaveu de Greenpeace sobre energia nuclear, Carlos Bravo, recorda l’extrema gravetat de l’incident de Tricastin «perquè 12 grams per litre és una gran quantitat», fet que avalaria encara més el desistiment de l’opció del Roine.
Publicat a ElDebat.cat .. 22 juliol 2008

Estem segurs…. (de seguretat) Bruce Blair’s Nuclear Column Home Page.

Keeping Presidents in the Nuclear Dark
(Episode #1: The Case of the Missing “Permissive Action Links”)
Bruce G. Blair, Ph.D, CDI President, bblair@cdi.org
Feb. 11, 2004

Last month I asked Robert McNamara, the secretary of defense during the Kennedy and Johnson administrations, what he believed back in the 1960s was the status of technical locks on the Minuteman intercontinental missiles. These long-range nuclear-tipped missiles first came on line during the Cuban missile crisis and grew to a force of 1,000 during the McNamara years — the backbone of the U.S. strategic deterrent through the late 1960s. McNamara replied, in his trade-mark, assertively confident manner that he personally saw to it that these special locks (known to wonks as “Permissive Action Links”) were installed on the Minuteman force, and that he regarded them as essential to strict central control and preventing unauthorized launch.

When the history of the nuclear cold war is finally comprehensively written, this McNamara vignette will be one of a long litany of items pointing to the ignorance of presidents and defense secretaries and other nuclear security officials about the true state of nuclear affairs during their time in the saddle. What I then told McNamara about his vitally important locks elicited this response: “I am shocked, absolutely shocked and outraged. Who the hell authorized that?” What he had just learned from me was that the locks had been installed, but everyone knew the combination.

The Strategic Air Command (SAC) in Omaha quietly decided to set the “locks” to all zeros in order to circumvent this safeguard. During the early to mid-1970s, during my stint as a Minuteman launch officer, they still had not been changed. Our launch checklist in fact instructed us, the firing crew, to double-check the locking panel in our underground launch bunker to ensure that no digits other than zero had been inadvertently dialed into the panel. SAC remained far less concerned about unauthorized launches than about the potential of these safeguards to interfere with the implementation of wartime launch orders. And so the “secret unlock code” during the height of the nuclear crises of the Cold War remained constant at OOOOOOOO.

After leaving the Air Force in 1974, I pressed the service, initially by letters addressed to it and then through congressional intermediaries, to consider a range of terrorist scenarios in which these locks could serve as crucial barriers against the unauthorized seizure of launch control over Minuteman missiles. In 1977, I co-authored (with Garry Brewer) an article (click here to view) entitled “The Terrorist Threat to World Nuclear Programs” in which I laid out the case for taking this threat more seriously and suggesting remedial measures including, first and foremost, activating those McNamara locks that apparently he and presidents presumed had already been activated.

The locks were activated in 1977.

It is hard to know where to begin, and end, in recounting stories like this one that reveal how misinformed, misled, and misguided on critical nuclear matters our top leaders have been throughout the nuclear age. A multitude of such examples can, and will, be described in forthcoming columns.

L’OTAN rebutja l’energia nuclear en un informe

L’organització atlàntica aposta pels recursos ‘nets’, l’estalvi i l’eficiència per motius financers i de seguretat
Publicat a El Triangle 10-maig 2007
L’OTAN considera que «la millora de l’eficiència energètica pot ser la via més ràpida, barata i efectiva per gestionar els problemes del subministrament d’energia a llarg termini. L’estalvi pot reduir la dependència de les importacions energètiques de països inestables i ajudar també en el front ambiental». Aquesta afirmació, que podria semblar extreta d’un manual de qualsevol organització ecologista, està escrita en l’informe Energia i seguretat, que l’eurodiputat holandès Jos van Gennip va presentar a l’Assemblea Parlamentària de l’OTAN celebrada al Quebec del 13 al 17 de novembre de l’any passat. En el mateix document s’afegeix que «les energies renovables tenen la virtut de ser no solament netes i potencialment abundants, sinó que poden augmentar la seguretat energètica i reduir la dependència de combustibles fòssils importats».

No és aquesta la primera vegada que l’organització atlàntica qüestiona l’energia nuclear com a alternativa. Fins i tot, l’any 2000 donava arguments com els que utilitzaven els ecologistes dels anys setanta, els més implicats en el moviment antinuclear. El resum d’aquestes raons és que «és cara, insegura i manca de solució per als residus i la proliferació». Aquest informe de l’OTAN va ser difós el 26 d’abril passat, en la XXI Conferència Catalana per un Futur sense Nuclears i Energèticament Sostenible, organitzada pel Grup de Científics i Tècnics per un Futur no Nuclear (GCTPFNN).

Un dels ponents en aquest acte, l’enginyer Joaquim Corominas, membre del GCTPFNN i director de l’empresa Ecoserveis, explica que una de les qüestions que més evidencien com es qüestiona des de l’OTAN l’energia nuclear com a opció de futur es refereix a la fusió nuclear com a nova tecnologia per generar energia. En aquest informe s’afirma que «fa 50 anys molts físics pensaven que la fusió nuclear era a trenta anys de la seva viabilitat comercial. L’Associació americana de les Ciències i de les Arts ha informat recentment que la fusió és encara 35 anys del seu ús comercial; avenços vistos com a imminents en un moment encara no s’han materialitzat, malgrat que científics continuen insistint-hi amagant el problema». Corominas diu que, si «s’extrapola el particular llenguatge dels organismes internacionals, es veu que hi ha una clara desqualificació de l’energia nuclear com a opció vàlida de futur».

En una altra de les crides de l’OTAN de la tardor passada a favor de les energies renovables es constata que «hi ha un camp immens per recolzar la recerca en energia solar, per promocionar-ne el desenvolupament i encoratjar l’ús de les noves tecnologies de finestres i d’altres d’innovadores per climatitzar, escalfar i il·luminar els habitatges; els beneficis econòmics i ambientals són potencialment enormes». D’on ve, però, l’alarma que hi ha a l’OTAN –o, com a mínim, en bona part de les seves estructures– per l’energia nuclear? En aquest informe –així com en alguns d’anterios ja s’hi feien referències– s’al·ludeix al preu de les centrals, a la seguretat de les instal·lacions, a la constatació de la manca de solució definitiva per als residus i a la proliferació nuclear.

En aquests moments, la inversió necessària per fer una central nuclear és superior a 3.000 milions d’euros. El suport creditici en l’estament financer és inviable i només es pot fer amb l’aval públic. En relació amb la seguretat, els dirigents atlàntics veuen amb preocupació com, davant l’actual tensió internacional, les centrals esdevenen un potencial objectiu militar. L’OTAN tampoc no amaga la seva inquietud pel fet que a les centrals, a part de fer energia, s’hi fa també plutoni a partir del combustible gastat. Així, reconeix que «el risc que el plutoni dels reactors sigui desviat i emprat per fer explosius nuclears, certament, existeix». Això ja ho deia l’any 2000, però també el 1973. Com els ecologistes. f