Arxiu de la categoria: informatica

Reproducir datos de una base protegida es ilegal, aunque no se copie

SENTENCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UE
El Tribunal de Justicia de la UE ha dictaminado que la reproducción de elementos de una base de datos protegida podrá considerase como “extracción” ilegal incluso si no se ha copiado una parte del contenido o su totalidad.

En una sentencia publicada ayer, el tribunal ha ampliado su interpretación del concepto de “extracción”, que a partir de ahora podrá aplicarse a las transferencias de elementos de una base de datos protegida a otro soporte “tras realizar una apreciación individual”, y aunque no se haya realizado un procedimiento técnico de copia.

La máxima instancia jurídica comunitaria se ha pronunciado así sobre el litigio entre la Universidad alemana de Friburgo y una compañía editorial del mismo país, que se inspiró en una selección de poemas elaborado por la primera para realizar un CD-ROM distribuido con fines comerciales.

Dicha Universidad publicó en Internet una lista titulada “Los 1.100 poemas más importantes de la literatura alemana entre 1730 y 1900”, en el marco de un proyecto de investigación que contó con un presupuesto de 34.900 euros. La Universidad consideró que se habían vulnerado los derechos de autor del director del proyecto y los de “fabricante de una base de datos” con la distribución de un CD-ROM titulado “1.000 poemas que todo el mundo ha de tener”, por parte de la empresa Directmedia. De los poemas que incluye el CD, 876 proceden de la época comprendida entre 1720 y 1900, y 856 aparecen también en la lista de poemas elaborada por la Universidad, por lo que el Tribunal ha concluido que Directmedia “se inspiró en dicha lista” y ha dado la razón al centro docente.

El concepto de “extracción”

En su sentencia, la corte europea establece que el concepto de “extracción” deberá interpretarse como “todo acto no autorizado de apropiación de la totalidad o de una parte del contenido”, y precisa que el mismo no está vinculado “a la naturaleza ni al ”modus operandi” que se haya seguido”. Para apreciar la existencia de una extracción, es “irrelevante” que la transferencia se haya realizado “por medio de un procedimiento técnico de copia del contenido de una base de datos protegida”, según el tribunal.

Por ello, también podrá considerarse como extracción la transferencia de elementos de una base de datos protegida a otro soporte “tras realizar un análisis crítico o una apreciación individual”. El autor o “fabricante” de la base de datos puede prohibir este tipo de operaciones, y en ese caso el órgano judicial competente deberá verificar si la transferencia ha constituido “una transferencia sustancial” de su contenido, concluye el tribunal.
Publicat a El Pais 11 octubre 2008

Richard Stallman. Impulsor del programari lliure

Richard Stallman 2005 240“Fer servir programari privatiu a les escoles és com donar droga als alumnes”
Carles Bellsolà eldebat.cat 22juliol 2008.

Amb 20 anys treballava al prestigiós MIT. Podria haver-se fet ric. Però va preferir posar els seus coneixements i el seu talent com a programador al servei del programari lliure, de la FSF (Free Software Foundation) que va fundar el 1984 i dels sistemes GNU/Linux. Des d’aleshores, Richard Stallman (Nova York, 1953) es dedica a difondre pel món el programari lliure i el concepte de copyleft.

Perquè ningú no hauria de fer servir programari no lliure?
El programari privatiu et pren la teva llibertat com a usuari. No et permet tenir el control total del teu ordinador, cosa que és totalment inacceptable. El programari lliure ha de permetre a l’usuari quatre llibertats fonamentals: poder usar un programa amb qualsevol propòsit; poder estudiar-ne i modificar el codi; poder fer-ne còpies i distribuir-les, i poder distribuir-ne còpies millorades, per a benefici de tota la comunitat. Cosa que no permet el programari privatiu.

Però sovint el programari no lliure té funcionalitats que no té el programari lliure, i per això tants usuaris el fan servir.
No és una qüestió de funcionalitats, sinó de llibertat. Si fas servir programari privatiu estàs subjecte a la voluntat del desenvolupador, que hi pot incloure funcionalitats que restringeixen la teva llibertat. Per molt meravellós que sigui el programa, si restringeix les teves llibertats, això és dolent. I aquestes funcionalitats meravelloses serviran per atreure la gent a la trampa de perdre la seva llibertat. Això és el camí del mal. El programari privatiu manté els usuaris en un estat de divisió i impotència. Divisió, perquè no poden compartir-lo; impotència,perquè no tenen accés al codi font i, per tant, no poden estudiar-lo ni modificar-lo. I molts programes privatius fins i tot inclouen funcionalitats que espien l’usuari.

Molta gent fa aquesta elecció simplement per comoditat.

Sí, són ximples. No apreciar la teva llibertat és de ximples. I, a llarg termini, qui cedeix la seva llibertat en pagarà un preu car. Si fas servir programari de Microsoft o d’Apple, estàs sota el control d’aquestes empreses.

Vostè sempre posa l’analogia de les receptes de cuina per explicar perquè el programari ha de ser lliure.
Els cuiners són lliures de fer servir les receptes dels altres cuiners, de copiar-les, de canviar-ne els ingredients per millorar-les i de distribuir-les així modificades per a benefici de la comunitat de cuiners. Tothom entén que aquesta és una llibertat bàsica, a la qual ningú no està disposat a renunciar. I seria ridícul que algú pretengués retallar-la i perseguir legalment a algú per cuinar amb una recepta d’un altre cuiner o per canviar-ne un ingredient. Perquè, en canvi, succeeix això amb el programari?

Molts usuaris es resisteixen a substituir el seu sistema privatiu per un sistema lliure com GNU/Linux perquè no són usuaris experts i troben dificultat a l’hora d’instal·lar-lo.
No hi té res a veure. És una objecció imaginària. Els principiants no necessiten instal·lar-se ells mateixos el sistema operatiu. Aquest és el camí difícil. El camí fàcil és acudir a un grup d’usuaris, que regularment fan el que s’anomenen “festes d’instal·lació”, i on hi trobaràs experts encantats d’ajudar-te. Ni tant sols jo m’he instal·lat mai GNU/Linux jo mateix, no és una cosa que m’interessi. Quan necessito instal·lar el sistema demano ajuda a algú que en sap, un expert que, quan hi ha problemes, sap com resoldre’ls. Jo no necessito aprendre a instal·lar el sistema, i vostè tampoc: només necessita aprendre a fer-lo servir, que és molt més fàcil.

A l’Estat espanyol hi ha ara moltes pressions per restringir l’intercanvi d’arxius a Internet
Ara el ministre de Cultura espanyol vol ajudar la indústria a atacar els ciutadans, restringint i eliminant la compartició d’arxius a la xarxa. I aplicant cada cop més el Canon Digital, que s’ha d’eliminar perquè és injust. S’hauria de substituir per un impost que es distribuís entre els musics i els compositors en funció del seu èxit. Però en una proporció no directa, de forma que qui té més èxit rebi més diners, però qui té mil cops més èxit no rebi mil cops més diners. Així, el mateix diner serveix per ajudar més eficientment la major quantitat d’artistes, sense que tot s’ho reparteixin una petita quantitat d’estrelles. L’única meta vàlida del dret d’autor és ajudar l’art. Així es podria eliminar l’SGAE, que no hauria d’existir. Tothom que vol restringir la possibilitat de compartir en xarxes P2P està atacant una base de la societat, que és que compartir és bo: és l’esperit d’ajudar el proïsme. Qui ataca això, es fa enemic de la societat.

L’art, doncs, hauria de ser també lliure
No. Ha de ser compartible. Els drets d’autor són positius. Hi ha alguns tipus d’obres que han de ser lliures, les que tenen una aplicació pràctica. Com ara el programari, les receptes de cuina, les obres de consulta i de referència. I també s’hauria de crear un fons d’obres educatives lliures. Parlo d’obres que fem servir per a alguna finalitat pràctica. Però l’art, que no té una finalitat pràctica, que no el fem servir amb cap objectiu, només per ser apreciat, no té perquè ser lliure: només compartible lliurement.

Vostè fa servir com a ordinador portàtil el del projecte OLPC, que és un ordinador de baix preu concebut per a nens del tercer món. Per què?
Era l’únic portàtil amb la BIOS [el programa que fa arrencar l’ordinador] lliure. I no és pas còmode d’usar, el que feia servir abans era molt més còmode, però la llibertat mereix sacrificis. El més trist és la traïció del cap d’aquest projecte [Nicholas Negroponte]. La mateixa setmana que vaig migrar a aquest ordinador, ell va anunciar el seu pla de distribuir també aquestes màquines amb Windows. Si té èxit, funcionarà com a camí per difondre l’ús de Windows entre molts nens de països en vies de desenvolupament, i això no és bo. Afortunadament, ara hi ha un fabricant xinès, Lemote, que també fa un portàtil sense cap software privatiu.

GNU/Linux s’ha popularitzat molt en els darrers anys, però encara gairebé el 90% d’ordinadors fan servir sistemes privatius
És un procés que va a poc a poc. Cada cop hi ha més empreses que migren a sistemes lliures, i també hi ha administracions publiques que ho fan. A Extremadura, per exemple, tota l’administració autonòmica ha migrat a un sistema lliure. I a França cada cop són més les administracions públiques que ho fan

L’Ajuntament de Barcelona, l’any passat, va renunciar a substituir els seus programes d’ofimàtica de Windows per una alternativa lliure com OpenOffice.org perquè un estudi econòmic va dir que la migració sortia més cara que comprar-ne noves llicències.
És absurd estudiar la qüestió de la llibertat o l’esclavitud en termes només econòmics, és no valorar la llibertat. I per què un programa que pots copiar i instal·lar lliurement surt més car que un de privatiu? Només per la inèrcia social. I aquest és un cost temporal, a la llarga és més econòmic. Han jugat al curt termini, i això és de ximples. A més, el cost de fer una migració a un sistema lliure repercuteix en empreses locals. Amb el software privatiu, s’ha de pagar molts diners a empreses molt grans estrangeres. Per usar el software lliure potser has de comprar suport tècnic, però el pots comprar en el mercat lliure i a nivell local. El software lliure implica un mercat lliure, el software privatiu implica un monopoli: sempre.

I a les escoles, és especialment important que es faci servir programari lliure?
Les escoles no han de fer servir programari privatiu en cap cas. Les escoles han d’ensenyar a ser lliures, no a ser dependents d’una empresa. Les empreses de software privatiu de vegades distribueixen gratis o gairebé gratis els seus programes a les escoles. Això fa que els alumnes n’adquireixin la dependència. És com donar-los droga.

El llibre electrònic, també és una amenaça per a la llibertat?
El que és dolent és el DRM (Digital Rights Management), els programes que en restringeixen l’ús i que s’apliquen als llibres electrònics de software privatiu. És l’intent de fer-nos pagar per cada lectura. No et permet llibertats bàsiques i consolidades dels llibres de paper, com ara deixar el teu llibre a un amic, comprar-lo o vendre’l a una llibreria de vell o fins i tot prendre’l en préstec en una biblioteca. Els llibres i els productes amb DRM són inacceptables. Ningú no els ha de comprar. Per això ni tan sols veig DVD. Perquè només el fet de tenir al meu portàtil el programa per veure un DVD en un sistema GNU/Linux és un delicte a països com ara França. Per què donar els meus diners a empreses que restringeixen la nostra llibertat? Són els nostres enemics

I què en pensa del vot electrònic?
Hi estic en contra. No és fiable. Ni tant sols encara que el procés es faci amb software lliure. Si l’autoritat electoral té la possibilitat de canviar els resultats de l’elecció sense que es pugui esbrinar, és com deixar-los escollir els governants. I sembla ser que això ja ha succeït als EUA, amb George Bush. El 2004, segons sembla, Bush va robar les eleccions amb les màquines de comptar vots a l’Estat d’Ohio. Als comtats on feien servir aquest sistema hi havia una discrepància important amb els resultats i els sondejos; i en els comtats que no feien servir aquests màquines, no. Aquest fenomen no es pot atribuir a la casualitat.

A vostè l’han acusat sovint de comunista o d’anarquista per les seves idees, sobretot als EUA.
La filosofia del moviment del software lliure té parts capitalistes, comunistes i anarquistes. En algun sentit, és més capitalista el programari lliure que el privatiu. Les grans empreses de software lliure fan servir un sistema de producció soviètic, centralitzat. Els alts funcionaris de les empreses decideixen, els empleats implementen i els ciutadans accepten. Ni tant sols no respecten la propietat privada, perquè la teva còpia del programa no és propietat teva, és propietat de l’empresa. Tu només tens el dret d’usar-la en el teu ordinador. Amb el software lliure, la teva còpia és propietat teva.

Emules, i altres programes de descarrega de fitxers. La Policia diu..

Hemos estado en el I Congreso de Webmasters celebrado este fin de semana en Madrid y, durante una de las ponencias, saltó el titular de la semana. Jorge Martín, Jefe del Grupo de Seguridad Lógica de la Brigada de Investigación Tecnológica en la Comisaría General de Policía Judicial y dijo:

No pasa nada, podéis bajaros lo que que queráis del emule, pero no lo vendáis.

El aplauso en la sala, hasta la bandera de emuleuristas, fue estruendoso
Del Gizmodo.es

Jacob Nielsen. Entrevista

Jacob Nielsen es uno de los hombres que más ha influido en la construcción de Internet tal y como la conocemos, pues ha marcado las tendencias de diseño seguidas por los principales sitios web. Todas sus teorías giran en torno a la sencillez para lograr que el usuario pueda encontrar lo que busca de un vistazo, y sepa manejarse en el sitio desde el primer momento que accede a él. El éxito de los blogs y de sitios como YouTube, que han democratizado la publicación de contenidos en Internet, vienen a confirmar las teorías de Nielsen, quien impartió el pasado domingo una conferencia en Barcelona, organizada por su consultora especializada en usabilidad.

P:¿Qué tres errores debería evitar a toda costa cualquier página web?

R: Lo opuesto a las tres características que mencioné como ejemplo de buena usabilidad:

(a) Navigación difícil y una organización de la información confusa que se estructure de acuerdo con los criterios de la compañía en vez de pensar en el usuario. Esto dificulta encontrar cualquier cosa en un sitio web y hace que la gente desista rápidamente.

(b) Un contenido maketiniano (escrito en lenguaje de marketing, disfrazando las palabras y ensalzando al máximo las bondades de los productos) pero pobre en información específica que los clientes quieren. Por ejemplo, un sitio que no muestra el precio entre las primeras cosas.

(c) Transacciones complicadas que exigen al usuario seguir muchos pasos para conseguir sus objetivos. Por ejemplo, un sitio de comercio electrónico que requiere del usuario que se registre, elija un nombre y una contraseña antes de poder echar un vistazo. Imagina que la tienda de la esquina te pediera una contraseña antes de venderte un tomate.

P ¿Qué páginas web resaltaría usted como ejemplos de usabilidad a imitar?

R: Casi todos los grandes websites son buenos ejemplos de usabilidad: Google, Yahoo, eBay. Amazon.com, Craigslist. Se han visto forzados a ser buenos porque era la única forma en que podían hacer crecer su base de usuarios.

Desgraciadamente, hoy, no creo que Amazon.com sea un gran ejemplo de usabilidad. Insertan demasiadas características en sus páginas. Este diseño funciona bien para Amazon porque es una compañía conocida donde la gente ha comprado muchas veces en el pasado. Para Amazon es probablemente más importante ofrecer muchas opciones a usuarios experimentados que atraer a nuevos usuarios. Pero la mayoría de los websites sólo tiene una pequeña fracción de los clientes a los que potencialmente podrían dar servicio, por lo que deberían todavía dar aún mayor prioridad a la simplicidad para los nuevos usuarios.

P¿Sigue manteniendo que los usuarios leen un 25% más lentos en las pantallas de ordenador ahora que la mayoría ya usan los 1024 píxeles?

R: La lectura en las pantallas de los ordenadores ha mejorada alrededor un 8%, pero no es mucho teniendo en cuenta que los monitores son más grandes. El uso de monitores de pantalla plana y de la tecnología de fuente como ClearType en Windows XP y Vista que resaltan los caracteres han sido los principales motores de esta mejora.

Las pantallas más grandes tienen la ventaja de que los usuarios pueden explorar a través de más opciones sin hacer scrolling y esto acelera la interacción. Sin embargo, necesitamos monitores que sean mucho más grandes que 1024×768 píxeles para que en un pantallazo tengamos más información que una página de periódico.

En fin que todavía es más lento utilizar los ordenadores que el papel y de hecho, los usuarios prefieren no leer textos muy largos online.

P: Cada vez se usan más videos e imágenes en los sitios web. ¿Cree que esta tendencia contradice su teoría de la simplicidad?

R.: Es posible usar tanto fotos como vídeos y tener un sitio sencillo. Las pautas originales de la usabilidad en el entorno Web de 1994 son muy negativas en lo que se refiere al uso de gráficos y vídeos, en la medida que las imágenes grandes tienen un tiempo de descarga mayor y que los vídeos se visualizaban mal en ventanas del tamaño de un sello, que eran lo último hace un tiempo. Ahora un mayor ancho de banda y una mejor tecnología de vídeo permiten utilizar más este tipo de medios. Esto no cambia el hecho de que deberíamos utilizarlos de una forma razonable. Las páginas repletas de vídeos sólo funcionan para sitios específicos de vídeos y no para sitios web de instituciones públicas o de empresas.

P.: ¿Cree que las redes sociales, donde los usuarios son los propio creadores de contenido, deberían seguir las reglas de simplicidad?

R.: Es verdad que hay mucho contenido generado por los usuarios, y que el crecimiento de este contenido prueba definitivamente el valor de la simplicidad, porque la explosión de escribir en Internet tiene su origen cuando los servicios de los weblog se hicieron sencillos así como la explosión del vídeo se produjo cuando YouTube facilitó colgar vídeos en Internet. Todo esto fue posible en el pasado pero, con una menor usabilidad, de forma que muy poca gente contribuyó a su contenido.

Lo que es más cuestionable es cuánta gente utiliza el volumen de contenido generado por el usuario. La mayor parte de este contenido no genera en realidad mucho tráfico porque es demasiado caótico y no es lo suficientemente interesante para otros usuarios. Si alguien quiere generar tráfico a sus contenidos, entonces ellos tienen que seguir las pautas de la usabilidad, al igual que lo hace cualquier otro sitio web. Pero si te conformas con llegar a tus cinco mejores amigos, entonces, la usabilidad no es importante: ellos ya te conocen y entienden la información, incluso si no es comprensible para los nuevos usuarios.

P.: ¿Qué tendencias van a marcar el futuro de Internet?

R.El usuario móvil será importante. Admito que llevo diciendo esto desde hace varios años y el usuario móvil de servicios web es todavía una pequeña parte. La tecnología ya casi está, con las redes 3G suficientemente rápidas y algunos smartphones. Lo que faltan son los buenos servicios que hayan sido diseñados específicamente para los usuarios móviles. No podemos coger un sitio web ya establecido y acceder a él a través del teléfono; necesitamos versiones más reducidas de los sitios que sólo se centren en aquellos servicios que son más útiles para el usuario móvil.

publicat a El Pais 29 octubre 2007

LLei de Conservacio de Dades relatives a comunicacions electroniques

BOE del 19 d’octubre: Ley 25/2007, de 18 de octubre, de conservación de datos relativos a las comunicaciones electrónicas y a las redes públicas de comunicaciones.

En relació a les comunicacions d’Internet, obliga als proveïdors d’accés a enregistrar les següents dades, a partir del novembre (la llei entrarà en vigor 20 dies després de la data de publicació):

  • Identificació d’usuari assignada.
  • Identificació d’usuari i número de telèfon assignats a qualsevol comunicació que accedeixi a la xarxa pública de telefonia.
  • El nom i l’adreça de l’abonat o de l’usuari registrat a qui s’ha assignat en el moment de la comunicació una adreça del protocol IP, una identificació d’usuari o un número de telèfon.
  • La identificació d’usuari o el número de telèfon del destinatari o destinataris d’una trucada telefònica per Internet.
  • Els noms i adreces dels abonats o usuaris registrats i la identificació de l’usuari destinatari de la comunicació.
  • La data i hora de la connexió i de la desconnexió del servei d’accés a Internet, així com l’adreça del protocol IP, tant si és dinàmica o estàtica, assignada pel proveïdor d’accés d’Internet a una comunicació, i la identificació d’usuari o de l’abonat o de l’usuari registrat.
  • La data i hora de la connexió i desconnexió del servei de correu electrònic per Internet, o del servei de telefonia per Internet.
  • El servei d’Internet utilitzat.
  • El número de telèfon d’origen en el cas d’un accés a través de la xarxa telefònica bàsica.
  • La línia digital d’abonat (DSL) o qualsevol altre punt terminal identificador de l’autor de la trucada.

Publicta al quands.cat 19 octubre de 2007

Que fer quan es publiquen fotos de particulars a Internet?

La Asociación de Internautas ha creado un catálogo de posibles acciones para quienes localizan una foto que les ha sido hecha sin autorización y acaba colgada en internet, en contra de su voluntad.

La noticia en otros webs

* webs en español
* en otros idiomas

– El fotógrafo nos ha captado desnudos o en top less. Intentar localizar al propietario del dominio (tal vez en los sitios who is) y dirigirse a él para que retire esa imagen. Si el titular del dominio (no el servidor) está en el extranjero, tal vez tenga en su aviso legal cómo reclamar. En caso de no lograr la retirada de la foto, denunciarlo ante la policía.

– La foto no contiene un desnudo. No se podrá exigir que la retiren si la imagen del que reclama es accesoria en el encuadre y si ha sido captada en un lugar público. La normativa dice que el derecho a la propia imagen no impedirá:

a) su captación, reproducción o publicación por cualquier medio cuando se trate de personas que ejerzan un cargo público o una profesión de notoriedad o proyección pública y la imagen se tome durante un acto público o lugares abiertos al público;

b) la utilización de la caricatura de dichas personas, de acuerdo con el uso social;

c) la información gráfica sobre un suceso o acaecimiento público cuando la imagen de una persona determinada aparezca como meramente accesoria.

– ¿En qué delitos incurre quien cuelga la foto de alguien desnudo en una playa? Se podría hablar de un delito de injurias con el agravante de publicidad, lo que conllevaría multas económicas. Si además de estar desnuda la persona afectada está en situación más comprometida, se puede incurrir en un delito de revelación de secretos, con penas de prisión de entre 2 y 5 años.

– Si el afectado está desnudo pero le tapan la cara. Si en la foto colgada en internet se ha tapado la cara del afectado para dificultar su identificación, aunque esté desnudo y sea reconocible para los amigos, no se puede hacer nada. La retirada se podrá exigir cuando el retratado tiene un tatuaje inconfundible, por ejemplo, y se publica la fotografía en la intranet del trabajo, lo que hace su identificación obvia.

– ¿Y si la foto acaba pasando de página en página? Puede ocurrir que la foto acabe siendo enlazada de una a otra web y que, además queden copias con las memorias caché y las hemerotecas virtuales. La valoración económica de estos perjuicios se hará en función de lo que estime el afectado y de lo que acepte el juez. La ley dice que la indemnización se extenderá al daño moral. También se valorará el beneficio que haya obtenido el causante de la lesión.

Publicat a El Pais 11 octubre 2007

Seguretat informatica. Una central nuclear, parada por un fallo de red

En Slashdot encontramos una historia inquietante. La de una central nuclear de Alabama, Estados Unidos, que tuvo que detener su actividad por culpa de una “tormenta de datos”, un ataque sobre el que el Comité de Seguridad Nacinal del Congreso de ese país ha pedido más información. Como ocurre a menudo con casos de este tipo, el incidente se ha conocido ahora, pero se produjo en agosto de 2006, cuando los responsables de la planta de generación eléctrica tuvieron que detener manualmente el reactor cuando dos bombas de recirculación de agua, elementos que son precisamente los encargados de controlar el flujo de líquido a través del reactor, fallaron. Al investigar el por qué de ese fallo, se determinó que una inundación de datos en la red interna de la central fue quien tumbó las bombas. Ahora los investigadores tratan de averiguar si esa inundación fue autónoma (un fallo) o si fue provocada desde fuera de las instalaciones (un ataque).

Publicat a El Pais, 22 de maig de 2007