Arxiu d'etiquetes: casaldaliga

Entrevista a Pere Casaldaliga publicada a l’Avui del 16 feber 2008

Felicitats pels 80 anys! Com els celebrarà?
Ho faré amb una pregària d’acció de gràcies i, sobretot, demanant perdó. En 80 anys es poden arribar a fer molts disbarats!

D’alguna manera més?
Bé, i amb el típic pastís brasiler! No falta mai en cap celebració!

Què representen 80 anys?
Són el final d’una línia. I calafrontar-ho amb una nova dosi d’esperança.

Segueix preocupat per les seves causes. Continuen vigents?
Sí, tot i que m’han ocupat els 40 anys que porto al Brasil! Persisteixen els problemes de la terra, dels pobles indígenes i el poble negre, el procés d’integrar veritablement la nostra Amèrica, els drames i les reivindicacions dels pobles del Tercer Món, la conversió de l’Església als pobres i marginats, la coresponsabilitat efectiva –sobretot de la dona i de la joventut– a la societat civil i a l’Església, l’ecumenisme i el macroecumenisme, el diàleg interreligiós…

I qui ho pot arreglar tot això?
El futur és de la gent jove. Encara que als joves no els agrada gaire que se’ls consideri el futur! Sobretot quan els vells som els que maltractem el present.

Com està el Brasil?
Avui tenim un país dividit en dos. Tant políticament com econòmicament. És un dels llocs del món amb unes diferències més abismals. La renda i les terres se segueixen concentrant en mans d’uns pocs. Hi ha una macroeconomia que tot ho pot. Que aposta totes les seves cartes en el capitalisme neoliberal, obeint l’FMI i les lleis del mercat. Amb la complicitat de les empreses transnacionals.

Quines conseqüències té?
Segueixen el monocultiu, l’expansió dels agrotòxics i la marxa dels camperols dels territoris indígenes. Es diu per aquí que el govern de Lula agrada més als rics que als pobres.

¿S’han notat els cinc anys del president Luiz Inácio Lula da Silva al govern?
Hi ha molts militants que creuen que millor amb Lula que sense ell… El que sí que s’ha notat és que el Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra (MST) i les pastorals socials de l’Església ja no estan satanitzats de manera oficial. El govern deixa més espais per a la reivindicació social.

Algun punt fort de Lula?
La política externa està sent força correcta, amb l’actuació del ministre d’Assumptes Exteriors, Celso Amorim. Exerceix de tant en tant una hegemonia al servei del Tercer Món, i concretament en favor de la integració dels països llatinoamericans.

Quin paper hi pot jugar la prelatura de São Félix, que ha dirigit durant anys i d’on ara és bisbe emèrit?
Ha de seguir apostant per les tres prioritats que sempre hem mantingut dempeus: la formació, l’autonomia en personal i en economia i la pastoral sociopolítica. Estimular i crear comunitats eclesials de base. I tenir clar que els laics han de participar en la vida de l’Església.

Mentrestant, a l’Estat espanyol, segueix l’enfrontament entre el govern espanyol i els bisbes de la Conferència Episcopal…
Això és perquè ens falta consciència i exercici d’una pastoral lliure, servidora, samaritana. La societat ha de ser autònoma i l’Església hi ha de contribuir aportant la llum de l’Evangeli. El que passa és que també s’ha de recordar que l’Església no són els bisbes i prou. Els bisbes només som cristians amb el servei concret de ministeri episcopal. Ja hauria d’haver passat l’hora de referir-nos només a l’episcopat quan parlem de l’Església.

És senzilla, la teoria…
Acabo de rebre una carta preciosa d’un bisbe negre brasiler molt veterà, José Maria Pires, Don Pelé o Don Zumbi, que li diuen. A la carta em recorda que cal insistir a anunciar que “Déu ens estima i ens vol feliços ja aquí”. Després, ve, en el cor de Déu, la felicitat per a tots i totes. Realment té tota la raó. No crec que aquest Déu pugui tancar la porta de la seva misericòrdia a ningú.

Carta abierta a Fidel Castro

São Félix do Araguaia, 10 de diciembre de 1996

Fidel:

Una vez más recibo invitación de Cuba y una vez más he de contentarme con enviar un mensaje. De corazón, eso sí.

Hoy te lo dirijo a ti, personalmente y tuteándote, para quitarle hasta el menor atisbo de ceremonia. Como corresponde a compañeros de luchas y de esperanzas.

Espero no escandalizar demasiado ni a la dereha ni a la izquierda.

Estos días has sido noticia mayor, también en Brasil. Con titulares como éste: «Un ateo en el Vaticano».

Y de eso quería hablarte, a ti y a todos los compañeros y compañeras que están ahí en esta hora histórica de tus 70 años, del proceso cubano y de la macrodictadura neoliberal.

Recuerdo, todavía con emoción, la carta que te entregamos, en 1985, Betto, los hermanos Boff y yo, escrita para ti por el patriarca de la Solidaridad y los Derechos Humanos, el cardenal Paulo Evaristo Arns, arzobispo de São Paulo. «Aunque Vd. se declare i ncreyente -te decía él- yo le pido que rece por mí…».

Fidel, a estas alturas de tu vida y la mía y de la marcha de nuestros pueblos y de las iglesias más comprometidas con el Evangelio hecho vida e historia, tú y yo podemos muy bien ser al mismo tiempo creyentes y ateos.

Ateos del dios del colonialismo y del imperialismo, del capital ególatra y de la exclusión y el hambre y la muerte para las mayorías, con un mundo dividido mortalmente en dos. Y creyentes, por otra parte, del Dios de la Vida y la Fraternidad universal, con un mundo humano único, en la Dignidad respetada por igual de todas las personas y de todos los pueblos.

Con esta fe, abrazo a todo el pueblo de Martí, en la esperanza de su victoria sobre el bloqueo inicuo, en la defensa de sus conquistas sociales y en la consolidación de una democracia sin privilegiados y sin excluidos, con Pan y con Espíritu, con Justi cia y con Libertad; en la hermosa patria de la Isla y en toda la Patria Grande de Nuestra América.

No te doy la bendición porque tengo dos años menos que tú y es a los mayores a quienes corresponde bendecir…

Te abrazo, como compañero de camino.

Pedro Casaldáliga,
obispo de São Félix do Araguaia, MT, Brasil