|
«A Finlàndia vaig veure que els ministres d’Educació sabien què duien al cap»«El debat de l’Estatut ha estat una gran pèrdua de temps»
«Quan fem les coses diferents del nord dels Pirineus, sempre em pregunto en què ens estem equivocant» |
Vostè es jubila com a catedràtic d’economia política de la UB. Va ser autor d’un informe, Universitat 2000, sobre la situació de l’ensenyament superior. Quin diagnòstic fa de les universitats a l’Estat?
En aquesta qüestió, hi ha algunes coses que s’han de tenir en compte. La universitat té una certa incapacitat per reformar-se. I això no deixa de ser un obstacle. Una manifestació clara d’això és que l’adaptació de la universitat espanyola als esquemes de l’espai d’educació superior europeu és la més lenta del continent. En l’etapa de govern del PP es va produir un retard important. Els costava anar a Europa.I això per quins motius?
Jo crec que la política educativa ha estat vista com un dels elements del poder de l’Estat, un àmbit on es formen les ideologies. Després, tots els problemes en els plans educatius d’altres àmbits de l’ensenyament també han ajudat a aquest retard. Des de la Llei de reforma universitària de 1983 no s’ha produït pràcticament cap canvi. I la llei que fa el PP és fruit de les ganes de fer una llei, però només fa que complicar les coses. El sistema de nomenament de professors ha estat surrealista, amb una prova per a tot Espanya i un munt de persones en un tribunal.
Ha presidit la Conferència de Rectors Europeus. Les universitats de la resta d’Europa funcionen realment millor?
A veure…, si ens centrem en la tasca que es fa a les universitats, la recerca i els coneixements, la feina és notable. Sempre he pensat que, en molts aspectes, la universitat s’ha adaptat millor als canvis de la societat que moltes empreses. Molts departaments són comparables als que existeixen a la resta d’Europa. Què passa? Doncs que la història de la universitat espanyola és una història trista. La primera llei que crea una universitat moderna és de 1983. Feia cent anys que en altres llocs la universitat funcionava. Per tant, no podem demanar el que no hi ha. En segon lloc, des dels anys vuitanta, en molts països es fa un seguit de canvis legislatius que van reformant l’ensenyament superior en un sentit determinat. Aquí, en canvi, les reformes es fan com si fóssim en ple segle XIX, sense dir què és el que realment la societat demana a la universitat.
I què creu que la societat exigeix a la universitat?
Li demana una preparació per a les aptituds professionals que s’han estès a camps nous, com la informàtica, els mitjans de comunicació, etc. Després, és un instrument per al desenvolupament social i econòmic d’una societat. Però a això s’hi afegeixen les funcions tradicionals: la creació del coneixement, la seva difusió i la crítica, que és el seu component humanístic, la connexió amb els problemes dels homes. Tot junt és un panorama considerable.
S’ha parlat de fa algun temps d’un model finlandès d’educació.
Miri, aquest país sempre descobreix paradisos perduts. Durant algun temps, era Holanda. Hi va haver un temps que el model era Israel. Ja no parlo de Cuba, que també ho va ser. El que passa a Finlàndia és que hi ha finlandesos. Jo vaig ser a Finlàndia en dues ocasions, quan era president de la Conferència de Rectors. La primera cosa que vaig veure és que els ministres d’Educació en sabien, que eren gent interessantíssima, sabien què duien al cap. Segon, hi havia tota una societat que ho esperava. Tercer, hi havia una política de creació d’una indústria moderna. I després hi havia recursos per fer-ho. Això al final dóna uns resultats. Ara, parlar de models… Ja sóc gran i això de «model de país» no sé gaire bé què vol dir. Per mi, el model és fer les coses ben fetes. Ara, hi ha una cosa que a mi m’inquieta sempre: quan aquí fem una cosa diferent de la que es fa al nord dels Pirineus, em pregunto en què ens estem equivocant. Es tracta de fer el que fan els països seriosos. Dit d’una altra manera, fer les coses sense improvisar i després de pensar-les. No sé si aquest és el meu model de país, però és el meu model de fer les coses.
Per tant, un bon camí seria copiar el que fan els països seriosos.
Tenint en compte que aquests països pensen les coses, no improvisen. En tots els llocs que funcionen, els autobusos s’aturen a les mateixes parades des de fa cent anys. Aquí cada quinze dies es canvia de parada.
Una política d’ensenyament superior basada en l’excel·lència la veu compatible amb el nostre país?
Quan es parla d’excel·lència, es parla d’un ensenyament de molta qualitat i d’investigació de molta qualitat. Això era la universitat tradicional, que volia dir que només un percentatge petit hi anava. Hem de ser clars. Això no és el que demana la societat. Tampoc no hi ha pressupost que ho aguanti. I no hi ha matrícules que ho puguin pagar. Abans, les facultats de filologia anglesa formaven especialistes en llengua i literatura angleses. Ara es necessiten persones que sàpiguen anglès. Però que sàpiguen literatura anglesa? Francament, no. Ara es necessita un tipus d’ensenyament superior molt diversificat. Aquest és un dels problemes de la universitat espanyola, construïda només sobre la base d’un sol model. Jo estic a l’AERES, l’Agència d’Avaluació de la Recerca i de l’Ensenyament Superior de la República Francesa. França és un país centralitzat, però té una universitat molt més diversificada. No pot ser igual la Universitat de París VI que la d’una ciutat de Bretanya. A Catalunya vam fer les universitats de Tarragona i de Girona calcades del model de la de Barcelona del segle XV.
També és un coneixedor de l’Administració. A vegades s’ha criticat l’Administració catalana per repetir els pitjors tics de l’espanyola. Hi està d’acord?
Vaig ser conseller de Governació, només uns quants mesos. Em va tocar impulsar la creació de la Federació de Municipis de Catalunya. I una de les meves obsessions era l’Administració pública. He tingut sempre el convenciment que, si tinguéssim una funció pública de qualitat, quasi no caldria ni l’Estatut. Ara ho exagero, és clar. En certa manera, però, encara vivim del que va fer Prat de la Riba: l’Institut del Teatre, la Biblioteca de Catalunya, l’Escola del Treball… Bé, doncs quan era conseller, em vaig posar en contacte amb l’ENA, l’escola de funcionaris francesa, perquè vinguessin a Barcelona algun temps per formar alts funcionaris. Si Catalunya hagués tingut en aquell moment vint o trenta alts funcionaris, hauria tingut una Administració eficaç i moderna. Sempre m’havia cridat l’atenció que la Resistència contra els nazis tenia molt de suport entre l’alt funcionariat francès. Per això el règim de Pétain mai no havia pogut controlar tot l’Estat. I, per damunt de tot, cal fer que un país funcioni. Si un dia els Estats Units deixessin de funcionar bé, Califòrnia demanaria la independència. No en tingueu dubte. La serietat d’un país és el més important, no anar amb la bandera amunt i avall.
El model era molt França, pel que diu.
Perquè els països llatins tenen coses que s’assemblen molt. La sintaxi de la llengua és molt semblant, i crec que un país que té la sintaxi de la llengua semblant vol dir que també té el cap semblant. El president Tarradellas havia viscut a França. França tenia un bon model d’Administració. I els d’aquella època érem més de formació francesa que anglesa. L’ENA va ser creada per De Gaulle el 1945. De fet, vivim encara de les institucions fetes en la postguerra. Com l’Estat del benestar, pel laborista Clement Attlee, el primer ministre més extraordinari que ha tingut la Gran Bretanya.
L’actual moment de la política espanyola…
Em produeix vergonya. El nivell de la política espanyola és salvatge. La biografia d’Espanya està feta sobre la idea d’excloure la gent. Els musulmans, els bascos, els catalans, els de Gibraltar! Els han fet la vida impossible. Han aconseguit que sigui l’última colònia que existeix.
Què n’hem d’aprendre encara, de Josep Tarradellas?
De Tarradellas, no ho sé, però hi ha coses d’ell interessants, com considerar que la política s’ha de definir per allò que és important, no pel que és accessori. També que s’ha d’anar per lliure, independentment del que pensi l’establishment català.
Creu que el tarradellisme ha deixat pòsit?
No sé si n’ha deixat, però crec que no hi ha res més que n’hagi deixat.
El pujolisme no ha deixat res?
No, des del meu punt de vista no.
En faria un judici negatiu? Sí, per la seva intenció d’imposar un model de ciutadania. La manca d’una Administració sòlida, la manca d’una obertura de mires. Fixi’s com estàvem en relació amb Madrid el 1980 i com estem ara. Culturalment, socialment, políticament.
En l’entorn del president Tarradellas, un grup de persones va suggerir l’oposició a l’Estatut de 1979? Sí, perquè ens semblava del tot insuficient. Tant Josep Lluís Sureda com Manuel Ortínez, com jo mateix, li ho vam dir,i que, si ell deia que «no» a l’Estatut, nosaltres li faríem costat. Però ell no va voler.
Amb aquesta perspectiva, com ha vist el nou debat estatutari?
Una de les majors pèrdues de temps de la història de Catalunya. Sempre he cregut que, encara que l’Estatut de 1979 no era bo, un cop s’havia aprovat, pensava que seria millor no tocar-lo. Perquè els catalans, en cada bugada perdem un llençol. Anem a Madrid com si allà no hi hagués un Estat. Algú potser es pensa que Espanya és la República txeca, i no.
Hi ha ingenuïtat? Hi ha irresponsabilitat. Per exemple, quan es parla d’independència, se sap què és un Estat? Se sap quin cost implica? S’està disposat a pagar aquest cost? Es coneix Espanya? Se sap què ha estat històricament? No podem perdre temps, com si el món estigués aturat, esperant que els catalans prenguessin la seva decisió.
I quina seria l’estratègia catalana més intel·ligent?
Governar bé i fer-nos respectar.
Fa l’efecte que la classe política no n’ha après gaire de l’experiència de l’anterior procés estatutari. No gens. Jo és que crec que molta gent ni tan sols s’ha llegit amb cura l’Estatut del 79. Aquesta és una altra característica local, no llegir.
Com valora el Govern d’Entesa?
Bé. Crec que està fent les coses bé. L’anterior Govern tripartit, a part del debat estatutari, també. Ha aprovat projectes que estaven pendents d’enllestir-se des de fa molts anys, com la Llei de barris. Quan escolto crítiques que diuen que no tenen projecte, jo penso: «Però quin projecte voleu que tinguin?». Que facin coses, que facin. I, sobretot, sense retòrica. I en relació amb el que deia abans de l’Estatut, ja que finalment el tenim, ara, com a mínim, apliquem-lo. En aquest país sempre posem el taxímetre a zero.
Publicat a El Triangle. 10 juliol2007 |
Deixant Rastre. 