Arxiu de la categoria: quimica

Rafael Maldonado. Les drogues modifiquen el llindar del plaer.

publicat a El Temps. Febrer de 2009

Rafael Maldonado ha dirigit una exposició sobre les drogues organitzada per la Fundació “la Caixa” i el Departament de Salut i adreçada sobretot a joves, famílies i educadors. Al Principat, segons dades del Llibre blanc de la prevenció a Catalunya, el 62% dels joves que tenen entre 14 anys i 18 han consumit alcohol, el 25% han consumit cànnabis i més del 2,5% havien pres cocaïna alguna vegada el darrer mes.

—Quin és el mecanisme cerebral pel qual ens enganxem a la droga?

—La droga actua sobre uns mecanismes que són summament poderosos perquè són els mateixos que fan de mitjancers amb els efectes reforçants dels estímuls naturals.

—Els estímuls naturals, quins són?

—El menjar, la cerca del plaer sexual i el reconeixement parental per a cobrir la necessitat de perpetuar l’espècie. Els estímuls naturals han d’actuar sobre aquests mecanismes per poder mantenir l’espècie, però quan les drogues actuen sobre aquests mecanismes i els modifiquen, ho fan de manera permanent, cosa que genera el procés addictiu. Les drogues actuen sobre aquests circuits i els modifiquen. Què passa al començament? La droga va a produir plaer. Aquest plaer serà clau perquè comenci el procés addictiu.

—Per què produeix plaer?

—La droga produeix uns canvis neuroquímics que, al començament, seran els mateixos que produeixen els estímuls naturals. Però un cop s’inicia el procés, amb l’actuació es produeix el canvi esmentat en els circuits. Modifiquen el llindar requerit perquè es produeixi plaer. De manera que, al començament, les drogues van produint aquest efecte plaent, però, poc a poc, a mesura que l’exposició a les drogues és crònica, aquest efecte va minvant. Quan el subjecte ha consolidat el procés addictiu, amb la droga ja no cercarà plaer sinó que tindrà l’objectiu de no trobar-se malament. El procés s’inicia cercant plaer i es consolida perquè el subjecte no vol trobar-se malament.

—Per què es troba malament?

—Es produeixen canvis adaptatius en els circuits del plaer. Diguem que el llindar hedònic d’un subjecte normal es troba en el nivell 0. Doncs el llindar hedònic d’un drogoaddicte està per sota de zero. El seu llindar hedònic és negatiu i, per tant, es troba sempre malament. Per aconseguir tornar al nivell zero, per no sentir-se malament, el subjecte addicte necessita consumir la droga.

—Totes les drogues tenen aquest mateix efecte en el cervell, tant se val que siguen excitants com depressores?

—Totes produeixen uns canvis en el cervell que són comuns. Totes entraran pel mateix circuit a la generació del procés addictiu. Totes les drogues produeixen alteracions comunes, que són l’alteració dels circuits de recompensa.

—Les drogues són dures o toves, segons el temps que els costa de modificar aquests circuits del plaer?

—No. Trenquem el mite que hi ha drogues dures i toves. Hi ha drogues i les drogues causen problemes. Hem d’evitar que causin aquests problemes, però oblidem el mite sobre drogues dures i toves.

—No hi ha una diferència de temps d’addicció entre unes i altres?

—Oblidem els mites i anem a les realitats. La realitat és que l’exposició a les drogues origina problemes i els problemes dependran: 1) de la droga; 2) de la vulnerabilitat de l’individu; 3) de l’ambient. La conjunció d’aquests tres factors accelerarà l’entrada en el procés addictiu. No tan sols un. Tots tres: la droga, la vulnerabilitat individual i l’ambient.

—El nivell de vulnerabilitat de cadascú és desconegut?

—Sí. És com una ruleta russa. No podem saber quina és la teva vulnerabilitat.

—Dèieu que la droga afecta la zona que està preparada per a sentir plaer amb els estímuls naturals, com el sexe i el menjar. La modificació del llindar del plaer en addictes també afecta aquests estímuls naturals?

—No. Quan es produeix aquest canvi, apareix una situació patològica, una alteració del cervell. L’alteració produeix una malaltia que anomenem addicció. Òbviament, un subjecte addicte és una persona que pateix una malaltia crònica. I hem d’aconseguir que aquest subjecte pugui tenir una vida normal.

—Per què és tan difícil de deixar de consumir?

—És que l’individu pateix una malaltia crònica, sí. I hem d’aconseguir que torni a trobar-se en una situació normal. Si fem un símil amb un subjecte que pateix asma, hipertensió o diabetis –totes tres són malalties cròniques–, veiem que podem aconseguir que el subjecte asmàtic, hipertens o diabètic dugui una vida normal. Per a això, s’ha d’adaptar a la situació. Una cosa semblant s’ha d’aconseguir amb el subjecte addicte. Per això hem d’evitar que s’exposi a determinades circumstàncies que el facin recaure. Un subjecte que pateixi una addicció ha d’evitar les situacions que l’hi facin tornar. Tots sabem que un subjecte addicte a l’alcohol no pot tornar mai més a la vida a consumir alcohol. Passa igual amb la majoria de les drogues: el tabac, la cocaïna…

—Per què tornar-hi és tan perillós?

—Perquè tornar a consumir reactiva els circuits que li han fet patir l’addicció.

—I és difícil de convèncer.

—El subjecte addicte pateix uns canvis a llarg termini, que li provoquen una gran dificultat per a controlar la conducta. Aquests canvis en el control de la conducta fan que tingui dificultats per a prendre decisions. Al nostre cervell, l’estructura que ocupa el màxim ordre jeràrquic en el control de la conducta és l’escorça cerebral. És aquesta estructura cortical la que ens fa tenir un comportament racional i no prendre decisions indesitjables per a nosaltres mateixos. En un individu addicte es produeix una alteració en l’escorça cerebral que li impedeix de controlar la conducta. Per això, serà molt difícil per a un addicte de prendre una actitud racional sobre la seva addicció. Per això mateix serà molt difícil que el puguem convèncer de deixar la droga.

Israel, un pais amb problemes i solucions per a l’aigua

En Israel los niños crecen con el mensaje de que “cada gota cuenta”. Y con esta filosofía este país ha tensado un bien escaso hasta extremos insospechados. No resulta nada fácil abastecer de agua un país que, aunque pequeño (sólo tiene siete millones de habitantes), tiene su mitad sur invadida de desierto. Su agua siempre ha sido escasa y de mala calidad. Apenas llueve, y el mar de Galilea se agota. Sin embargo han sabido dar soluciones a muchos de sus problemas. Es una experiencia de la que los demás nos podemos aprovechar.

[Grupo de Ingeniería Química. Universidad de Alcalá]

Israel ha hecho de la necesidad no sólo virtud, sino también un negocio con excelentes perspectivas de futuro. El país sabe que el mercado del agua crece de forma inversamente proporcional a su escasez: cuanta menos hay, más perspectivas de vender tecnología que mejore su abastecimiento y calidad.

La dimensión del mercado mundial de agua se estima en 450.000 millones de dólares anuales y crece a un ritmo del 7% y 8%”, según explican los responsables del programa NewTech, la densa red tecnológica del sector que gestiona el Gobierno. Israel ha elevado el agua a elemento estratégico de seguridad nacional. Y en esa lógica funcionan sus empresas, como si todas fueran eslabones de una misma cadena. Así que el país se ha convertido en un gigantesco laboratorio de pruebas de diversas tecnologías, en las que Israel es líder mundial.

Reciclaje del agua: Es el país que más recicla agua del mundo, hasta el 75% de sus recursos hídricos. Curiosamente, España es el segundo, aunque sólo alcance el 12%. La empresa nacional Mekorot se dedica a depurar aguas residuales: el resultado es sorprendente. “No utilizamos ningún método químico”, explica Offif Lenanin, ingeniero de la compañía, “todo el proceso es natural”, a base de bacterias que comen la materia orgánica y de varios procesos de depuración. De esta planta de tratamiento sale el 20% del agua de irrigación de todo el país.

Riego por goteo: Precisamente, la empresa israelí Netafim es capaz de convertir la tierra más árida en un campo de cultivo. “No es que seamos brillantes, simplemente necesitábamos sobrevivir”. Y en pleno desierto del Negev, en el sur del país, la empresa ha desarrollado las tecnologías más punteras de irrigación por goteo, que venden a medio mundo, España incluida, donde han entrado de la mano de la española Regaber, de distribución y comercialización de sistemas de riego, control y gestión del agua. El secreto, que la empresa guarda preciadamente en este enclave del sur, se basa en un principio aparentemente sencillo: regar la planta y no el suelo, aunque la tecnología que se esconde en los tubos de plástico que se instalan a lo largo de los cultivos tiene a sus espaldas 50 años de investigación y desarrollo. Con este sistema se evita hasta el 20% de evaporación de agua y se ahorra hasta el 80%, frente al 40% con los sistemas de riego tradicionales.

Desalinización de agua marina. Será en el futuro la principal fuente de abastecimiento de Israel. La planta de la localidad de Ashkelon, en mitad del país, es la más grande del mundo. “Prohibido hacer fotografías a la torre de vapor de agua: cuestión de seguridad”. Ashkelon no es una planta desaladora como cualquier otra en otro país. La desaladora de Ashkelon, formada por dos líneas idénticas, tiene una capacidad de producción de 330.000 m3/día de agua desalada, mediante 32 módulos de ósmosis inversa, suficiente para atender una población de 1.400.000 habitantes. Esta planta produce agua de alta calidad a un precio muy competitivo, 0.5€/m3.

Lluvia artificial: Además de la ya experimentada creación de lluvia artificial con la dispersión de ioduro de plata, otra idea que parece suscitar algo más de optimismo entre la comunidad científica consiste en crear nubes artificiales que luego generen la lluvia. Varios investigadores de la Universidad Ben Gurion de Israel (junto con la Universidad Libre de Bruselas y la NASA) pretenden ser los primeros en lograr esta hazaña. El Proyecto “Geshem” (lluvia en hebreo) consiste en cubrir superficies de entre 4 y 9 kilómetros cuadrados con un material térmico negro que absorbe la luz del sol. De esta manera, se elevará aire con 40 a 50 grados centígrados mayor que la temperatura reinante, generando nubes que acabarían provocando precipitaciones. El sistema se basa en el fenómeno conocido como “isla de calor” de las ciudades, que pueden tener hasta 10 grados más de temperatura debido al asfalto y los edificios. La idea ya había sido propuesta en los años 60, pero faltaba el material adecuado para lograr el aumento de temperatura. La empresa israelí Aktar, especializada en superficies particulares, ha sido la encargada de desarrollarlo. Según sus responsables, el proyecto está especialmente indicado para zonas desérticas que tengan mar a menos de 150 kilómetros. Asimismo, añaden, su coste podría alcanzar los 40 millones de euros, aunque no tiene gastos de mantenimiento y es “ecológica”. En estos momentos se encuentra en fase de experimentación en el desierto del Negev (Israel), y se espera que los resultados lleguen en uno o dos años.

Basura pasada por agua en Tel Aviv. El presidente de Arrow Ecology, una empresa de tratamiento de basuras a base de agua, nos recibe en su despacho, sobre el hedor que desprenden los cientos de toneladas de residuos sólidos procedentes de la cercana Tel Aviv. Por fortuna, su oficina cuenta con ambientador. Una vez dentro, el visitante descubre el centro de operaciones de uno de los sistemas más novedosos de tratamiento de residuos. El agua es protagonista. Pero no necesita sacarse de ningún lado, y aún menos en un país que carece de ella, sino que es generada por la propia basura orgánica. Y el agua es el sistema más barato para separar residuos. “Apenas existen sistemas de tratamiento de basuras en el mundo. Sólo Japón y Alemania puede decirse que se dediquen a ello. El resto, más o menos el 95% del planeta, sigue dedicándose a incinerar, como España”, explican en la empresa. Y si en este país el precio de la tonelada reciclada se eleva a 70 y 90 euros, Arrow Ecology ofrece un precio imbatible: 15 dólares (9,5 euros) por tonelada. “Este sistema puede emplearse además para obtener derechos de emisión en el mercado mundial”, explica. “Es el sistema más ecológico y rentable que existe a día de hoy en este sector”. El año pasado fue el primero en el que la empresa generó beneficios, aunque no quiso dar cifras.

publicat a http://weblogs.madrimasd.org/ abril 2008

L’element 118( de la taula periodica)

Ja se sabia que l’element 118 havia d’existir, però ara s’ha demostrat gràcies a un accelerador de partícules rus. El bentrobat es diu ununocti, el seu símbol, uuo, i el seu principal descobridor, Iuri Oganessian.

És conegut que el 1869 un siberià de trenta-cinc anys, de cabell llarg i barba poblada, amb fama de geniüt i malhumorat, feia pública una ordenació dels elements que va sorprendre tothom. Aquesta classificació, proposada per Dimitri Mendeleiev, però trobada també paral·lelament per l’alemany Lothar Meyer, ordenava els elements segons les seves masses atòmiques i remarcava el fet que, seguint aquest ordre, algunes de les propietats dels elements es repeteixen periòdicament per certs valors de les seves masses. S’estava davant de l’embrió del que avui es coneix com a taula periòdica dels elements. La proposta de Mendeleiev generà una gran expectació en la comunitat científica, sobretot perquè mantenia alguns espais buits que corresponien a elements que encara no havien estat descoberts, fet que permetia, per comparació, predir algunes de les propietats físiques i químiques d’aquests elements encara desconeguts.

Els buits corresponien als elements de masses atòmiques 44 (escandi), 68 (gali), 72 (germani) i 100 (tecneci), els tres primers dels quals foren descoberts pocs anys després de l’aparició de la taula, la qual cosa va permetre comprovar les prediccions que se’n deduïen i reafirmar-ne la validesa. Anys més tard, el 1912, el britànic Henry Moseley, a partir de l’anàlisi dels espectres de raigs X dels elements, proposà una nova ordenació, aquesta vegada segons el nombre de protons que conté el seu nucli (magnitud coneguda com a nombre atòmic), que corregia algun defecte de la proposta anterior i que esdevingué amb el pas del temps la taula periòdica actual.

Nous elements. La física del segle XX ha deixat força clar que el món està fet de noranta elements que existeixen de manera natural. Des dels anys quaranta, però, els físics han estat capaços de fabricar artificialment elements més pesats, que també acostumen a ser més inestables. Aquests nous elements, breus, efímers, ja que la majoria tenen vides de fraccions de segon, resulten de gran utilitat per testar els models que la física nuclear proposa per descriure el comportament dels nuclis atòmics. Fins ara els físics han pogut fabricar nuclis de 29 d’aquests elements, anomenats superpesats, amb nombres atòmics compresos entre 104 i 118.

Falsa alarma. El 1999 un equip dels Estats Units format per científics de la Universitat de Berkeley i la Universitat de l’estat d’Oregon va anunciar la detecció de tres àtoms de l’element 118 en unes col·lisions de ions de kriptó d’alta energia contra un objectiu de plom. Laboratoris d’arreu del món, entre els quals destacaren el japonès Riken i l’alemany GSI, van posar-se immediatament a reproduir l’experiment, sent conscients que l’estudi d’un nou element pot aportar informació molt diversa i de gran valor sobre el comportament del nucli atòmic. Però va resultar que cap d’aquests laboratoris de primera línia mundial no va ser capaç d’observar el nounat. La polèmica va estar servida i va durar fins que al 2002 els presumptes descobridors, després d’una profunda revisió, van anunciar que de les seves dades no es podia inferir l’existència de l’element 118. Aquesta falsa alarma fins i tot va donar lloc a una investigació per conducta inapropiada, que va afectar un dels autors del fals descobriment.

L’element 118, per fi. El passat 9 d’octubre, la revista Physical Review publicava els resultats obtinguts per un equip format per científics del Joint Institute for Nuclear Research (JINR) de Dubna, a Rússia, i per científics del Lawrence Livermore National Laboratory, a Califòrnia, els quals anunciaven, ara sí, el descobriment de l’element 118. Aquests resultats han estat obtinguts gràcies als experiments realitzats l’any passat a l’accelerador de partícules del JINR, a l’interior del qual es va bombardejar un objectiu de californi (element de nombre atòmic 98) amb un feix de ions de calci-48. Durant aquests bombardeigs els científics van poder observar una cadena de desintegracions només explicable per l’existència d’un element de nombre atòmic 118. “L’element 118 és l’últim en les sèries d’elements superpesats produïts en reaccions nuclears amb calci-48”, constata Iuri Oganessian, el líder de l’equip de Dubna. I afegeix: “De moment, totes les dades experimentals apunten cap a l’existència d’una ‘illa d’estabilitat’ a la regió dels elements superpesats, tal com prediu la teoria.”

El descobriment de l’element 118 i l’experimentació posterior a què donarà lloc pot ajudar els físics a entendre per què alguns nuclis són més estables que d’altres, és a dir, perquè alguns nuclis triguen més temps a desintegrar-se que d’altres, i aportar noves pistes sobre facetes encara misterioses del comportament nuclear. A més, aquest resultat augmenta fins a 5 el nombre d’elements superpesats detectats per la col·laboració entre els laboratoris rus i nord-americà, que ja havia fabricat els elements amb nombres atòmics 113, 114, 115 i 116. Per a l’any vinent, l’equip transoceànic es planteja de trobar l’element 120, mitjançant el bombardeig de plutoni amb feixos d’isòtops de ferro.

Publicat a El Temps 14 novembre 2006

Els avisos per mercuri en el peix es multipliquen sens fre

La UE ha rebut en el primer semestre d’enguany unes 60 comunicacions que alerten de la presència d’aquest element químic en diverses espècies, mentre que en tot el 2004 n’hi va haver ‘només’ 45
El mero és una de les espècies que poden acumular molt de mercuri.
FRANCESC RÀFOLS – Redacció

El Sistema d’Alerta Ràpida de la Unió Europea (RASFF, en la seva sigla anglesa) és un servei establert en forma de xarxa que té l’objectiu de centralitzar les notificacions sobre els riscos per a la salut humana que es derivin d’aliments o pinsos, entre els quals la presència de mercuri és un dels principals. Segons les dades del RASFF, en el primer semestre d’aquest any ja s’han rebut 59 comunicacions sobre el contingut de mercuri en el peix. L’any 2004 n’hi va haver 45, mentre que els dos anys següents en van ser 46 i 71.

Aquestes alertes s’obtenen, en el cas del mercuri, quan algun vaixell o algun país detecta exemplars o zones amb una excessiva presència de mercuri. Els països comunitaris han de tenir regulats els seus propis mecanismes per evitar que els aliments contaminats arribin als consumidors, alertant la ciutadania si fos necessari a través dels mitjans de comunicació. Ecologistes en Acció considera que aquesta «és una situació gravíssima perquè, si en lloc de fer servir els límits establerts per la UE, s’apliquessin els de la comissió mixta FAO/OMS, el panorama s’agreujaria».

Una de les principals causes que afavoreixen la presència de mercuri són les fàbriques de clor, que l’utilitzen en el seu procés industrial. A Catalunya n’hi ha tres. Dues d’aquestes el fan servir en el 100% de la seva activitat, les factories de Solvay, a Martorell, i la d’Ercros, a Flix, mentre que la tercera, la planta que el grup Aragonesas té a Vila-seca, ho fa en el 50%. La portaveu d’Ecologistes en Acción, Leticia Baselga, es queixa que no es fa prou per forçar les empreses d’arreu del món a eliminar el mercuri dels seus processos. Baselga afirma que «hi ha empreses que traslladen les seves fàbriques a països del Tercer Món, si bé el mercuri és un contaminant global que afecta tot el planeta». Així, s’ha trobat en espècies marines a l’Àrtic presència de mercuri produït a Sud-amèrica.

Modernitzar instal·lacions
Els ecologistes també critiquen que les empreses no hagin modernitzat les seves instal·lacions, adequant-les a les normatives europees. La utilització del mercuri en la fabricació de clor és una tecnologia del segle XIX que ha quedat obsoleta. Ara n’hi ha una altra que es coneix com de membrana, que és molt més barata i en què la inversió, segons els experts, és recuperable en un termini raonable de temps. Baselga es queixa de la lentitud a forçar l’aplicació d’aquesta normativa europea perquè les autoritats dels estats membres «no volen posar en perill els llocs de treball» de les empreses que podrien tenir dificultats d’adaptar-se a una norma més ecològica.

L’any 2010 era un primer termini per a l’eradicació de la utilització del mercuri en processos industrials. Les empreses pressionen perquè això s’endarrereixi fins al 2020. Baselga denuncia que «el Ministeri de Medi Ambient està firmant convenis amb empreses espanyoles per tal que aquestes no s’adeqüin a la normativa europea fins al 2020». Aquesta situació contrasta amb la que es dóna en alguns indrets, com Suècia i altres països nòrdics, on el mercuri ja és prohibit. La portaveu de Greenpeace hi afegeix que n’hi ha d’altres «que estan fent passes en aquesta direcció, com, per exemple, Itàlia». Fa poques setmanes va entrar en vigor la normativa comunitària REACH, que té per objectiu lluitar contra la contaminació per substàncies químiques. En el moment de la seva aprovació, diverses organitzacions ecologistes van mostrar la seva satisfacció perquè finalment hi hagués aquesta normativa, però van criticar que les pressions de la indústria van aconseguir aigualir-la respecte als seus objectius inicials. En aquesta línia, Baselga diu ara que a a la REACH «no hi ha cap directiva clara sobre aquesta qüestió».

Tampoc no es tracta de crear una alarma sobre el consum de peix. És cert que és la font final de tota la contaminació acumulada provinent de rius i del continent. El seu consum té alguns avantatges en matèria cardiovascular. Els experts recomanen treure la pell i els teixits grassos dels peixos, així com evitar menjar-lo fregit. Tot i els requeriments demanats a l’Administració sobre la seva actuació en aquest àmbit, fins ara no hi ha hagut resposta. Només el Departament de Medi Ambient ha informat de l’entrada en funcionament la setmana passada a l’Ampolla d’un laboratori de control de qualitat de l’aigua i d’emergència, però sense aportar més dades sobre la qüestió. El Ministeri de Medi Ambient, ni això.

Les mares joves i els nens, els més sensibles
Un informe de la Unió Europea afirma que entre tres i quinze milions d’europeus tenen nivells de mercuri que sobrepassen els límits recomanables i fins i tot n’hi ha que els superen fins a deu vegades. La població més sensible a patir danys per una presència excessiva d’aquest metall en el seu organisme són les mares joves i els menors de quinze anys, segons s’explica en una guia elaborada per Ecologistes en Acció. Tot i que en general pot provocar greus afectacions al ronyó, al fetge i al sistema nerviós, la ingestió d’aliments que continguin mercuri castiga sobretot les persones en creixement, especialment en allò que es refereix al desenvolupament del cervell. Així, s’han detectat casos de greus trastorns en el llenguatge, en els moviments i en el coeficient intel·lectual.

D’aquesta manera, es recomana a les mares que vulguin tenir fills, que estiguin embarassades o que tinguin fills en època de lactància que tinguin especial cura en la seva alimentació en aquest aspecte «perquè poden provocar greus problemes en els nadons», assegura la portaveu d’ecologistes en Acció, Leticia Baselga. Un estudi realitzat als Estats Units revela que entre 300.000 i 600.000 bebès neixen cada any amb el coeficient intel·lectual minvat a causa de la seva exposició al metilmercuri, fet que comporta unes pèrdues de 8.700 milions de dòlars anuals per a l’economia nord-americana.
publicat a El Triangle. agost de 2007

Investigadors de la Universitat d’Alacant obtenen un petroli biològic i renovable

Dos investigadors de la Universitat d’Alacant, Cristian Gomis i Bernard Stroïazzo, han trobat, després de qui-sap-los anys de recerca, la fórmula científica d’un biocombustible amb les mateixes propietats que el petroli. El biocombustible, desenvolupat per l’empresa Bio Fuel Systems, s’obté del cultiu de fitoplàncton (biomassa marina), i presenta tots els avantatges del petroli i cap dels inconvenients.

El biopetroli substitueix el petroli al cent per cent sense haver de mesclar-lo amb cap més ingredient, i energèticament és molt més rendible que no cap altre cultiu terrestre, com la colza, la palma o el gira-sol. A sobre, no augmenta les emissions de CO2, no produeix SO2 (diòxid de sofre) i no conté elements secundaris nocius com ara metalls pesants.

A Bio Fuel Systems han aconseguit de produir sis quilos de biomassa el dia amb dos metres cúbics d’aigua. Una xifra equivalent a milers de vegades més l’obtinguda amb el cultiu anual de soja, gira-sol o palma, però amb menys extensió de territori i menys agressivament per al medi.

Fonts de l’empresa han dit a VilaWeb que hi havia força companyies internacionals interessades en el combustible, tan bon punt comenci a comercialitzar-se, cosa prevista per a l’any vinent. El preu serà el mateix del d’un barril Brent de petroli actual: uns setanta dòlars, o potser una mica menys i tot.

Hi ha prevista la construcció d’una planta de producció elèctrica de trenta megavats que funcionarà al municipi de Mutxamel.

VIlaweb. 5 de juny de 2007

Paul Crutzen, Nobel del Quimica por su investigacion de la capa de ozono

“Temo por cómo será la vida de mis nietos”

Tengo 73 años, pero seguiré investigando mientras mis ojos me lo permitan. Nací en Amsterdam: ustedes los del Barça nos deben media Copa de Europa. Casado hace 48 años: ha sido el acierto de mi vida. Mi padre fue camarero; mi madre, cocinera: yo soy izquierdista, pero jamás comunista. Si no reaccionamos, nos suicidaremos como especie

La Vanguardia- LLUÍS AMIGUET – 02/06/2006

– ¿Debo preocuparme por el calentamiento global?

– Sí, porque es un hecho. En los últimos treinta años las temperaturas han aumentado medio grado en el planeta.

– ¿Es culpa de los humanos?

– Sí, porque desde que empezamos a extraer energía de los combustibles fósiles, los humanos modificamos la atmósfera y la superficie terrestre y así empezó una nueva era geológica que yo denomino el antropoceno.

– ¿Y va a durar mucho el antropoceno?

– Eso es lo que me preocupa. Si no rectificamos nuestra agresión suicida contra nuestra propia atmósfera, el planeta seguirá calentándose y en un siglo el nivel del mar puede elevarse hasta casi un metro.

– ¿Y…?

– Francamente: temo por cómo será la vida de mis nietos en esas condiciones. Si no cambiamos nada, seguramente mis nietos tendrán que soportar hasta dos grados más de temperatura media. Y las consecuencias de ese calentamiento ni las imaginamos.

– ¿Hay remedio?

– Yo no quiero dramatizar, porque las evidencias son bastante preocupantes como para no tener que dramatizar en absoluto. Pero quiero que sepamos hacia dónde nos dirigimos como especie. Y todo lo que he aprendido estos años me avisa de que no vamos en la dirección correcta.

– ¿Qué sugiere?

– Sugiero que el interés político y estratégico de quienes dominan las energías fósiles está retrasando un cambio de paradigma energético que pone en peligro nuestro futuro como especie.

¿Estamos a tiempo?

– Sí, estamos a tiempo, pero ya con muy poco margen de maniobra. Deberíamos reduccir en un 70 por ciento nuestro consumo de gases fósiles. Cambiar significativamente los hábitos de consumo que provocan el calentamiento nos llevaría medio siglo según las estimaciones más optimistas, pero de momento todas las tendencias de nuestro sistema apuntan no sólo a reducir emisiones sino en la dirección contraria: China e India se preparan para su gran salto adelante que les hará disparar todavía más el consumo de gases fósiles y no sólo eso.

– ¿Hay más?

– Es que no sólo el CO calienta el planeta. 2 Yo recibí el premio Nobel de Química precisamente por demostrar que el abuso de nitrógeno en los abonos con los que fertilizamos nuestros campos también daña la capa de ozono y las aguas, y por tanto pone en peligro nuestro ecosistema.

– ¿Cómo?

– Los óxidos de nitrógeno provocados por las reacciones catalíticas de los nitrógenos fertilizantes dañan gravemente el suelo y nuestras aguas y calientan el clima.

– Pero el abono es necesario.

– Apenas un cinco por ciento del que se derrocha. El resto va a parar a las aguas y a la atmósfera. Este abuso ha hecho mucho daño al ecosistema y a nosotros mismos.

– ¡Qué le voy a contar de los purines!

– Pagamos las consecuencias de un desarrollismo agrícola que despreció el cálculo del equilibrio del ecosistema.

– ¿Cómo descubrió usted esa reacción?

– Yo quería ser astrónomo, pero me puse enfermo el día del examen de ingreso y no saqué buenas notas.

– ¿Tuvo que repetir?

– Yo no tenía muchas posibilidades económicas. Habíamos pasado la guerra mundial y eran tiempos duros para toda Europa. Mi padre era camarero, y mi madre, cocinera en un hospital. Acabé estudiando Ingeniería de Puentes, porque me permitía cobrar en seguida un salario en prácticas. Entonces… Me enamoré de esta señora que ve usted aquí…

– Encantado, señora Crutzen.

-… Y por eso busqué un trabajo en Estocolmo. El único empleo que encontré era de programador informático, una tarea incipiente entonces. Yo no sabía ni en qué consistía.

– Pero acabó siendo un experto.

– Estudié programación y me especialicé en programación informática para investigación científica en el Instituto de Meteorología de Estocolmo. Tras años de trabajo, vino a consultarme un científico americano que estudiaba los campos en la capa de ozono.

– La ciencia llamó a su puerta.

– Me apasionó el estudio y lo programé cuidadosamente. Pero me di cuenta de que la teoría prevalente entonces sobre el calentamiento global estaba incompleta. Defendí que los óxidos de nitrógeno liberados a la atmósfera por los abonos del campo también dañaban la capa de ozono. Los óxidos reaccionan de forma catalítica con el ozono.

– Parece que acertó.

– Hoy es universalmente aceptado y el Nobel me ha ayudado a que me escuchen.

– ¿Seguía trabajando como programador?

– Dedicaba toda la semana a la programación porque era el salario con que mantenía a mi familia. Los fines de semana, sin embargo, eran para mi investigación en química atmosférica, que acabó desvelando la responsabilidad de esos óxidos de nitrógeno en el calentamiento global.

– ¿No tenía usted un equipo?

– Me ayudaron algunos colegas, desde luego, pero la verdad es que no tenía equipo que siguiera mis intuiciones de forma sistemática, así que los fines de semana los dedicaba yo solito a estudiar química atmosférica.

– ¿A costa de qué?

– De mi familia y del Ajax FC de mis amores. Pero ahora pienso desquitarme con la Copa del Mundo y ya le anticipo que los holandeses vamos a hacer un gran papel.

AL FIN EL FIN
En realidad, esta entrevista es a los Nobel de Química Crutzen, porque la señora Crutzen interviene, encantada, en las declaraciones del científico y acabamos de tertulia familiar de mesa camilla, auspiciada por la Obra Social de La Caixa. Hablamos del cambio climático y Barcelona se ha asado unos días sorprendida por una propina precoz del tórrido verano que nos aguarda, pero también nos contamos cosas de los nietos, de lo mucho que trabajan, de lo que les gusta el fútbol y de qué será de ellos… ¡Y qué será del Barça si los mares, como alertan los modelos de predicción, acaban inundando Holanda! La señora Crutzen aboga por el uso masivo de las bicis… ¡Qué agradable sería la charla si no fuera porque tengo ante mí a un premio Nobel que me pronostica el fin del mundo!