Arxiu de la categoria: geografia

XXX Conferència Catalana per un Futur sense Nuclears i Energèticament Sostenible

Amb motiu del 30 aniversari del desastre de Txernobyl El grup de Cientifics i Tècnics per un futur no Nuclear de Barcelona va convidar a Valentina Smolnikova per repassar la situació actual de la zona afectada. Amb el titol “30 anys vivint a txernòbil” tingué lloc al museu marítim de Barcelona amb la traducció d’ Elena petrova

el triptic sencer 30ccfsn triptic  i el video de la xerrada

 

Anuncis

D’on venen els nostres cognoms.

El setmanari El Temps publica al 22 de desmbre aquesta noticia del treball de professor Guinot

 

Venim del segle XI

El professor Enric Guinot, de la Universitat de València, ens condueix amb destresa per la història dels nostres cognoms, per la manera com hem arribat a dir-nos com ens diem avui. Una mica abans i una mica després de la revolució antroponímica del segle XI.

Cognom és un terme pres, com tantes altres coses a la nostra vida, de la civilització romana. Per bé que la seva estructura antroponímica, amb els grans clans familiars, es va perdre juntament amb l’imperi, la terminologia (i un bell grapat de noms propis) va ressuscitar passats els segles. I del llatí cognomen tenim ara el terme que, segons el diccionari, ens defineix el “nom de família” amb què provem d’individualitzar-nos davant dels altres, i de situar-nos alhora, en aquest doble joc que ens configura, dins un grup, una nissaga que ens teixeixi les sempre necessàries xarxes de relacions.

Abans d’arribar, però, a aquest doble cognom que avui ens identifica (del pare i de la mare o a l’inrevés, que ara la tria de l’ordre ja és lliure), i des del qual els científics plantegen estudis innovadors, el nostre sistema antroponímic ha viscut un seguit de vicissituds que, tot seguit, i menats per Enric Guinot –catedràtic d’història medieval de la Universitat de València i autor del conegut estudi Els fundadors del regne de València (3i4)–, succintament resseguirem.
Venim de Roma? Venim de Roma en el fons, encara que el seu sistema de cognoms tingui poc a veure amb el nostre. Aleshores, a més del nom propi (posem-hi Titus), un ciutadà romà (no pas les dones, no pas els esclaus) tenia també el de la gens o clan familiar (posem-hi Cornelius) i encara un altre afegitó que d’entrada personalitzava (Africanus, per exemple, si és que havia destacat per alguna victòria en terres càlides) i que amb el temps també podia esdevenir un segon cognom. Tot això, però, es va desfer amb la caiguda de l’imperi. Al capdavall, tal com ens explica Guinot, “la societat antiga de base esclavista, com és la d’època romana, genera unes estructures familiars que creen formes peculiars d’antroponímia, lligades amb les relacions patrilineals, amb l’existència d’un patrimoni que s’hereta per via masculina, i dins d’estructures familiars extenses”. En canviar aquesta estructura social, en canvien també les expressions nominals.

Un sol nom. I la gent que vivia a les terres que havien d’acabar essent catalanes es va quedar sense cognoms. Amb un nom sol ja s’hi entenien, l’etiqueta responia bé a les necessitats i aquells segles de transició a la societat feudal, foscos quant a la informació que ens n’ha pervingut, van propiciar una gran simplificació en la identificació personal. Des de la tardoantiguitat a l’època altmedieval, ens relata Guinot, “en part influïts per l’arribada dels pobles germànics, amb la debilitació de l’estat, del poder públic, i una incipient protofeudalització, es produeix un seguit de canvis socials” que també tenen conseqüències onomàstiques: es trenca la idea de grup clànic romà i perviuen noms simples de tradició romana, al costat d’una gran bossa de noms germànics que s’estenen ràpidament.

D’aquests segles n’hi ha poca informació, però dels següents, a partir del VIII, ja se n’ha pogut fer un buidatge documental. Exhaustiu. Jordi Bolós i Josep Moran es van dedicar a aquesta anàlisi sistemàtica, i en va sorgir el Repertori d’antropònims catalans (IEC), on es mostra com, al segle VIII, ja és absolutament general el nom únic. Ja no hi ha cognoms. I com s’entenien, però, com s’hi aclarien i es diferenciaven? A còpia de diversitat: “Per a evitar la repetició, hi ha milers i milers de noms.” És l’era dels Vuisat, Wadall, Teudiscle, Koigo o Riquilda, un estol de noms que ara ens sonen ben poc o gens. Dels Borrell, Sunyer o Berenguer, que ja són més baixmedievals i que ens perviuen també com a cognoms.

La revolució antroponímica. És d’on venim nosaltres, resumeix el professor Guinot. D’on provenen els nostres noms i cognoms. Els experts l’anomenen “la revolució antroponímica” i va tenir lloc a Europa sobretot al segle XI i començament del XII, juntament amb la implantació general del feudalisme. A la base d’aquesta revolució hi ha, apunta Enric Guinot, el canvi en les relacions socials: durant l’alta edat mitjana apareixen senyors locals que exerceixen un poder privat sobre els seus veïns, i els converteixen en vassalls: “Mitjançant la violència, cacics, petits propietaris, gent de la noblesa, gent armada, utilitza la seua força per a implantar-se com a poder local.” La nova classe emergent converteix aquest seu poder en patrimoni que després vol traspassar en herència als descendents. Una de les formes simbòliques que empra és “afegir al seu nom únic un cognom, un afegit toponímic. D’on? De l’espai que converteixen en patrimoni”. Vet aquí en Guillem de Cerdanyola, posem per cas.

Per tant, continua l’historiador, “ja deixen a la següent generació el castell, els homes armats, les rendes que els paguen i també, per primera vegada, un cognom que va associat a aquest conjunt”. El fenomen és general a Europa. Als comtats catalans ja s’ha generalitzat a començament del segle XII. A partir d’aleshores, i durant tota la centúria, la moda s’estendrà, de manera progressiva, lenta i continuada, a la resta de capes socials. En aquest cas, però, les referències geogràfiques són, diguem-ne, més a la menuda. Tenen relació amb l’entorn immediat, amb el nom del mas, de plantes: és l’època en què compareixen a escena els Comes, Valls, Planes o Pi. “Els nostres cognoms”, destaca Enric Guinot, “vénen d’aquestes invencions dels segles XI i XII. No dic tots, perquè al llarg del temps se n’han continuat creant per diverses raons, però sí l’estoc majoritari”. De mica en mica, s’estenen les fonts d’on beuen els ideadors de cognoms. Ja no són tots cognoms toponímics, com era el cas general de la petita noblesa; ara s’amplien les possibilitats.

I ja és un no parar. Hi ha diverses formes de generar cognoms, que el medievalista ens enumera: “La més comuna és la via del malnom que, per tant, es pot referir a qüestions físiques. Hi entren també els malnoms lligats a microtopònims: per exemple, el mas de la codina (el sot fet al camp per tal de recollir l’aigua de la pluja), pot passar a ser el nom de Ramon de Codina. Amb el pas del segle XIII, la preposició es va perdent i algun seu descendent ja serà, potser, Guillem Codina.” Hi ha també els antropònims relacionats amb oficis (fuster, sabater, ferrer), que es van trobant en documents del segle XII i XIII per bé que, d’entrada, no es pugui dirimir si ja és cognom o simple descripció. El cas és que, tal com explicita Guinot, cada llengua va generant els propis cognoms. Des de processos més o menys similars, però amb resultats diversos, segons els paràmetres propis.

I amb peculiaritats històriques, també. Així, per exemple, si els antropònims procedents de topònims (i no és cap joc de paraules, això, sinó noms de persona que vénen de noms de lloc: antropotopònims) solen tenir, al Principat de Catalunya, emplaçaments propers, de la comarca o de l’entorn, la distància creix quan l’anàlisi se centra en el País Valencià o les Illes Balears, recorda Guinot: “Molta gent, en les migracions repobladores dels segles XII i XIII, encara que el seu pare ja s’haguera inventat un cognom, adopta, en establir-se, el de la localitat d’on prové. Per això és al País Valencià on trobes més cognoms toponímics catalans. O aragonesos, també.” Són els Benavent de Quatretonda, per exemple. Els Balaguer, Gironès, Tàrrega o etcètera.

Geografia. Hi ha, per tant, anota Enric Guinot, una “geografia dels cognoms”, que no és sempre exacta, però sí orientativa. I que ens mostra, per exemple, la tendència a fer cognoms directament del nom del pare, en el cas català (Bernat, per exemple), o a afegir-hi un sufix en el cas del castellà (Bernárdez, per tant, com a fill de Bernardo). “És una tradició castellano-navarro-aragonesa que també es detecta al sud de Catalunya. I, per tant, quan trobes un Pérez, Peris o Sànxez, pot ser d’origen navarrès o aragonès o de la zona oriental de Castella, però també n’hi ha una part que prové de Lleida o Tortosa, perquè ja hi ha hagut una migració anterior. Les coses mai no són tan senzilles”, explica Guinot amb un somriure.

No hi ha, continua l’especialista, una explicació clara per a aquesta tendència als cognoms antroponímics amb sufix, en el cas castellà: “Per moda, tradició o el que siga, és així. I, proporcionalment, a Castella es generen molts més cognoms d’aquest tipus, antroponímics, que no els que tenim en català de l’estil de Rius o Serra. El model de generació de cognoms és més simple, a Castella, i, en conseqüència, n’hi naixen molts de repetits, cosa que farà que, amb el pas dels segles, s’estenguen molt més que no els altres. Perquè al segle XII no n’inventaren tanta varietat.”

Les migracions, ja ha estat dit, són una font clara d’extensió de cognoms. En el nostre cas, cal tenir present tant els moviments fundacionals de població com les aportacions posteriors. Per als casos valencià i balear, Guinot és contundent: “Els nostres cognoms vénen dels repobladors, no pas dels musulmans.” I de les migracions posteriors, també, ara en parlarem. Però, d’entrada, dels repobladors.

Sobre aquesta base, sobre l’antroponímia creada als segles XI i XII i escampada al XIII, s’hi van anar afegint possibilitats: “Sempre hi ha migració, però també és veritat que hi ha moments d’acceleració. Podem esmentar l’arribada d’occitans, en època moderna. Parlem, en alguns pobles de la zona de Girona, d’un 40-60% d’immigrants. Això significa, és clar, un nou estoc antroponímic. De vegades no és diferent, perquè un Ferrer és igual en occità que en català, però unes altres vegades sí que aporten cognoms nous. Com ara el meu, Guinot, que arriba a Castelló el 1513.” Més migracions? Al segle XVIII, de francesos (de capes socials més altes, ara, que no pas els occitans), o de maltesos que arriben al País Valencià empesos per la pressió turca sobre l’illa (els Attard o els Mifsud, per exemple, tenen aquest origen). Fins que arribem a les “grans migracions del XX”: de començament de segle i dels anys 50-70, amb l’entrada de població de Múrcia, Castella, Aragó o Andalusia. “El més visible en l’antroponímia és que, estadísticament, ha convertit els Martínez, López o Sànchez en els cognoms més usuals a Catalunya i al País Valencià. Perquè el nombre d’immigrants va ser elevat però, sobretot, perquè tenien un estoc força breu de cognoms. Eren molt repetits”.

Entrevista al president Lukashenko

Soviétskaya Rossía / Traducido del ruso por Josafat S. Comín

Extracto de la conferencia de prensa del presidente bielorruso a los medios de comunicación de diversas regiones rusas.

En este ya habitual recorrido por Bielorrusia para la prensa, nos embarcamos en esta ocasión 86 periodistas de 40 regiones de Rusia. Esta vez nos centramos en las regiones de Gómel y Minsk. Durante cuatro días pudimos visitar las empresas “Gomelmash” y la “BMZ” (Fábrica metalúrgica de Bielorrusia), estuvimos en el sovjoz “Sozh”, en la quesería “Polesskie syry”, y en una unidad militar del ministerio de defensa. También tuvimos ocasión de conocer los centros culturales e instalaciones deportivas de Joyniki y Zhlobin. La región de Gómel fue la más afectada por la catástrofe de Chernóbil de toda la Unión Soviética, por lo que resultó especialmente interesante y aleccionadora la visita a la reserva natural de Polesski, donde se llevan a cabo investigaciones permanentemente sobre las consecuencias de la catástrofe.

El 7 de octubre en Minsk, en la biblioteca nacional tuvo lugar la conferencia de prensa del presidente Lukashenko. En el transcurso de cuatro horas respondió con sinceridad a las más diversas preguntas sobre la vida del país, sobre sus problemas internos y la política internacional.

Lo que pudimos oír de boca de los trabajadores y del presidente y lo que vimos con nuestros propios ojos, no tiene nada que ver con la imagen que presentan la televisión rusa y diversos medios escritos en Rusia. La denominada crisis económica bielorrusa tiene sus particularidades propias, completamente distintas de las realidades de la crisis rusa. Así por ejemplo, en el primer semestre de este año, el PIB bielorruso ha crecido un 11% en relación con el mismo periodo del año anterior, mientras que en Rusia el crecimiento ha sido de un 3,7%. Es decir, las fábricas y las empresas del sector agrícola trabajan a pleno rendimiento. Los aparadores de las tiendas están llenos. El nivel de vida de la población no ha descendido para nada, comparado con lo que vimos justo ahora hace un año. Sin embargo el país sufre una falta de divisas, por lo que los cursos de cambio “bailan”, y en consecuencia los precios. Confío en poder contar en la próxima edición, lo que realmente está sucediendo en la economía y en la política del país, y sobre las causas de lo que está ocurriendo.

Alexánder FRÓLOV.

El presidente mostró su deseo de que los periodistas compartieran sus impresiones con los lectores, radioyentes y televidentes rusos, para que Bielorrusia apareciese representada en el espacio mediático ruso, en diferentes tonos y no solo en negro. “Hay una enorme demanda de veracidad”. Durante la rueda de prensa Alexánder Lukashenko tocó todos los temas de actualidad; la situación económica en Bielorrusia, las perspectivas de privatización, las relaciones con Rusia, Occidente y China, la construcción de un Espacio económico unido…

Estas son algunas de las respuestas del presidente a preguntas de los periodistas.

Sobre la situación económica

Yo nunca he hablado de crisis. Crisis es cuando todo se hunde. Nosotros estamos atravesando determinadas dificultades con las divisas. No deja de ser paradójico…nuestro PIB en este periodo ha crecido aproximadamente un 10%. Es un muy buen crecimiento del PIB. Pero nosotros no comerciamos ni con petróleo, ni con gas. Nosotros comerciamos con todo lo que producimos con nuestras manos y nuestras cabezas. La base de Bielorrusia es la transformación la elaboración en todos los ámbitos… Principalmente en construcción de maquinaria y en la agricultura. Y esa es una producción que no es tan fácil comercializar.

Prácticamente hemos duplicado los niveles de la Unión Soviética. Y no ha sido nada fácil llegar a esos indicadores. Además tenemos una extraordinaria carencia de mano de obra. No tenemos suficiente mano de obra…

Sí, hemos tenido que devaluar la moneda nacional. Y en ese sentido nos han “ayudado” mucho, ciertos medios informativos rusos y algunos funcionarios que ya no están. Son los que crearon el “agiotaje” en torno a Bielorrusia. Y luego, como ya he tenido oportunidad de decir a su gobierno, hemos pagado un muy alto precio por la integración en el Espacio económico unido. Como ya saben, desde el 1 de julio, los aranceles aduaneros que gravan la importación de automóviles, para beneficio exclusivo de Rusia, han sido prohibitivos. Claro que antes del 1 de julio, nuestra población intentó meter en el país toda esa chatarra, de un modo desmedido. Esto condicionó la salida del país de 3 mil millones de dólares. Pero no es ese el principal motivo. En el último quinquenio, hemos visto como los precios de los hidrocarburos y materias primas provenientes de Rusia, se multiplicaban por cinco. Y Bielorrusia al igual que antes fuera el “taller de montaje” de la Unión Soviética, sigue siendo hoy en esencia, el taller de montaje de la Federación de Rusia.

Hemos tenido que apretarnos mucho el cinturón, pero no teníamos otra salida que garantizar el saldo positivo en el comercio exterior. En los últimos meses, ese saldo está siendo positivo. Por supuesto, no está siendo en absoluto tarea fácil, el poder, poco a poco, seguir viviendo con normalidad y mantener el nivel de producción y los tiempos de crecimiento propios de nuestro país.

Así que esa es la paradoja: la economía crece con normalidad, hemos tenido unos ingresos de divisas como nunca, y sin embargo son insuficientes, debido a los motivos que he nombrado. Pienso que en el futuro podremos normalizar esta situación. Incluyendo el acuerdo de precios con Rusia. Estamos dialogando. Y por las informaciones que me llegan, esas negociaciones van en la buena dirección. Y Rusia está plenamente decidida y responsabilizada para garantizarnos las condiciones iguales prometidas en el momento de la creación del Espacio económico unido.

Es muy importante el que Bielorrusia siga creciendo económicamente, en su nueva etapa, fuera de la unión Soviética. Pero ese crecimiento económico, prácticamente no ha ido acompañado del crecimiento en el gasto de energía y combustibles. Y eso es fundamental. Es decir, seguimos comprando lo mismo que antes, pero estamos produciendo casi el doble.

Sobre la privatización

No soy yo el que ha inventado la diversificación. No puedes concentrar todos tus esfuerzos en una sola parte. Recordarán todas esas “guerras del petróleo” luego las dos “guerras el gas”, la “guerra de los lácteos”, la “guerra de los caramelos”. Todo puede pasar. Por eso hay que diversificarse. Es una regla de oro válida para todo el mundo. No se pueden poner huevos en una sola cesta. Debemos al menos contar con tres cestas.

Vemos las cosas de un modo realista. Pongamos el ejemplo de “Bielaruskalii”. Es una empresa muy potente, que aporta 3 mil millones de beneficios en divisas a las arcas del país. No estamos en contra de privatizarla. No le tenemos miedo a eso: Pero hemos dejado claro cual es el precio de “Bielaruskalii”: 30 mil millones de dólares.

En Rusia quieren hacerse con esta empresa: Es algo valioso, 3 mil millones al año. 10 años, 30 mil millones. Desde Rusia solo me vienen reproches y todo tipo de propuestas. No se imaginan todo lo que tengo que oír. Yo intento explicarles que aquí no se hacen las cosas así. Aquí nadie nos mete dinero en el bolsillo, y mucho menos a un presidente. He vivido de modo honrado todos estos años como presidente y no tengo ninguna intención ahora de quitarle ni arrebatarle nada al pueblo.

Por eso, si quieren comprar algo, acciones, activos y demás, vengan, aquí tenemos normas civilizadas. Ustedes están acostumbrados a hablar de “relaciones entre socios sobre las condiciones del mercado”, ¿no es así? Pues bien. Hoy, por ejemplo, “Bielaruskalii” la quieren comprar los chinos, los indios, que son nuestros principales mercados, dos compañías occidentales, que no quiero nombrar, Catar está interesado, los rusos y alguno más. La sacamos a concurso. El que mejores condiciones ofrezca, el que más pague, a fin de cuentas, será el que se hará con el paquete de acciones que queremos vender.

No es cierto que estemos frenando la entrada del capital ruso. Le damos la bienvenida. Y mejor aún ¿Por qué no poder convertir las refinerías en sociedades anónimas? El oleoducto viene de Rusia, son fábricas construidas para el tratamiento del petróleo de la marca rusa “Yurals”. ¿Es así o no? Es cierto, ya hemos aprendido a trabajar en “Santa Bárbara” en Venezuela, cuando ustedes nos “echaron el cerrojo” y tuvimos que salir a buscarnos la vida lejos de Rusia. Por suerte eso ya ha quedado atrás. Nosotros recibimos hoy petróleo de Rusia, lo refinamos, ¿por qué no habríamos de crear sociedades anónimas con el origen de ese petróleo, con Rusia? Sería lo correcto. Pero no podemos hacerlo en las condiciones en que nos lo proponen. Supongamos. “Gasprom” está interesado en la compra del 50% de “Bieltransgas”. Nuestra compañía está valorada en 5 mil millones de dólares…Si “Gasprom” está de acuerdo, nosotros también. Tuvimos conversaciones, estábamos listos para cerrar los acuerdos con la Federación de Rusia. Miller estuvo aquí y confirmó nuestro interés en el precio del gas, del tránsito etc. Bueno, yo les vendo la tubería, ¿Pero acaso ustedes no van a enviar por ella gas a Occidente? ¿Van a hacerlo por el “Nord Stream”? Por eso le dijimos a “Gasprom”: nosotros les vendemos esa tubería pero con la condición de que se le vaya a dar uso, de que no la van a cortar ni cerrar. Estos son también nuestros ingresos, es nuestra gente, cerca de 10 mil personas, los que trabajan allí. “Bieltransgas” es una compañía enorme y es lógico que deba preocuparme del normal funcionamiento de la compañía ¿no? Durante bastante tiempo Gasprom no estuvo de acuerdo. Entonces le dijimos que no íbamos a vender, les dijimos que queríamos que esta empresa se quedase en Bielorrusia y siguiese trabajando. Finalmente llegamos a un acuerdo. Llegó Millar y dijo: “estamos de acuerdo”.

Yo le dije: “entonces nosotros también estamos de acuerdo”. Y en cuanto estampemos las firmas en los contratos, el 50% de “Bieltrangas” es suyo, no hay problema”.

Sobre “Bielaruskalii” hay infinidad de rumores, que si hemos vendido, que si no. Nade ha vendido “Bielaruskalii”. Y si no aceptan el precio, no tenemos prisa. Es una empresa que ofrece una rentabilidad del 100% y que está funcionando bien. ¿Qué prisa tenemos? Necesitamos una determinada cantidad de dinero, para depositarlo en nuestras reservas. Venderemos el 25-30% de “Bielaruskalii”, pero nunca renunciaremos a su control.

Tenemos unas exigencias de protección social muy serias para todo aquel que aspire a privatizar. Nos critican por no haber permitido que se privatice nada del sector estatal y demás. Nunca nos hemos cerrado en banda. Pero las condiciones son las que son: igual que funciona esta empresa estatal, deberá seguir funcionando si la compran. Pero si lo que buscan es venir aquí, pagar sueldos de miseria a nuestros trabajadores y llevarse el beneficio fuera, entonces no necesitamos esa clase de inversores. Incluso si se trata de una empresa del sector de las nuevas tecnologías. No estaría trabajando para nosotros. Y echarán gente a la calle ¿y donde los pongo luego?

Por eso nosotros mismos nos encargamos de modernizar nuestra producción. Y si alguien está de acuerdo con esta política, será bien recibido.

Sobre la situación geopolítica del país

Ya saben lo que respondo cuando me toca oír que para los rusos Bielorrusia no es importante. Me van a perdonar que me exprese así, pero saben, yo creo que para Rusia, seguramente perder un trozo de la propia Rusia sería menos doloroso que perder Bielorrusia. Y no me estoy refiriendo solo desde el punto de vista estratégico, político-militar etc. Todo eso es comprensible. También importa el aspecto emocional: el ruso estaría perdiendo algo propio, así al menos lo percibo yo. Lo mismo nos ocurre a nosotros. Cuando comienzan a hablar en Occidente o en algún lugar de Rusia me dicen: Mira, Lukashenko está jugando con Occidente, traicionando los intereses de Rusia y tal. Cuantas veces he tenido que decir que nunca he estado jugando con ellos, ni con nadie. Porque el juego se puede terminar: a unos les dices una cosa, a los otros otra, y al final te acabas liando. Por eso hay que ir con la verdad, para no enredarte. Soy partidario de decir la verdad. O si no, mejor callarse.

En cualquier conversación que he tenido, con todas las personas con las que me he visto, antes y ahora, siempre digo: “No esperen que vaya a cooperar con ustedes, para perjudicar a Rusia”. En general eso no beneficiaría ni a Occidente, ni a Rusia. Queremos ser un eslabón fiable de unión entre Rusia y la Unión Europea. Es nuestro destino, toda la vida nos ha tocado desempeñar ese papel. Por eso debemos llevar a cabo la política que nos corresponde. Debemos ser buenos y allí y aquí, de lo contrario acabarían martirizándonos.

Sobre la responsabilidad

¿Saben en qué se diferencian los bielorrusos de otros? Es un pueblo instruido. Y el que haya surgido un problema, eso no significa que van a salir y decir: “Lukashenko es malo”. Eso es una estupidez. Me van a perdonar, se lo ruego, por la inmodestia, pero los bielorrusos deben aferrase a Lukashenko incluso en la más crítica de las situaciones, como uno que se está ahogando se aferra a una paja, porque Lukashenko nunca ha traicionado, ni va a traicionar. Nunca. Y no solo a los bielorrusos, tampoco a los rusos. Eso no me es propio. Si han surgido problemas, siempre los voy a explicar a la gente de un modo abierto y honrado y me van a comprender. ¿Saben por qué? Porque nadie puede lanzarme una piedra y decir: “ladrón, se hizo con el poder, para enriquecerse, lo tiene todo y nosotros nada”. Nunca. Es una frontera que no voy a cruzar. Y no voy a dar esa oportunidad a mis enemigos. Es algo que entiendo perfectamente.

Y si yo supiera que el 80% de los bielorrusos o más, odian a Lukashenko, recogería mis bártulos, los pondría sobre la mesa y diría: Gracias, hermanos bielorrusos” Me puedo ganar el pan en otro lado. Yo no me aferro a este sillón, como escriben a veces en Rusia, por el poder, por la riqueza o el dinero”. No. Soy el primer presidente del país. Y debo dejar el país de modo que el que venga después, sienta vergüenza de hacerlo peor. Ese es el país que debo dejar en herencia a los bielorrusos. Nuestra gente sabe eso.

Fuente: http://www.sovross.ru/modules.php?name=News&file=article&sid=589203

publicat a http://www.larepublica.es

Cremant nuvols passa el sol..

Les metafores del poetes s’avançan a la ciència. En Joan Margarit feia  servir el verb cremar per alguna cosa més que per vapor d’aigua… i ara apareix aquesta noticia a vilaweb.cat.

Descobreixen el ‘Sant Grial’ del canvi climàtic, partícules biològiques que alteren la formació de núvols
18/05/2009 14:04 MADRID, 18 (EUROPA PRESS)

Científics de la Universitat de San Diego (EUA) han descobert el ‘Sant Grial’ del canvi climàtic, partícules biològiques que n’alteren la formació dels núvols i la conformació de gel, l’evidència “més directa” de l’existència d’aquest fenomen a la Terra, segons els experts.

“Si entenem la font d’aquestes partícules en la formació dels núvols, així com la seva abundància, podrem determinar-ne l’impacte en el clima”, ha explicat el director del projecte, Kerry Pratt. Així, els experts van prendre mostres de gotes d’aigua i de residus cristal·lins al cel des d’un avió el 2007.

Concretament, aquests es componien de partícules biològiques com ara bacteris, espores de fongs i plantes. Segons els experts, aquest estudi demostra ‘in situ’ i per primera vegada la implicació directa d’aquestes partícules en el procés de formació de ‘núvols de gel’ a l’atmosfera, segons recull el portal ‘Science Daily’.

Els efectes d’aquestes, que són transportades per l’aire, en la formació dels núvols, ha suposat un dels aspectes més difícils per a l’estudi del clima. En el camp del canvi climàtic, l’activitat d’aquestes partícules en els núvols representa el que els científics consideren la major incertesa per a la predicció de futurs models en el canvi climàtic.

En aquest sentit, procedeixen de la pols atmosfèric, del sutge, de la sal del mar, a més de materials orgànics, que viatgen a l’aire durant llargues distàncies pels núvols. Al voltant d’aquests nuclis, l’aigua i el gel a l’atmosfera es condensen i precipiten. Els científics estan intentant entendre com la formació de núvols desenvolupa un paper crític tant en el refredament de l’atmosfera com en els processos de precipitació.

Els resultats demostren que les partícules biològiques que es transporten durant llargues distàncies a l’atmosfera ajuden a induir la formació de gel en els núvols en funció de la seva procedència. Segons l’estudi, l’evidència inicial està suggerint cada vegada més que la pols transportada de l’Àsia podria influenciar la precipitació a l’Amèrica del Nord, per exemple.[FIN]

Així ens veuen (1) . Cronica del Raid Cron 120km

des d’Endurance.net la Merri Melde va fer la cronica del XIV  Raid del Cron



















Head north from Barcelona, Spain, for about an hour to Vic, and from there take a smaller highway and some side roads further north; take a left on a smaller road and then take a right on a still-smaller road, and then one more left on a tiny winding road, and you’ll end up between the little villages of Sant Pere de Torello and Sant Vincenc de Torello, where you’ll find, over this lovely spring weekend in March, the Raid del Cron – the Club de Raid Osona Nord.

It was not the Catalon Championship as it had been the past few years, but it was an exceptional CEI** 120 km ride, held for the 14th year. Exceptional for the completion rate (over 70%), the weather, the organization, the prizes, and most of all, the pleasant, friendly, relaxed atmosphere. Really, the Spaniards know how to put on an endurance ride.

Some of the top Spanish riders were at an endurance ride in Badajoz, Spain, this same weekend, but there was still an ample herd of 54 with very capable riders queued up at the starting line under the red balloon arch at 7:30 AM Saturday morning. Three foreign riders joined the fray: Denis Pesce and Marilyn Lemoine from France, riding horses that each completed a 120 km in France last year; and 72-years-young Mitsuko Masui from Japan, riding the 10-year-old gelding Rhaver. She’d be riding with Juma Punti’s Team of 5, headed by Marc Costa. Mitsuko has been coming to Europe (and the UAE) to ride endurance races since 2003; this was her first race in Spain, and she was accompanied by her regular groom/crew and good friend, Gaella from Stephane Chazel’s stable in France.

There was a damp chill in the air, a touch of frost on the grass, and a slight fog before the sun reached the raid grounds. The horses were warmed up well – all were handwalked for a good 15 minutes before anybody ever mounted up, then they were ridden for 15 minutes before the start. New Orleans jazz played on the loudspeakers at a pleasant volume, and those people not helping the riders stood around chatting. There were quite a few smiles on faces as the riders started on their first kilometer of the day, and the horses all looked eager and quite sane.

I jumped in my great little diesel VW car and raced behind a line of crew cars to the first Assistencia point for this 32 km first loop. The sun was trying to burn through a layer of fog, leaving dew on the grass, while crows cawed and knocked and quorked in the nearby trees. The crews gathered around and had a good time telling stories, and though it seemed a little chilly yet for pouring water on horses, a few people began inching down the trail with their water bottles in the direction from which the horses would come – there just might be a small advantage if you can get water to your rider just a little sooner before the other riders get theirs.

Cesar Tasias on Oliver TB was the first one to canter by with a 5-minute lead, and then the rest of the riders, flowing past in a steady stream. Near the very back of the pack came the team in orange, Juma’s Team, with Mitsuko Masui tucked neatly in with them.

After they passed I ran to my car to follow their crew, as I had no idea where I was driving to next. By the time I got in my car, Juma’s van was gone, so I followed a few other cars and we raced off. Now, it seems to be a prerequisite for crewing assistence in Europe to, at some point, 1) be on one-lane (and narrow one-lane, at that) winding roads with blind curves so you can go really fast, and 2) to get lost at some point. Not because of bad directions on the map, but because I wasn’t following the map, and I was following some other people who weren’t following the map. They realized it was the wrong way, and we each made a 12-point turn on the narrow road and raced back the other way; and suddenly we started meeting the crew cars for the leading riders, coming back our direction on the narrow winding one-lane road. We got into a long jam – nobody could go forward or backward in either direction – and while they tried to figure it out up ahead of me with inches to spare, since I was the last car, I just backed up onto a side road and turned around and waited to follow the leaders’ cars on to the next point. I think a few of those cars are probably still stuck on that road.

I raced onward behind my new leaders in the correct direction, to the little village of Sant Pere de Torello, dominated by the Santuari de Nostra Senyora de Bellmunt. It is perhaps significant to note that Sant Pere was, some time before the 1930’s, very famous for the manufacture of cowbells.

The crew point was in a pleasant park by a creek, and it was warm enough now, and the pace honest enough – the leaders moving along at over 15 kph – that the horses all got doused with water, and most of them stopped for a drink. For the riders it was only 7 km back to camp for the first 30 minute vet check. 38 minutes separated the first and last horses in, and there were no pulls after this first loop.

Cesar Tasias and Oliver TB led out on the 28-km Loop 2 by 5 minutes over Marta Pujadas on Volvo, with seven more in hot pursuit within the next 2 minutes.

Conveniently for the crews, both assistance points for Loop 2 were at the same spot, on top of a small hill, overlooking green fields, a ridge of the Pyrenees mountains to the east and the west, and the Santuari de Puig-agut to the south, completed in 1886. The riders arrived at this crew point after 11 km, did a loop of 17 km, and passed through the same crew point again before returning home by the same path.

Tasias and Oliver TB led through the crew point the first time, but on the return pass-through, Javier Maxenchs was slightly in the lead on his big palomino Walker. At last year’s 9-day Tierras de Al-Andalus raid, Maxenchs finished 1st on Walker on the final day, and 11th overall riding Walker and another horse in the Equipos. Maxenchs arrived back at the vet check in camp 2 minutes ahead of Tasias, but Walker took 7:22 to pulse down, to Oliver TB’s 1:44, which dropped Walker back to 7th place, but only 5 minutes behind Tasias. 8 riders, including Maxenchs, left within 2 minutes of each other. 5 horses were eliminated at vet gate 2.

Loop 3 was a repeat of Loop 1, 32 km, and once again, Maxenchs and Walker were in the lead arriving back at the 3rd vet gate, just 16 seconds ahead of Alexandra Dachs and Falco de Masferrer. Once again, it took Walker a long time to pulse down – 13 minutes – which dropped him back to 8th place, which left Dachs a 5 minute lead on the final loop of 28 km. She took off at a gallop.

In hot pursuit and almost close enough to touch each other were Marta Pujadas on Volvo, Alex Luque on Sankoc, Cesar Tasias on Oliver TB, David Fernandez on Enia, Rut Comas on Sahara, and Pol Abril on Lucero Miki, a 7-year-old gelding who finished 25th in last year’s Raid del Cron. All these riders had averaged over 15 kph for the first 3 loops. Six more horses were eliminated from the race after loop 3.

The weather never got as hot as most people had feared; by the hottest part of the day, it was only about 25*C. There were a lot of horses with a rather substantial coat of hair, some partially clipped, some not at all.

The final 28-km Loop 4 was the same as Loop 2 – the same double-assistencia point for crews, and the same path for the riders, only with the out-and-back-to-assistence-point loop a change of direction), Alejandra Dachs came galloping through in the lead the first time, pony tail whipping in the wind, smile on her face as she grabbed water bottles from her crew and kept going. Her horse was showing signs of tiredness however, as she was shaking the reins at him every few strides. Tracking only a few minutes behind her were Alex Luque and Marta Pujadas cantering together, followed closely by David Fernandez. Pol Abril, then Cesar Tasias were next, all those horses looking like they had plenty of gas left in the tank.

After the 6-km loop, coming back through the assistance point, Alex and Marta had taken over the lead, still moving at a comfortable canter, with Alejandra in view just over their shoulder, and trying to keep up. Pol Abril had moved into fourth, with just 11 km left till the finish.

Back at camp, a crowd was gathered around the finish line. A murmur started rippling through – the horses were getting close! The last 40 yards were on a curve on a dirt track, wide enough for maybe 7 horses, so there wasn’t a view of who was coming, or how many together.

And right then, with the most terrible timing, a yell for help went out – the finish line balloon arch was collapsing! “The horses are coming!” There was immediate panic from people at the finish line – what to do? Run around the curve and wave the horse(s) down to a stop? (If that was possible). Pull the arch down and drag it out of the way? (Not possible) Hold it up? One tall guy jumped and could touch it, but he wasn’t tall enough to hold it up out of the way. Someone thought to grab a nearby broom, and he shoved the arch up with a broom and a prayer, just as the first horse appeared around the corner at a gallop. It was Marta Pujadas, whose horse Volvo did a double take at this collapsing big red arch that was not in that condition the other seven times when he passed under it, and he blew the turn, almost unseating Marta in the process.

She managed to stay on and straighten him up, and Volvo cantered under the horse-eating sagging red balloon, with Marta having to duck so as to not get knocked out of the saddle. Luckily Marta had a 1 1/2 minute lead over second place Alex Luque and Sankoc, and the balloon arch was restored to its former non-threatening glory before they cantered crossed the finish line.

Seven minutes behind Alex came Alejandra Dachs on a visibly tired Falco de Masferrer. He recovered to the 64 bpm criteria in 7:37 to go into the vet ring, but was eliminated by lameness. Marta’s horse recovered in 9:31 to present, and upon the final inspection, was declared the winner. Alex’s horse was also tired, and took a full 25:36 to come down (maximum time allowed was 30 minutes), but Sankoc also passed his vet inspection to secure second place. The winner averaged 16.65 kph over the four loops.

Rut Comas and Sahara came third, followed by David Fernandez on Enia, then Emma Vizcaino on Capri-Sa de Bellavista. Pol Abril had been closing in on third place when, 5 km from the finish, his horse threw a shoe. He had to back off, and ended up finishing in 6th place.

Four more unlucky riders were eliminated at the finish line, but overall, 70% of the riders completed the 120-km ride, a figure that head veterinarian Doctora Itziar Tarancon was obviously pleased with. “This year was not a championship, and more riders were here for qualifying their horses, so they were not interested so much in speed, and they rode more carefully.”

Marta Pujadas is no stranger to winning, having won the title of Spanish National Champion in 1997 by finishing second at the World Championship for Juniors & Young Riders in Cirencester, Great Britain; and Team Gold at the 2001 World Championship for Juniors & Young Riders in Spain. She and 14-year-old Volvo also won the 3-day Santa Susanna ride in Spain in December 2008.

A group of 6 riders came in as it was getting dark: Juma’s team escorting Mitsuko Masui on Rhaver, at the steady 11-12 kph they’d maintained all day. A rather large crowd and a very warm reception awaited Mitsuko, and as the group trotted to the finish line, Juma’s team reined back and sent Mitsuko and her horse to the lead. Her horse slowed down to a walk, milking the big cheers for all they were worth, and making everybody else slow to a walk; and the biggest cheer of the day came from the crowd watching the vet ring, when Mitsuko’s horse passed the vet check. At the last race I attended, the first three riders received their awards on the podium as soon as they had finished and their horses had vetted through. Nobody stayed to watch the rest of the finishers (except the officials, who kind of had to), and certainly no crowd was standing around in the dark and rather chilly evening, applauding an elderly lady that finished in 30th place in the dark. But then, this is Spain. : )

Several riders referred to the course as “challenging” – always up down, left right, and a lot of asphalt or stones. Nevertheless, the high finish rate indicated how well the riders were able to negotiate it. It was well-marked, and had easy access for the crews.

On to the awards ceremony, a fitting end to a fine day. Also at the last race I attended, big awards were given out to the first three finishers immediately after they finished, and that was that, day over. Here, in Spain at the Raid del Cron, everybody gathered together, the time was taken to call out all names of all the finishers, and, starting with 15th place on upward, the riders came forward and prizes were handed out. And what prizes there were! The higher the finish, the more prizes received, so that by 11th place it took two hands to carry things, and by 7th place it took two people to help carry everything away: bags of feed, bags of shavings, halters, saddle pads, blankets, buckets, etc. The OC, headed by Anna Casellas, Joan Roura, Josep Manubens, Fatima Manubens Vergara, and Antoni Nardi, obviously put much time and effort into getting many sponsors for the event, besides getting everything else so well organized. The first 3 riders came back up to receive their trophies on the podium; Volvo received the Best Conditioned award for Marta Pujadas; and, finally, and most fitting, the rider who perhaps accomplished the most of everybody, the one who finished way back in 30th place 1 1/2 hours after the winner, received special recognition, a warm round of applause and hearty cheers: Mitsuko Matsui.

Championship or not, it was one long-standing, successful, enjoyable, and welcoming ride that shouldn’t be missed next year.