El Malson Americà ( i el nostre)

andreu barnils   andreu.barnils@partal.cat   publica a vilaweb.cat aquest article en dues setmanes durant maig i juny de 2013.

explica com hem arribat a on som

 

Hi ha moltes maneres de definir el somni americà. La millor manera que he trobat jo és aquesta: des de 1820 el salari real dels treballadors als EUA no ha parat de créixer fins a finals dels anys setanta del segle XX. Durant un segle i mig els nord-americans han vist com el seu salari era millor que el de l’any passat, i pitjor que el del següent. Aquest cas espectacular (únic al món?) es va complir fins i tot durant la crisi de 1929. Per què si bé és cert que durant la crisi el sou dels treballadors va baixar, els preus de les coses (la roba, el menjar, les cases, etcètera) encara va baixar més amb la qual cosa el que en diem ‘salari real’ era millor. La definició de ‘salari real’ és aquesta: la quantitat de coses que pots comprar amb el sou. Doncs en aquest país durant un segle i mig la gent cada any podia comprar més coses: un segon cotxe, una casa més gran, estudis pels fills. Tenir millor salari any rere any els ha marcat el caràcter: l’esperit americà, l’optimisme americà, el somni americà, tot ve d’aquí. La cultura, evidentment, se’n ha vist impregnada i tots podríem anomenar pel·lícules, llibres, cançons i estereotips que marquen aquesta idea central dels EUA: guanyar.
I així estàvem a finals dels anys setanta quan de sobte, pam!, d’un any per l’altre, el sou s’estanca. Per primera vegada després de segle i mig, el sou real no puja. No hi ha millora. S’esfuma. Els nord-americans no s’ho podien ni creure perquè era una cosa mai vista, gairebé diríem que anti-americana. Suposo que hi ha moltes maneres de definir el malson americà. Una de les que impressiona més és aquesta: fa trenta anys que als EUA el salari real està estancat. Per increïble que sembli, el salari real del 2013 es troba al mateix nivell que a finals dels anys setanta.
És molt curiós de veure com van reaccionar els nord-americans davant un canvi tant extraordinari. Els americans, gent de recursos, van trobar una primera solució: si no cobrem més, treballarem més. I sí sí, es van posar a treballar més hores. Caps de setmana? Caps de setmana. No tenir vacances? No tenir vacances. Una segona feina? Una segona feina. Porten trenta anys així i quan jo he arribat aquí, tres dècades després, la veritat és que me’ls he trobat esllomats. Literalment esllomats. Una de les imatges que trasbalsa més de Nova York és entrar a vagons del metro de Brooklyn on el 90% de la gent dorm, rebentada després d’una llarga jornada laboral. No són ni les nou del vespre i cauen esllomats. Hi ha d’altres senyals dins el vagó que indiquen la mateixa idea: el programa de ràdio dels matins, “El matí dels EUA” diguem, aquí engega a les 4.30 am. Una mica massa aviat per començar a treballar, no creieu animals?! En fi, segur que ho heu llegit abans en alguna banda: els americans treballen tant que no tenen temps ni per parar a dinar. Per això als EUA triomfa el fastfood.
Els americans, gent de recursos, van trobar una segona solució. Si el salari del pare no millorava, doncs que també treballi la mare. A finals dels anys setanta el 40% de les dones als EUA treballaven. Avui són el 80%. I no només la dona es va posar a treballar per ajudar la família. Resulta que els vells també s’han posat a ajudar. A mi veure gent de 80 anys fent de cambrer als EUA primer em va xocar. És ara que ho entenc. Si amb el sou de cap de família no n’hi ha prou, que la resta de membres de la família també treballin !
Per últim, els americans van trobar una tercera solució al problema de tenir el sou estancat. Demanar diners al banc. Cotxe nou? A crèdit, que amb el sou no hi arribo. Estudis pels fills? A crèdit, que ni amb el sou d’ella podem pagar la matrícula de la nena. I no és casualitat que fos als anys setanta que s’inventessin les targetes de crèdit: és justament aleshores quan el sou es va estancar i el fenomen de viure a crèdit es va convertir en massiu i necessari. Trenta anys després tots coneixem persones que tenen quatre, cinc, sis targetes de crèdit.
Com diu l’economista nord-americà Richard Wolff, font d’aquest article juntament amb Donald Barlett i James Steele, autors del contundent llibre ‘The Betrayal of the American dream’ hi ha signes que ens mostren aquest canvi cultural que estem vivint des de fa dècades. Per exemple, l’èxit televisiu de les sèries sobre zombis. Wolff diu que això no és cap casualitat. Avui el futur es veu molt negre, no s’entén res del que passa i sembla com si hi hagués forces obscures que ens barren el pas i no ens permeten millorar. Tot és confús i la por que portem dins des de fa trenta anys la traiem a través de la cultura de masses. Tant de zombi amunt i avall és una manera d’expressar por i confusió. Leonard Cohen ja va avisar l’any 1988 de l’estancament amb la cançó Everybody Knows (‘The poor stay poor, the rich get rich, that’s how it goes, everybody knows’). I a dia d’avui sèries de TV com Breaking Bad i Weeds són exemples de ficcions on el protagonista, de classe mitjana, fa de camell, ven droga, perquè amb el sou no n’hi ha prou. Tenen audiències milionàries i molta gent s’hi veu reflectida.
La pregunta, és clar, és la següent: perquè es van estancar els sous a finals dels anys setanta als EUA? La resposta, sabuda fa anys, la detallarem la setmana vinent, en la segona part d’aquest article sobre el malson americà. Però jo ja avanço que no diré res de nou. Tot és sabut. De fet, la resposta la tens davant del nas i és molt probable que l’estiguis tocant amb els dits: parlo de l’ordinador.

 

Alguna gent aquí als EUA es queixa dels sous multimilionaris dels directius i banquers, comparats amb el sou de la resta de la gent. Tenen raó, la veritat, però aquesta crítica arriba 30 anys tard. La gran diferència d’ingressos va començar fa tres dècades i lamentablement tot just ara despertem. Hi ha moltes maneres de veure aquesta enorme disparat d’ingressos entre uns i altres. Una manera és aquesta: l’any 1980 l’executiu mitjà d’una empresa dels EUA guanyava 42 vegades el sou del treballador mitjà. A la dècada dels anys noranta guanyava 100 vegades. A dia d’avui l’executiu guanya, preparats?, 350 vegades el sou del treballador segons el llibre ‘The Betrayal of the American Dream’. En trenta anys els rics s’han fet mega rics. Segons publicava recentment el diari New York Times l’executiu més ben pagat als Estats Units l’any 2012 va ser Lawrence J. Ellison, d’Oracle. Va guanyar 96 milions de dòlars en un any. Això són, exactament, 263.000 dòlars … al dia.
Per entendre perquè els rics s’han fet tant rics només cal entendre el concepte de productivitat. La productivitat és la quantitat de productes que un treballador pot fer en una hora. No descobreixo res si dic que fa trenta anys, gràcies als ordinadors, la productivitat dels treballadors es va disparar exponencialment. Les fàbriques de cotxes van passar de fabricar, és un dir, 10 cotxes al dia a fabricar-ne més de 30. Les màquines, rapidíssimes, ho van permetre. De fet, pocs anys després, és un dir, ja fabricaven 50 cotxes al dia. I després, 100 cotxes al dia! La primera conseqüència de l’entrada dels ordinadors als anys setanta, doncs, és que els amos es van fer molt rics. Molt. Tu mateix: imagina’t, per un moment, que pots passar de vendre 10 cotxes al dia, a poder-ne vendre 100.
La segona cosa que es va veure és que no calien tants treballadors. La feina ja la feien les màquines i molta gent va anar al carrer. Als anys setanta es va viure l’inici d’aquesta paradoxa: gràcies als ordinadors els treballadors produïen més que mai, treballaven millor que mai, generaven més beneficis que mai i, al mateix temps, a molts d’ells els feien fora. No feien falta. A més a més, els afortunats que van mantenir la feina van perdre l’augment de sou. ‘Augment de sou dius? Ha ha ha! Que no veus que tots els treballadors que vaig fer fora estant disposats a treballar cobrant el mateix? Jo no et milloro el sou ni borratxo’. I sí, sí, des de l’aparició dels ordinadors a escena el sou real als Estats Units està estancat. Porten trenta anys així.
Els ordinadors ens han convertit en prescindibles, molt tecnològics, i mal pagats. Va passar amb els treballadors de fàbrica fa trenta anys i recentment hem vist el cas de periodistes, fotògrafs i traductors: ara nosaltres també som pocs, molt tecnològics, i mal pagats. I darrera nostre vindran metges, professors universitaris i militars. Els robots dins els quiròfans, les classes universitàries online i els avions autotripulats faran que molta gent perdi la feina. Els que quedin, seran pocs, molt tecnològics, i mal pagats. Això sí, més productius que mai.
Una tercera cosa que va passar als anys setanta és que els amos de les empreses, els banquers que hi havien invertit, els accionistes, els executius, tots aquests van cometre un error molt humà: van creure que la productivitat es disparava gràcies a ells. Ells, que no havien vist un ordinador en sa vida, al fer-se rics es van creure genis. ‘We are the masters of the Universe!’. I darrera seu, i la seva propaganda, vam anar nosaltres. Oh, sí, que llestos són! En fi, no vam voler veure com precisament ells enfonsaven les empreses d’Internet els anys noranta, les immobiliàries els anys 2000, i hem hagut d’esperar a que enfonsessin bancs sencers a partir de l’any 2008 perquè, timídament, la seva aureola comenci a degradar-se. Genis dius? Bancs enfonsats.
Realment han estat tres dècades impressionants i s’han vist coses increïbles. Imagineu, per un moment, un d’aquests rics que els diners li han sortit per les orelles. Tants, n’ha fet, però taaants, que l’home decideix fundar un banc amb uns amics. Ell, que abans només fabricava cotxes, ara també és banquer. Imagineu-vos ara que un dels treballadors de la fàbrica de cotxes se’n va cap al banc. Clar, pobre home, com que no li pugen el sou, ara els diners els ha de demanar prestats. L’home entra i demana un crèdit. Aquest és un moment que l’amo de la fàbrica, ara també banquer, recordarà tota la vida. És un moment màgic, un autèntic punt d’inflexió. Aquí es troba davant un treballador a qui no fa pas gaires anys havia de donar un augment de sou anualment. Doncs ara, en canvi, li dóna un préstec. Què us sembla aquesta filigrana? Ara resulta que en comptes de ser l’amo que paga al treballador, cada any, una mica més d’augment de sou, doncs ara és el treballador que paga, cada any, els interessos del crèdit a l’amo. Realment, en aquests trenta anys, s’han marcat uns gols espectaculars.
Per últim, la quarta ‘meravella’ que ha passat durant aquestes tres dècades és que els rics han capgirat la política nord-americana com un mitjó. Als anys setanta el primer que van fer va ser inventar la paraula ‘lobby’ per tal d’eliminar la paraula ‘suborn’, que de fet és el que és. Immediatament després, els rics van envoltar la Casa Blanca. Que voleu deslocalitzar? Aquí teniu una llei. Resultat? El 60% dels productes que arriben als EUA provinent de la Xina són, de fet, productes d’empreses nord-americanes deslocalitzades. Els rics han fet el que han volgut amb els legisladors. L’últim cas, sabut tot just fa uns dies, és espectacular. Es veu que als Estats Units s’ha aprovat una llei bancària que consta de 85 línies escrites. Doncs n’hi ha setanta que les va escriure Citibank. Així doncs, després de trenta anys, hem arribat a un punt que els rics ja ni perden el temps subornant els escribes del Congrés. Ara, les lleis, es veu que les escriuen directament ells.
Hi ha americans que diuen que als anys vuitanta el capitalisme va guanyar al comunisme i que ara, trenta anys després, el capitalisme s’està menjant la democràcia. Venen a dir que la història d’amor entre la democràcia i el capitalisme s’ha acabat. Qui ho hauria dit, oi, anys enrera? Doncs es veu que els pares estant en procés de divorci. La majoria dels fills, pel què jo veig, no els agrada aquest divorcis i els molesta terriblement haver de decidir un detall tan simple com aquest: tu maco, amb qui vols viure, amb el pare o amb la mare?