Entrevista a Joan Manel Tresserres. Conseller de Cultura.

Joan Manuel Tresserras governa el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació des de fa un any mig. De llavors ençà força qüestions l’han posat al punt de mira de la premsa. En l’entrevista que segueix parla de l’intricat procés de la llei de la Corporació Catalana Dels Mitjans De Comunicació, de la reciprocitat de Canal 9 i TV3 i del cost personal que ha tingut, del paper de la cultura, del paper de la política… i de golf. Tot seguit, l’entrevista completa, però en aquest vídeo hi ha un resum de les seves intervencions.

Tresserras és un teòric: especialista en l’àmbit de la comunicació social, veterà de la Facultat de Periodisme de la UAB (professor d’una bona part dels periodistes en actiu, entre els cinquanta anys i els trenta), no es pot estar, a l’hora d’explicar-se, de fer pedagogia, de remuntar-se a la història, de flirtejar amb el discurs acadèmic.

Al seu despatx del Palau Marc de Barcelona, Tresserras hi té una fotografia amb tots els consellers de Cultura de la Generalitat de Catalunya des de la represa democràtica: Max Cahner, Joan Rigol, Joaquim Ferrer, Joan Guitart, Josep M. Pujals, Jordi Vilajoana, Caterina Mieras, Ferran Mascarell i ell mateix. Tresserras va reunir els seus predecessors en un dinar poc després de ser nomenat conseller. Explica que tots s’hi van avenir amb molta cordialitat. I que ell els va dir que el dinar volia simbolitzar que es considerava hereu de la feina feta per cadascun d’ells, però també que començava una etapa nova, que la transició s’havia acabat i que calien polítiques culturals d’acord amb aquesta nova realitat.

Tresserras esbossa aquest moment que comencem a viure, el de la globalització i d’internet. Aposta per obrir el mercat de la cultura catalana des de la qualitat i no pas des de l’estadística, i convida a superar les barreres ideològiques amb el govern valencià pel camí de les raons econòmiques i de mercat.

—Ara que ha entrat a fer política, quines coses ha vist que no veia des de fora?
—Jo m’he dedicat a estudiar, intentar fer discurs, a pensar sobre el país, elaborar anàlisis. I, en canvi, l’acció política quotidiana és diferent. I m’adono que en el terreny quotidià hi ha molta gent que qualsevol situació se la planteja com una situació de conflicte i de combat. Això a mi m’incomoda perquè la meitat de les batalles són inútils i no tenen cap sentit. El 80% de les coses és dat i beneït i només és qüestió d’aplicar el sentit comú.

—La gent diu: en Tresserras és massa bona persona per ser un bon polític. Li han dit mai a vostè?
—Sí que m’ho han dit. Massa ingenu també. I jo normalment responc: ‘I que duri’. Quan la gent et diu que ets massa bona persona el que t’està dient és: ‘Ets estúpid, et deixes prendre el pèl.’ T’estan dient: ‘No ets prou intel·ligent ni prou hàbil per fer política.’ És possible. Això es veurà amb perspectiva. Els processos no s’han d’analitzar mentre duren. Si jo pensés que estic fent l’imbècil, ja ho hauria deixat. Però admeto que durant el trajecte la gent ho pugui pensar. La gent està acostumada que en política s’han de guanyar batalles constantment. En la idiossincràcia de moltes forces polítiques, el que hi ha és això que alguns en diuen ‘marcar paquet’ (expressions molt barroeres). Però l’escrúpol de formes no té res a veure amb la radicalitat de les posicions ni amb l’habilitat negociadora darrera de tot això. Els animals que més gesticulen i amenacen acaben resultant els menys perillosos.

—La seva passió pel golf li ha aportat estratègia política?
—El golf jo diria que no ajuda gaire a l’estratègia política. El golf el que t’obliga és a ser extremadament humil, sobretot si ets molt dolent, com és el meu cas, i a ser pacient amb tu mateix.

—Molts dels seus estudiants quedaven perplexes quan feia discursos de línia marxista i després parlava de la seva passió pel golf.
—Molts d’ells anaven a esquiar i jo no hi he anat mai. Jo sóc borni, vaig deixar de fer esports durant molts anys, després d’haver sigut futbolista, i com que jo no tinc visió binocular i no podia practicar esports amb pilotes que es belluguessin, un dia em van suggerir un esport en el qual la pilota estava quieta. Ho vaig provar, m’hi vaig interessar i el vaig estudiar una miqueta. És un esport on el factor psicològic és molt important. És un esport per resistents.

—Fa un moment parlava d’actituds i estratègia política. Posi algun exemple pràctic.
—Hi ha un factor decisiu en les negociacions polítiques i és saber distingir molt clarament quan tens la força i quan no la tens. Nosaltres en la relació amb l’estat normalment no la tenim. I és com una partida d’escacs on has de preveure les properes tirades de l’altre. Perquè si només t’enganxes a la teva veritat això et pot provocar de fer una lectura equivocada de les coses. Per exemple, en el cas de la Llei de la Corporació de Mitjans Audiovisuals, els grups del govern van interpretar que el que calia era ser generosos i sacrificar alguns dels principis bàsics que havien inspirat la reforma, com per exemple el nombre de membres del consell de govern, per tal de facilitar un consens ampli. Ho vam fer comptant que en cap moment el principal partit de l’oposició arribaria a utilitzar el seu pes parlamentari per fer difícil una determinada aplicació de la llei. I en canvi això va passar. Jo, després d’haver jugat molts mesos una posició ingènua, hi va haver un moment que la situació de bloqueig de la Corporació posava en risc la mateixa estabilitat de l’empresa pública. Llavors vaig haver de reconèixer públicament, al Parlament, que si això anava així seria un fracàs col·lectiu i un fracàs personal. I vaig arribar a plantejar la conveniència de modificar la llei. L’amenaça va permetre un reajustament de posicions bastant ràpid. Però vam trigar molt i amb uns costos polítics i d’imatge de la Corporació que són millorables.

—Una llei amb voluntat de despolititzar els mitjans públics, però que els partits polítics no volien despolititzar, era una llei abocada al fracàs.
—Però de vegades que es transparentin els instints és una forma de construir la civilització. Aquí intentem fer un canvi de cultura política: fer veure als partits polítics que la relació més intel·ligent que poden tenir amb els mitjans públics no és tan la de pressionar, exigir, interferir, o la voluntat de tenir posicions d’influència i de control, sinó que es tracta de mantenir una relació fluïda però cedint independència de criteri tan com calgui. I al mateix temps, ser exigent pel què fa a la responsabilitat, acabar amb pràctiques d’impunitat professional… És veritat que en aquests mesos hem tingut uns exemples poc edificants, potser aquí hem mostrat el pitjor de nosaltres, però potser era un pas necessari per adonar-nos que hem de canviar aquesta forma de funcionar. Les lleis de vegades afavoreixen poder canviar però no ho garanteixen.

—Han calculat el descrèdit polític i la desmoralització social que comporta aquest fracàs?
—Feia nou anys que s’havia de fer la llei nova i no s’havia fet. Que finalment es faci no es pot considerar un fracàs. La part que li tocava al govern l’hem acomplert estrictament. Aquest govern no ha nomenat cap directiu de la televisió, ni quan la llei anterior ho permetia, perquè el govern va acordar que procediria com si la nova llei ja fos aprovada. I aquest és un mèrit que m’atribueixo. Aquesta llei és molt rellevant i molt transcendent des de molts punts de vista, molt positiva. I en el context europeu, de les més avançades. El que és veritat és que en l’aplicació d’una part rellevant de les previsions de la llei, que és el nomenament del seu consell de govern, el trajecte que es va seguir va ser un trajecte una mica torturat.

—Nomenar com a president del consell de govern de la Corporació l’Albert Sàez, la seva mà dreta, no era en certa manera trair l’esperit de la llei?
—Jo la vaig triar molt bé aquesta mà dreta. L’Albert Sáez durant els últims trenta anys ha fet de periodista i ha fet d’acadèmic (és el perfil que demana la llei), i transitòriament s’ha dedicat a l’activitat política. La política no és altament contaminant. I el resultat final ha estat bo: un equip amb l’Albert Sàez presidint el consell de govern; a la direcció general de la Corporació la Rosa Cullell; l’Oleguer Sarsanedas dirigint Catalunya Ràdio, que ja hi era; i la Mònica Terribas a la direcció de TV3. No crec que ningú imagini aquestes persones com el resultat d’una operació política. S’han triat perfils professionals, clarament reconeguts, i estic segur que si els deixem treballar la cosa funcionarà. I tots ells són persones que tenen una idea clara del país i de la nostra cultura i que entenen el que és un dels principis inspiradors de la Corporació des que es va fundar, el compromís amb la societat catalana, amb la cultura i la llengua del país.

—Canviant de tema, però mantenint-nos en l’àmbit de la comunicació, en quina situació es troba l’acord de reciprocitat entre TV3 i Canal 9?
—Ens trobem que d’ençà del mes de gener sabem que és a punt el decret a través del qual el ministeri assegura les condicions tècniques per a la reciprocitat. Aquesta reciprocitat és l’escletxa que permet legalitzar les emissions de les televisions valencianes a Catalunya i de Catalunya al País Valencià. Això és el resultat d’una negociació que vam començar el dia de Sant Jordi de l’any passat, amb el ministre Clos, i que des del ministeri d’Indústria s’han donat facilitats fins a disposar d’aquest decret. Però quan el decret s’havia d’aprovar va topar amb el període pre-electoral, i des del govern de l’estat devien considerar que era millor posposar-lo. També és veritat que per aquells dies el govern valencià tampoc calculava arribar a cap acord abans de les eleccions. Així el decret va quedar refredat. Després de les eleccions hem insistit al ministeri, perquè hem assumit la iniciativa. Mentrestant, hem tingut un parell de converses amb el govern valencià: la primera, vaig trucar jo per explicar la situació, i fa una setmana em va trucar el vice-president Rambla interessant-se pel procés. En aquestes converses, darrerament, sempre hem donat per descomptat que en el moment que hi hagi el decret arribarem a l’acord de reciprocitat.

—Està definit l’acord de reciprocitat?
—Aquest acord no l’hem acabat de perfilar ni tenim un esborrany que haguem aprovat mútuament, però sí que en aquests moments tot ha entrat per una via de bona entensa. Crec que durant aquest any hem creat el clima favorable suficient com perquè jo pensi que arribarem a un acord. Sé que al començament quan ho deia ningú em creia, però en aquests moments gent que ha estat en contacte amb el govern valencià ja ho veu versemblant, i jo estic segur que ens en sortirem i tindrem un acord estable. Hem de veure l’abast que té, però és una primera passa de cara a intensificar molt més les relacions entre la indústria audiovisual valenciana i la catalana, així com també el conjunt de l’activitat cultural que es fa en un lloc i a l’altre.

—I en la negociació de l’acord de reciprocitat, fins on està disposat a cedir?
—No hem de cedir res. Només hi ha a guanyar, tant per nosaltres com pel govern valencià. Nosaltres el que voldríem és intercanviar tots els canals possibles, perquè de tot això el que n’esperem és obtenir una oferta tan ample com sigui possible. Com sigui possible abans del 2010, quan hi haurà l’apagada analògica, i com sigui possible després. Ara la disponibilitat d’espectre és molt limitada, però això s’ampliarà. O sigui que el nombre de múltiplex disponibles ara no vol dir que siguin els que hi haurà disponibles a partir del 2010. Ara trobaríem una primera opció, amb els canals bandera, que són Canal 9 i TV3, però nosaltres voldríem arribar com a mínim, si és possible, a dos canals, i a tants com sigui possible. Nosaltres utilitzaríem un segon canal de la Corporació per les emissions, que ens permetria emetre Canal 9, IB3 i si el tinguéssim disponible també el segon canal de la televisió valenciana. Però això és el que hem d’acabar de fixar i establir. Per nosaltres, com més canals disponibles en la pròpia llengua millor. I com més continguts disponibles elaborats per la indústria cultural catalana, valenciana, de les Illes, millor. No entenem que hi pugui haver una altra forma de vertebrar aquest espai. I això requereix d’un procés: teixir vincles econòmics entre empreses, coproduccions, que algunes empreses s’adonin que els beneficia molt l’eixamplament de mercat, amb tots els requisits legals etc. Segurament hem d’anar cap a un horitzó on la compra de drets internacionals de continguts de qualitat la puguem fer per llengua i no pas per territori.

—Però creu que el govern valencià es troba en aquesta mateixa sintonia?
—Amb el govern valencià ens separen concepcions de caràcter polític, ideològic… Però aquí parlem d’una realitat que és l’audiovisual, que té una dimensió econòmica i de mercat extraordinària. El mercat valencià és massa petit per segons quin tipus de projecte, i el mercat català ell sol també és massa petit per segons quins projectes. Aquí tenim molt a guanyar. Hem d’enfortir el marc econòmic i és un àmbit en el qual no necessàriament el govern valencià i el govern català han d’entrar en conflicte. Igual que ara en altres nivells es parla de finançament, hem de poder parlar dels interessos econòmics del sector audiovisual. Ho hem fet amb Andorra, ho hem fet amb les Illes Balears, amb la Catalunya Nord, crec que ho hem de fer amb tots els territoris on tenim tradició de llengua i cultura compartides.

—Li preguntava si el govern valencià se situava en la mateixa sintonia, perquè el primer gest en la negociació de la reciprocitat va ser tancar el repetidor de la Carrasqueta. Una part important dels nostres lector encara avui no poden veure TV3. Això és greu.
—Això és greu perquè aquestes emissions van ser el resultat d’una mobilització que apel·lava a un criteri legitimat, pel fet que no té sentit bloquejar les emissions de cap mitjà de comunicació enlloc. Ara bé, també és veritat que la fórmula que s’havia adoptat per tal de resoldre aquestes emissions (que té molt d’heroica i de reivindicació col·lectiva i de reparació de la llibertat d’accés a la informació) no tenia una base legal ferma. El que estem intentant ara és buscar una base d’acord que tingui l’empara legal i el compromís dels governs. Ens sembla que això serà molt més estable.

—Però què els pot dir al públic que ha perdut TV3?
—Que ens sap molt de greu, però que estem treballant per reparar la situació i fer-ho d’una forma estable. No volem posar un pedaç.

—Què passarà amb els repetidors d’Acció Cultural del País Valencià?
—Doncs que seran repetidors d’Acció Cultural del País Valencià. Podran posar-se a disposició de les empreses de transport de senyals. I en cada cas ACPV podrà decidir quin us li dóna.

—Aquest tema per a vostè deu haver tingut un cost personal.
—Un cost personal i un benefici personal. Perquè són lliçons concretes que t’obliguen a establir quines són les prioritats. Vull dir que si jo exerceixo de conseller de Cultura i Comunicació de Catalunya i sóc membre del govern, he d’actuar no pas al servei de les meves militàncies personals sinó al servei d’una política de país. I això té una lògica. I aquesta lògica s’imposa per damunt dels meus vincles sentimentals i d’amistat amb persones i moviments en els quals jo he contribuït durant molts anys, i que a més a més jo no poso en qüestió i subscric. Simplement el que no pot ser és que la política de comunicació del meu país estigui supeditada a les relacions entre entitats d’activisme cultural que fan la seva funció, en el seu espai, que sovint han hagut de fer una feina de substitució perquè les administracions no la feien. Però com que a l’administració ara hi sóc jo, l’administració ara sí que la fa. El govern català ara sí que ho fa, i ho fa seriosament i amb tota la contundència i pels procediments pels quals és possible arriba a un acord entre governs. I fent això crec que faig la contribució més positiva possible a la vertebració d’aquest espai compartit.

—…
—Per a mi també ha sigut una lliçó molt interessat veure les reaccions: m’ha interessat la meva però també m’ha interessat la dels meus amics. Veure exactament on situaven les prioritats, i en cada moment veure què era per a cadascú el més rellevant. Jo no em puc permetre el luxe que el més rellevant en cada moment no sigui el més important. Per a mi el més rellevant és el més important i el més substancial, i el que garanteix a la llarga l’estabilitat en aquest procés de reciprocitat. Perquè això és el que acaba de vertebrar efectivament el mercat. No ens podem instal·lar permanentment en l’excepció. Una cosa és que siguem peculiars i l’altre és que extremem les coses fins a instal·lar-nos en la peculiaritat, i que tot ho sigui tant que al final resultem pintorescos. Hem d’intentar, en la mesura del possible, actuar com si fóssim una cultura normal, en un país normal, amb unes institucions normals, perquè és la manera d’acostar-nos-hi.

—En un país com el nostre la cultura ha de ser el referent?
—En un país com el nostre la cultura hauria de ser un sector fonamental de qualsevol projecte social, polític i econòmic de futur. Un sector de molt valor afegit i de creativitat. La nostra experiència cultural és molt singular. Les cultures com la catalana que en el curs de l’Europa moderna van perdre la batalla de l’estat (Escòcia, País de Gales…), la majoria es van diluint. En canvi, en el nostre cas, excepcionalment en el context europeu, s’ha mantingut viva la llengua i la cultura. D’això n’hauríem de treure algun profit.

—Però, en canvi, avui no hi ha una burgesia que aposti per la cultura, i la política també està cada vegada més allunyada de la cultura.
—És veritat que nosaltres en aquests moments no disposem d’una classe burgesa que construeixi la seva identitat com a grup social, com a classe social, a partir de la seva catalanitat. Ni la tenim ni la tindrem mai. Perquè en la globalització aquestes classes dirigents locals ja s’han fet globals. Per tant, qualsevol projecte de construcció nacional orientat al futur ha de comptar amb el dinamisme i la iniciativa d’altres sectors socials. Són sectors que no s’articulen al voltant del poder econòmic ni del poder mediàtic, sinó que tenen una via preferent, a través d’aprofundir el sistema democràtic i aconseguir quotes de poder polític. Jo crec que a Catalunya hi ha una transformació social molt profunda i que hi ha un relleu en el disseny de l’horitzó de país. Catalunya és un dels llocs d’Europa que viu un procés social més interessant, on es donen totes les condicions en el grau més intens de la globalització: gent que arriba de tot el món, la construcció d’una societat extremadament plural, usos lingüístics múltiples… Es dóna la possibilitat de construir un model de societat nou, que jo anomeno de vegades la ‘nació global’. I això ens albira un futur immediat molt interessant i molt intens políticament. Des de molts punts de vista això té un caràcter revolucionari.

—I la llengua catalana, sobreviurà a aquest procés?
—Jo crec que sí. Nosaltres creixem en nombre de parlants més enllà del creixement vegetatiu. Per tant jo sóc optimista. Els problemes que tenim actualment són problemes del passat, perquè totes les transformacions de cultura de masses (la impremta, el cinema, la ràdio, la televisió) ens han anat en contra. Però ara som davant d’una nova revolució tecnològica, que impacta profundament sobre la cultura. No tenim cap excusa per no fer les polítiques adequades per instal·lar-nos en aquest canvi i girar-lo a favor nostre. Per tant, tot allò nou ens és una oportunitat abans que una amenaça: com més canvi, millor; com més de pressa, millor; com més gent de tot arreu, millor.

—I què fa en aquesta direcció?
—Intentem fer-nos forts a internet, digitalitzar els fons patrimonials, canviar les polítiques en matèria de protecció del cinema i enfortir les indústries culturals, intentem fer créixer el mercat, construir polítiques que apostin per l’excel·lència (no per salvar l’estadística dient que produïm tant, però que després ningú no veu o ningú no llegeix o ningú no consumeix). I, per altra banda, afirmar que no tenim por de la globalització ni de la internacionalització ni de la multiculturalitat ni de la diversitat, sinó que aquests són els instruments amb els quals construirem el projecte de la Catalunya del futur.

—Parlant d’indústries culturals, vostè defensa la qualitat en front la quantitat…
—Qualitat sí i quantitat també. Nosaltres venim d’unes polítiques resistents, defensives i protectores. De gent que volia salvar la cultura catalana. Això era necessari i imprescindible perquè sortíem de la dictadura. Però no podem estar permanentment instal·lats en polítiques de salvació. Perquè amb això no atraurem a la gent que necessitem perquè participi amb nosaltres del projecte. Si ara nosaltres ens dediquem a salvar una certa literatura només perquè és en català o un cert cinema només perquè és en català fem un mal servei a la cultura catalana. Perquè el que necessitem és que els productes de la cultura catalana tinguin bona reputació i s’imposin al mercat per la seva qualitat i per la gratificació que proporcionen a qui els consumeix. Això no es pot arreglar només amb una política de subvencions i de salvar l’estadística. El que hem de fer és conquerir el mercat. Ens hem d’encaparrar en el tema del mercat. Per això és tant important concebre’l sencer, el de tota l’àrea lingüística i cultural compartida.

—Això està molt bé, però a la pràctica, en un sector com l’editorial, per exemple, hi ha malestar entre les editorials petites perquè consideren que la política de la conselleria afavoreix sobretot els grans grups i en algunes actuacions provoca la competència deslleial.
—El sistema d’ajuts és perfectament transparent i el coneix tot el sector i tenim una relació prou fluïda i no hi ha res de tot això. A més, l’aposta per la qualitat no perjudica ni els grans ni els petits. Hi ha estratègies diferents. Sí que es veritat que projectes d’una determinada ambició són més fàcilment assumibles per empreses que tenen una certa envergadura. I la internacionalització també és possible que estigui més a l’abast d’empreses d’una certa envergadura. Nosaltres ajudem no només al sector editorial sinó també al de la distribució del llibre, i no crec que la campanya de foment de la lectura perjudiqui ni els editors grans ni els petits. Nosaltres el que intentem és un ajut genèric pel sector industrial i el suport per les iniciatives que ells presenten.

—Parlant del suport a la distribució del llibre: S’havia parlat de crear una gran distribuïdora amb suport públic on Grup 62 hi podria tenir un pes important. Què hi ha d’això?
—En aquests moments no hi ha res concret en matèria de distribució participada per nosaltres. Sí que és cert que se n’ha parlat, hi ha converses, però s’ha de parlar amb tot el sector i madurar una mica més. Hi ha uns estudis encarregats al respecte que ens han d’acabar de determinar també quines possibilitats tenim o no. Però més enllà d’això, el que sí hi ha és un estudi bastant profund de tot el sector de la distribució.

—I quins criteris estableixen alhora de donar subvencions?
—Per una banda, nosaltres preferim les actuacions de caràcter general i sectorial, és a dir, que tot un sector se’n pugui beneficiar, i no només sigui estructural; i, d’altra banda, quan traiem línies de subvenció per projectes, volem dotar les empreses una mica més, però desestimant els suports automàtics.

—Vostè no creu que Espanya subvenciona més la seva cultura que Catalunya la pròpia?
—Hi ha àmbits en què subvencionen més ells. També és veritat que tenen proporcionalment molt més recursos i que tenen un mercat molt més gran. És veritat que l’Estat espanyol intervé molt profundament sobre la cultura. Tots els estats ho fan, exceptuant-ne algun, com els Estats Units. Nosaltres hem d’intentar fer-ho, però tenim encara molt pocs recursos en general, dediquem pocs recursos a la cultura i n’hauríem de dedicar més, això és evident. Però no per mantenir la ficció que la cultura sense el suport públic no pot sostenir-se.

—Ara el Consell de la Cultura i de les Arts passarà a gestionar una part de les subvencions…
—No cal que el departament digui qui ha de tenir una beca per fer una novel·la, quines performaces d’art contemporani i quins espectacles teatrals s’han de subvencionar… Els recursos destinats a la creació serà el Consell de la Cultura i de les Arts qui determinarà a qui van i el govern no n’ha de fer res. Això ho han de decidir gent que tingui el perfil professional, la reputació, el reconeixement de cada sector, i que actuï manifestament i amb criteris estrictament professionals.

—Creu que el món de la cultura, la conselleria i la classe política estan preparats per dur la Llei del Consell de Cultura a bon por?
—Jo crec que sí. És una reivindicació que fa molt temps que han platejat molts sectors. I és una reivindicació que no té només contingut corporatiu, sinó que va més enllà i que és d’aprofundiment democràtic. Jo me la crec.

—Creu que persones sàvies, amb criteri, equànimes, justes, tindran interès a formar part de Consell?
—És que jo crec que persones amb aquest perfil n’hi ha moltes. I si no, m’ho apunten en el capítol aquell d’ingenuïtats que parlàvem abans. Jo crec que funcionarà, jo hi crec, perquè tinc l’experiència del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) que inicialment l’entitat va ser posada en dubte per molta gent però en poc temps vam aconseguir donar un tomb a la impressió que al gent tenia de l’organisme. Si som capaços de triar persones que no només tinguin moltes qualitats particularment sinó que puguin teixir complicitats entre elles, un grup en el qual el conjunt sigui superior a la suma de les parts, anirà molt bé. Per moltes persones, formar part del primer Consell de Cultura i de les Arts d’aquest país ha de ser un honor, un honor molt gran.

—Per acabar, un parell d’apunts sobre ERC: Vostè s’ha alineat amb la candidatura de Josep Lluís Carod Rovira i Ernest Benach. Quines implicacions polítiques li podrien comportar, si perdés?
—No he pensat en la situació de perdre, ni de guanyar. El dia 7 hi haurà un resultat (ja veurem quin, perquè és prou obert i amb moltes incerteses), i la setmana després, quan cadascú sabrà les seves forces, tothom es trobarà i parlarà. Crec que hi haurà un esforç conjunt per a preservar la unitat del partit, i per viure el congrés com un desafiament, sobretot amb vista a assumir allò que ha de ser una transformació qualitativa del partit.

—L’escissió és inevitable?
—Jo no veig inevitable l’escissió. Però és probable que, si hi ha gaire fragmentació del vot, que veig prou inevitable, és possible que qui guanyi tingui dificultats a abastar tot el partit. Però, d’un partit massa feble, en surt perdent tothom. Pot acabar resultant una crisi de creixement, però si no es hi ha canvis qualitatius i tot queda en una simple baralla interna pel control de l’aparell, aleshores és possible que costi molt de fer-lo remuntar. Però jo confio que hi haurà una participació multitudinària en el congrés i que hi haurà prou intel·ligència conjunta per fer una aposta, un salt endavant qualitatiu del partit. Hi ha molta feina a fer, molta pedagogia a fer.

—Vostè és optimista per naturalesa.
—Sí. És la principal font d’energia de la societat del coneixement. Abans era el petroli i ara és l’optimisme.

Montserrat Serra i Andreu Barnils. Publicat a Vilaweb el 2 de juny de 208

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s