Quatre Camins. Opcions Politiques clares a Catalunya

Un article de Jaume Reixach a Eldebat.cat Pblicat el nov. 2007

Del 2004 fins als nostres dies, a Catalunya i Espanya hem viscut un intensíssim debat polític, presidit per un denominador comú: la revisió crítica i la superació dels pactes que, després de la mort del dictador, van desembocar en la redacció de la Constitució de 1978 i l’Estatut de 1979.

El debat ens ha pogut semblar feixuc, llarg i a vegades desesperant, però era del tot necessari i imprescindible davant l’imminent col·lapse de les institucions. La intensitat i transcendència de les propostes i discussions que s’han fet tal vegada no han arribat prou a l’opinió pública, que ho ha rebut com una “hiperpolitització” de la vida quotidiana i ha optat, en part, per l’abstenció.

Els sectors més immobilistes i la “caverna” mediàtica han sortit en tromba per tal d’aturar el procés de reformes endegat per la Generalitat d’esquerres i el president Rodríguez Zapatero. Si els resultats de les eleccions generals del pròxim mes de març confirmen i amplien l’actual correlació de forces, podrem dir que la Segona Transició està ben encarrilada.

Aquest intens debat també ha tingut la virtut de clarificar la vida política catalana, totalment estabornida després dels 23 anys d’autocràcia pujolista. Els catalans ja sabem qui és qui i ara tenim la llibertat d’escollir democràticament quatre opcions nacionals de futur:

1.Unionistes. Partidaris de mantenir el vell Estatut d’Autonomia i, en tot cas, de modificar la Constitució de 1978 per tal de retornar competències al Govern central en detriment de les comunitats autònomes. Estan representats pel PP i Ciutadans.

2.Federals. Partidaris d’aprofundir, per la via de les reformes estatutàries, l’actual Estat de les Autonomies, transformant-lo en un veritable Estat Federal, com el model alemany. Requerirà una revisió i modificació de la Constitució vigent. És el cas del PSC, del PSOE de Rodríguez Zapatero, d’ICV i de l’IU de Gaspar Llamazares.

3.Confederals. Propugnen el model de “tanto monta, monta tanto”, instaurat en l’època dels Reis Catòlics amb la lliure unió dels regnes de Castella i Aragó i mantingut (amb tràgiques excepcions) per la dinastia austricista. La seva implementació suposarà, de fet, la redacció d’una nova Constitució a l’Estat espanyol. És l’opció que, modernitzada, defensa Convergència i Unió.

4.Independentistes. Ras i curt, volen la separació de Catalunya a través d’un referèndum d’autodeterminació i la constitució d’una Estat propi dins el marc de la Unió Europea. És la via que propugnen ERC i la CUP.

Unionistes, federals, confederals, independentistes. Heus aquí les quatre opcions polítiques nacionals que se’ns ofereixen als catalans. Podem ser partidaris d’una o altra, podem defensar les nostres conviccions amb més o menys vehemència, podem criticar o blasmar les posicions que no ens agraden. Ara bé, després del “totum revolutum” que hem viscut en els últims tres anys, és d’agrair que el panorama s’hagi clarificat nítidament, pel que fa a les opcions nacionals. Rera la nebulosa de plataformes i apel·lacions indefinides al “sobiranisme” –llenguatge ambigu molt propi del pujolisme- la realitat és que, a finals de 2007, ja sabem què podem triar en funció del nostre vot.

Unionistes, federals, confederals, independentistes. Hem arribat a la cruïlla, ja sabem on som. Tenim quatre camins per davant. Les urnes decidiran, en els pròxims mesos i anys, per on i cap a on volem anar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s