Entrevista a Naomi Klein l’escriptora canadenca, autora de ‘No logo’, que denuncia el capitalisme salvatge

“D’intel·lectuals al servei dels rics n’hi ha hagut sempre”
Naomi Klein és avui en dia –amb el permís d’Al Gore i de Bono– la cara més coneguda de la nova consciència política que lluita contra el capitalisme salvatge. Si amb No logo va capgirar la percepció que teníem de les grans marques comercials, ara publica La doctrina del xoc (Empúries, en català; Paidós, en castellà), un documentadíssim assaig sobre el que anomena el “capitalisme del desastre”

Naomi Klein és avui en dia –amb el permís d’Al Gore i de Bono– la cara més coneguda de la nova consciència política que lluita contra el capitalisme salvatge. Si amb No logo va capgirar la percepció que teníem de les grans marques comercials, ara publica La doctrina del xoc (Empúries, en català; Paidós, en castellà), un documentadíssim assaig sobre el que anomena el “capitalisme del desastre”.

Vostè descriu com, després de grans catàstrofes, la indústria de la reconstrucció s’apodera de mitjans públics per privatitzar-los aprofitant l’estat de xoc dels habitants, ja sigui a l’Iraq com a Sri Lanka, després del gran tsunami, o a Nova Orleans, després del pas de l’huracà Katrina. Creu que pot passar el mateix amb els incendis que encara cremen a l’Estat de Califòrnia?
Hem vist un futur en què cada vegada més s’han privatitzat els serveis bàsics, incloent-hi la mateixa resposta als desastres. La supervivència es converteix en un article de luxe. L’exemple més clar del llibre és la companyia Helpjet, una aerolínia que ofereix convertir una evacuació en unes vacances luxoses… Molta gent de Califòrnia ens ha explicat aquests dies que l’ajuda contra els incendis no és igualitària: mentre el foc s’acostava, moltes urbanitzacions privades han pogut ruixar amb aigua les seves cases i s’han salvat perquè l’assegurança ho pagava, i els mateixos departaments de bombers els tracten diferent. Cada vegada passa igual: no hi ha prou bombers, ni camions, l’Estat no té fons i la resposta privada fa el fet, però només ho pots pagar si tens diners. Crec que ho utilitzaran per avançar, per modelar la privatització de la reacció davant les catàstrofes, perquè la gent rep el missatge: “Ets responsable del que et passi”.

I s’obre un nou mercat…
És un gran mercat, fins al punt que les grans asseguradores veuen en el govern un competidor: si el govern fa la seva feina, la gent no pagarà més per una assistència privada a les catàstrofes.

Els economistes de l’Escola de Chicago no volien fer un món millor, i més just?
No ho crec, potser Jeffrey Sachs sí que és naïf, la resta sabien perfectament què feien. La Universitat de Chicago va ser el lloc d’inici d’una revolta de les elits que estaven cansades de pagar impostos per als altres i els sindicats. D’intel·lectuals al servei dels rics n’hi ha hagut sempre.
Per què ningú havia explicat fins ara aquesta altra cara de la història econòmica recent?
Moltes de les coses ja se sabien i s’havien dit, però el que fa únic el llibre és el seu abast: són històries alternatives que existeixen a Llatinoamèrica, a la Xina, a Rússia… i trenca el monopoli de la versió oficial que sempre ens han explicat: precisament són els responsables d’aquestes polítiques econòmiques els que escrivien la història, la història del neoliberalisme només l’havien explicada els neoliberals.

D’on va néixer la idea del llibre?
Mai no hauria pensar que acabaria escrivint una història alternativa del neoliberalisme, però mentre anava investigant em trobava més i més exemples del tractament de xoc econòmic. Quan va començar la guerra de l’Iraq jo estava a l’Argentina. Veure la guerra a través dels ulls dels meus amics argentins em va canviar tota la perspectiva.

La premsa econòmica l’ha criticada molt…
Han dit que sóc infantil, que faig teoria de la conspiració… Aquest és un llibre sobre la guerra, i tinc sort que el pitjor que m’ha passat és que diguin aquestes coses.

No ha tingut mai por?
No sóc tan dura com per no tenir-ne. No sé per què em poso en aquestes situacions, o sí: ho haig de fer, haig d’anar als llocs per poder conèixer que hi passa i entendre-ho. He passat por a l’Iraq, per exemple, un cop que estàvem atrapats enmig d’un foc creuat entre els soldats i la milícia xiïta… Potser la vegada que vaig passar més por va ser a Buenos Aires, durant una manifestació que filmàvem i un càmera va caure, li van llançar gasos i va quedar molt ferit… Però no perdo el temps pensant en la meva seguretat.

Quina solució veu al capitalisme salvatge?
Estem en un moment interessant, perquè el neoliberalisme està en crisi, i l’ús del xoc cada vegada més desproporcionat és una mostra de desesperació. Als anys noranta ho podien fer a través de l’OMC i l’FMI, no necessitaven huracans. La resposta serà la resistència col·lectiva al xoc, i per això és necessari que la gent estigui informada. La gent vol alternatives i estan començant a sortir, però és un procés lent.
Publicat a l’Aviu. 26 oct 2007

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s