Ozó, el regal enverinat

Les grans conurbacions urbanes de l’arc mediterrani generen una part important dels contaminants de l’atmosfera. Tot i això, són les zones de l’interior de Catalunya i el País Valencià les que reben bona part d’aquestes emissions, transformades en ozó. La brisa n’és la causa principal.

El passat 27 de maig, al Servei de Vigilància i Control de l’Aire de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya es degueren encendre totes les alarmes. L’estació de mesurament de la qualitat de l’aire de Camp de Tarragona, a Reus, va marcar uns nivells d’ozó per damunt de l’anomenat llindar d’alerta. Aquell dia, a les 10 h del matí es registraven 246 micrograms per metre cúbic, la xifra més alta d’entre les recollides als Països Catalans durant el 2005. El cas de l’estació del Camp de Tarragona és extrem, però això no lleva per recordar-nos que la contaminació per ozó, generada per l’emissió de gasos contaminants, sobretot procedents dels automòbils, és un problema amb què convivim en el dia a dia.

Això ho saben bé a les zones de l’interior tant de Catalunya com del País Valencià. A Vic (Osona), Sorita (Ports) o Caudete (Utiel-Requena), no es registren embussos de cotxes en acabar la jornada laboral; ni es concentren polígons industrials; ni s’abusa de la utilització d’energies elèctriques. Però, a pesar de tot, són les estacions de control de l’aire situades en aquestes localitats les que detecten els nivells més alts de contaminació per ozó.

El vent, en el seu trajecte del litoral cap a l’interior, és el carter encarregat de traslladar aquest regal enverinat cap a les zones de l’interior de l’arc mediterrani. Només a l’estació de Vic, entre els mesos de maig a setembre, es van registrar 46 casos de nivells d’ozó per damunt del que la Unió Europea considera perjudicial per a la salut. A Pardines (Ripollès), es va superar en 53 ocasions. I a Morella (Ports), en 41. Hi ha motiu per preocupar-se per aquestes xifres? En principi, no cal ser alarmista, però tampoc no hi ha perquè despreocupar-se.

L’ozó, un contaminant secundari. L’ozó és un gas incolor, invisible i d’olor agradable que es troba de manera natural a l’atmosfera. La concentració és màxima a uns 20 quilòmetres d’altura, dins de l’estratosfera. És l’anomenada capa d’ozó, que ens protegeix de les radiacions ultraviolades procedents del sol. Però l’ozó també es troba en la troposfera, la capa de l’atmosfera més propera a la superfície terrestre. Quan se superen els nivells de concentració superiors als habituals, passa a considerar-se un contaminant. I com es genera l’ozó troposfèric? Per saber-ho, cal tenir en compte que hi ha dos tipus de contaminants, els primaris i els secundaris. L’ozó és un contaminant secundari, és a dir, que no s’emet directament a l’atmosfera, sinó que es forma a partir de reaccions fotoquímiques entre contaminants primaris i més concretament entre òxids de nitrogen i compostos orgànics volàtils. La radiació solar es converteix en el tercer element en discòrdia en aquesta particular barreja. Una volta es produeix la reacció, l’ozó ja es troba en l’aire i pot començar a actuar. L’ozó troposfèric “no és un contaminant primari, que puguem anar i tancar-ne l’aixeta, i s’ha acabat”, explica José Vicente Miró, responsable de l’àrea de Qualitat Ambiental de la Generalitat Valenciana, “és un contaminant secundari que desencadena moltes reaccions en l’atmosfera i que en moltes ocasions depèn d’elements del tot aliens”.

Segons la major part dels experts, la contaminació que genera el trànsit és la causa principal de la contaminació per ozó troposfèric, molt per davant de les indústries. “Tenim cotxes més lleugers, que contaminen molt menys i que emeten menys gasos a l’atmosfera” explica Miró , “però l’augment del parc automobilístic és tan gran que una cosa no compensa l’altra”.

Ara bé, què té a veure això amb els veïns dels Ports o d’Osona, on el parc automobilístic no arriba, ni de lluny, al de Barcelona o València? Doncs, poc o molt, segons com es miri. Perquè encara que els elements contaminants es generen en les grans concentracions urbanes, el fet és que els seus efectes es deixen notar sobretot en les zones d’interior. L’explicació és simple: “Vivim en una zona molt exposada a la brisa marina”, explica José María Baldasano, catedràtic d’Enginyeria Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya, “amb vents que van des del litoral cap a l’interior” i que a més es veuen reforçats pels “vents ascendents característics de les muntanyes del litoral”. Durant aquest recorregut, els contaminants generats en zones urbanes pateixen transformacions fotoquímiques que provoquen el canvi en la composició de la massa aèria, inicialment rica en espècies primàries i, progressivament, carregada d’espècies secundàries com l’ozó.

Així les coses, el que ocorre és que mentre que els pobles d’interior queden exempts de contaminants primaris, el nivell de contaminants secundaris és molt més alt. El fenomen s’accentua sobretot durant la primavera i l’estiu, època de l’any en què, a més, les distàncies de penetració són molt majors. Els pics més alts per contaminació atmosfèrica es registren, doncs, a partir de mitja vesprada en les zones d’interior. A l’acció del vent, que transmet aquesta contaminació, se suma, segons Baldasano, el tipus de vegetació del bosc mediterrani, i en especial els matolls, “que són grans emissors de compostos orgànics volàtils”, que contribueixen a generar ozó.

És perillós l’ozó? Avaluar quins són els efectes de l’excés d’ozó sobre l’ésser humà a llarg termini és difícil. En principi, la Unió Europea va ser la primera a interessar-se per la qüestió i establir uns estàndards que resulten preceptius per a tots els estats membre. La directiva europea estableix en 120 micrograms per metre cúbic el llindar a partir del qual la concentració d’ozó pot generar problemes en la salut a llarg termini; 180 micrograms com a referència a partir de la qual cal informar-ne la població, i 240 quan es genera una alerta a la població.

De moment, els experts no saben quins són, a llarg termini, els efectes de la contaminació per ozó, ja que l’interès per la matèria és massa recent per establir conclusions. En tot cas, sí que es coneixen quins són els efectes que pot generar de manera immediata: tos, irritacions al coll, als ulls, dificultats respiratòries, disminució del rendiment, empitjorament de la funció pulmonar i símptomes de malestar general. “Però tampoc no cal alarmar-se –asseguren des de la Generalitat Valenciana–, això no significa que a tot el món li afecte de la mateixa manera, sinó que per patir un d’aquests episodis cal que convergesquen una sèrie de condicions que és difícil que es donen així com així.”

Sense caure en l’alarmisme, no s’ha de perdre el pas a aquest problema. A la zona de la Plana de Vic s’han enregistrat concentracions d’ozó per damunt del nivell que la Unió Europea considera perjudicial per a la salut en 57 ocasions, concentrant-se sobretot en els mesos de juny, juliol i agost. Els nivells d’informació es van superar en 27 ocasions. A l’àrea d’influència de Tarragona, es van superar els 180 micrograms –xifra a partir de la qual els departaments de medi ambient estan obligats a informar-ne la societat– per metre cúbic en almenys 11 ocasions, a causa “de la presència de la indústria petroquímica”, segons José María Baldasano. Al Pirineu Oriental es va superar el llindar en 9 ocasions, i 6 a les Terres de Ponent.

Al País Valencià, va ser l’estació de Morella la que va encapçalar el rànquing: en 41 ocasions es va haver d’informar la població de la superació dels nivells perniciosos per a la salut. Per darrere van quedar estacions del mateix àmbit dinfluència, com ara Coratxar o Vallibona. La comarca dels Ports, amb una població que no arriba als 7.000 habitants, disposa de tantes sales de control com la zona de la Plana Alta, on hi ha poblacions com Castelló, Alcora o Onda. Si això és així és perquè en aquesta comarca es van enregistrar a final de la dècada dels vuitanta greus problemes generats precisament per una central tèrmica radicada a Andorra (Terol), a uns 70 quilòmetres de distància. Des d’aleshores, la Conselleria controla exhaustivament uns nivells de contaminació atmosfèrica que, en el cas de l’ozó troposfèric, els experts estimen “crònics”, encara que no es poden atribuir a la central sinó a la inèrcia dels vents i a l’orografia de la zona.

Siga com siga, les comarques de Castelló van camí de convertir-se en el forat negre pel que fa a l’ozó. Segons dades del mes de setembre, el límit de 120 micrograms per metre cúbic s’havia superat en almenys 142 ocasions, el 70% de les extralimitacions detectades al País Valencià. La contaminació atmosfèrica també és preocupant a la zona de la Plana Alta, on es concentra bona part de la indústria taulellera. Segons José Vicente Micó, a la contaminació derivada de la contaminació autòctona cal afegir-hi, a més, la que porta el vent procedent d’altres indrets del continent, i en concret, de la refineria de Fos Berre, propera a Marsella, o la de Piombino, a Itàlia.

La situació és molt diferent a les Illes Balears, on durant el 2005 cap de les quatre estacions de què disposa el Consell balear ha registrat nivells superiors als que ha establert la Unió Europea. Segons Patrícia Conrado, directora general de l’Oficina del Canvi Climàtic del Consell Balear, l’absència d’ozó és deguda a la condició d’insularitat, ja que comporta que estem envoltats per molts corrents d’aire que ajuden a dispersar la contaminació més fàcilment.

Siga com siga, Balears és l’excepció, però l’ozó porta camí de convertir-se en un problema endèmic en la zona del litoral mediterrani. “Catalunya i el País Valencià són els llocs on es concentra més turisme i més tràfic”, explica Baldasano amb certa resignació, i “no hi ha miracles mentre no hi haja una reducció del trànsit”.

Xarxes per atrapar la contaminació

Des que la Unió Europea va promoure la directiva sobre avaluació i gestió de la qualitat de l’aire ambient, l’any 1996, les institucions han hagut de posar-se les piles per fer efectiva aquesta norma. La Generalitat de Catalunya encomana aquesta tasca al Servei de Vigilància i Control de l’Aire del departament de Medi Ambient i Habitatge, encarregat d’informar la població cada volta que se superi el llindar de 180 micrograms per metre cúbic d’ozó troposfèric. Seguint tota una sèrie de criteris, el territori de Catalunya va quedar dividit en quinze zones de qualitat de l’aire, entre les quals hi ha distribuïts 211 punts de mesurament en un total de 93 municipis. En el cas de les Illes Balears, l’Oficina del Canvi Climàtic acaba d’incorporar dues noves estacions per mesurar la qualitat de l’aire a Eivissa i Menorca, les quals se sumen a les altres dues que des del 2001 ja hi havia a Mallorca.

En el cas del País Valencià, es van establir catorze zones d’estudi seguint els límits que marcaven les conques dels rius Cèrvol, Millars, Palància, Túria, Xúquer i Vinalopó, els quals poden condicionar la direcció de l’aire que entra des del litoral. En territori valencià hi ha distribuïdes 46 estacions de mesurament de les quals pren cura la Xarxa de Vigilància i Control de la Contaminació Atmosfèrica. Entre les tasques d’aquestes entitats hi ha, a més d’actualitzar les dades cada deu minuts, la d’enviar avisos als centres d’emergència i als municipis on es registren nivells de contaminació superiors als 180 micrograms per metre cúbic. Aquestes xarxes i departaments s’encarreguen també de fer previsions d’un dia per a l’altre.

Violeta Tena. Publicat a El Temps. 7 de febrer de 2006

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s