Per què som ambiciosos

Què empeny les persones a perseguir l’èxit i ser ambiciosos? La genètica i la psicologia ofereixen les seues respostes i mostren com l’ambició i el poder afecten les nostres vides.

Un estudi realitzat als Estats Units mostra que els estudiants més dotats de perseverança, és a dir, de la capacitat d’esforçar-se fins a assolir un objectiu, tenen particularment activada una zona específica del cervell, anomenada àrea límbica, estretament lligada a l’elaboració de les emocions. Els investigadors han sotmès un grup d’estudiants a un qüestionari dissenyat per mesurar el nivell de determinació dels subjectes. Després han escanejat els cervells dels estudiants en acció i han vist justament que s’activava una àrea cerebral específica. La incògnita és si el que guia els comportaments ambiciosos són les diferències innates entre cervells o les que són generades de la complexa interacció de gens i ambient.

Yolanda Andreu, professora de Psicologia de la Universitat de València, explica que per a aquests comportaments hi ha dos tipus de motivacions en els humans: les d’assoliment i les de poder. Les primeres responen al desig de millorar, mentre que les de poder busquen impactar en el medi, sobre la resta de persones. Per a Andreu, posseir més motivacions d’aquesta mena no depèn exclusivament de l’ambient o de la predisposició genètica. No se sap exactament en quin percentatge influeixen cadascun dels factors, però tot fa pensar que actuen de manera semblant. “Hi ha una interacció contínua”, conclou.

L’ambició pot ser dividida en tres elements almenys: hi ha la capacitat de superar els obstacles i resistir la desil·lusió, la voluntat d’assolir un nivell socioeconòmic millor i un cert grau de confiança en un mateix.

Malgrat tot, aquesta confiança no és absolutament indispensable, com tampoc no ho és la intel·ligència. La intel·ligència pot ajudar a realitzar determinades ambicions, però no és un component essencial de l’ambició.

Cultura i societat. La nostra societat premia, o si més no reconeix, l’èxit i la capacitat d’arribar al cim, de vegades coste el que coste. Assenyala Yolanda Andreu que la cultura occidental valora més aquesta voluntat d’assoliment que no pas moltes cultures orientals, més abocades a l’interior de la persona. Un exemple es troba en la cultura protestant i la revolució industrial.

Per demostrar quant compta l’ambient social, ajuda una investigació feta a la Universitat de Nova York que ha estudiat el comportament dels hispans immigrats. Les 400 famílies estudiades provenien de petits pobles rurals de l’Àsia, Llatinoamèrica i el Carib, pobles on no hi ha res de semblant al clima competitiu novayorquès. Malgrat això, desembarcats als EUA, els immigrants han canviat radicalment el seu comportament: els nens van millor a l’escola que els seus companys nord-americans i també els adults lluiten amb una determinació del tot inèdita als països nadius. Fa un segle, per adquirir l’estatut de la classe mitjana dels Estats Units, els immigrats necessitaven dues o tres generacions. Ara en tenen prou amb una.

Perquè qui creix en una família benestant pot heretar eines útils, o un comportament d’indolència aristocràtica, mentre que uns orígens humils poden ser l’empenta per millorar o generar una sensació d’impotència inert. Segons els antropòlegs, la major part de les persones ambicioses pertanyen a la classe mitjana, a famílies que ja han assolit algun objectiu però que no estan segures de poder mantenir-lo: en aquest ambient es fa sentir d’una manera més forta el que alguns antropòlegs defineixen com a “ànsia d’estatus”.

El paper dels gens. Quant als orígens genètics de l’ambició, hi ha l’energia, l’empenta a l’èxit, en definitiva, el material en brut que ens serveix per definir els objectius. I també la capacitat de resistir el repte que representa el fet de gestionar bé les situacions d’estrès que arriben de l’entorn.

Des d’un punt de vista darwinià, l’ambició representa un paper precís en l’evolució, perquè contribueix a la supervivència del més fort, a la propagació dels gens més eficients. De fet, també entre els animals hi ha líders nats: entre els llops, els mascles alfa, els dominants, es reconeixen fins i tot quan són cadells per a la curiositat amb què exploren l’ambient i es baten pel menjar i l’atenció de la mare. I conserven aquests trets fins als deu o onze anys, quan moren i deixen al seu darrere una gran descendència, mentre que els gregaris es reprodueixen amb menys freqüència i normalment no arriben als quatre anys.

De la mateixa manera, a les famílies humanes hi ha vencedors i vençuts, i persones que semblen immunes, aparentment, al foc de l’ambició.

Frustracions i estrès. Els psicòlegs consideren que l’ambient ideal és aquell que posa objectius ambiciosos però realistes, que valora els èxits sense dramatitzar les derrotes. Les persones aprenen a esforçar-se per assolir un objectiu si es convencen que el seu esforç serà premiat. Per exemple, pot ser d’ajuda marcar-se unes metes no gaire difícils d’assolir, així s’agafa confiança en un mateix. Ara bé, què passa quan l’ambició, sovint sota l’empenta de les pressions socials, esdevé frustració?

El fracàs i la desil·lusió naixen quan l’ambició és desequilibrada quant a les possibilitats. Per això pot ser útil allargar la gamma de les opcions possibles, per evitar que els reptes de l’ambient esdevinguen paranys. De fet, qui corre els pitjors riscos és qui no s’acontenta.

També entre els llops i els ximpanzès els mascles dominants tenen problemes d’ansietat i pateixen úlceres i atacs al cor. Potser per això, ja siga entre els animals o entre els humans, hi ha molts individus que s’adapten amb serenitat a un paper secundari. Però també això és un problema. Els psicòlegs estan convençuts que el poder desgasta només qui no el té. Les víctimes de l’estrès no són tant els caps, que obtenen gratificacions dels mateixos esforços que els haurien d’estressar, sinó els subalterns que perpètuament depenen de les decisions i la voluntat d’altres.

La feina té una relació directa amb la salut, segons les conclusions del XXVIII Congrés Mundial de Medicina del Treball, celebrat fa uns mesos a Milà. Els especialistes que s’hi van aplegar verificaren un augment de les patologies cròniques d’estrès relacionades amb l’actual sistema socioeconòmic. És com si la manca de control sobre la pròpia vida es traduïra en una alteració dels sistemes d’autoregulació de l’organisme. L’ambició pot perjudicar la salut?

Publicat a El Temps 3 octubre 2006

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s