Els que ens fa humans

Según la experta en chimpancés, Jane Goodall, “lo que nos hace humanos, creo, es la capacidad de plantear preguntas”. Quizá lo esencial no es tanto saber qué nos hace humanos como no dejar nunca de formularnos la pregunta.

Rafael Maldonado. Les drogues modifiquen el llindar del plaer.

publicat a El Temps. Febrer de 2009

Rafael Maldonado ha dirigit una exposició sobre les drogues organitzada per la Fundació “la Caixa” i el Departament de Salut i adreçada sobretot a joves, famílies i educadors. Al Principat, segons dades del Llibre blanc de la prevenció a Catalunya, el 62% dels joves que tenen entre 14 anys i 18 han consumit alcohol, el 25% han consumit cànnabis i més del 2,5% havien pres cocaïna alguna vegada el darrer mes.

—Quin és el mecanisme cerebral pel qual ens enganxem a la droga?

—La droga actua sobre uns mecanismes que són summament poderosos perquè són els mateixos que fan de mitjancers amb els efectes reforçants dels estímuls naturals.

—Els estímuls naturals, quins són?

—El menjar, la cerca del plaer sexual i el reconeixement parental per a cobrir la necessitat de perpetuar l’espècie. Els estímuls naturals han d’actuar sobre aquests mecanismes per poder mantenir l’espècie, però quan les drogues actuen sobre aquests mecanismes i els modifiquen, ho fan de manera permanent, cosa que genera el procés addictiu. Les drogues actuen sobre aquests circuits i els modifiquen. Què passa al començament? La droga va a produir plaer. Aquest plaer serà clau perquè comenci el procés addictiu.

—Per què produeix plaer?

—La droga produeix uns canvis neuroquímics que, al començament, seran els mateixos que produeixen els estímuls naturals. Però un cop s’inicia el procés, amb l’actuació es produeix el canvi esmentat en els circuits. Modifiquen el llindar requerit perquè es produeixi plaer. De manera que, al començament, les drogues van produint aquest efecte plaent, però, poc a poc, a mesura que l’exposició a les drogues és crònica, aquest efecte va minvant. Quan el subjecte ha consolidat el procés addictiu, amb la droga ja no cercarà plaer sinó que tindrà l’objectiu de no trobar-se malament. El procés s’inicia cercant plaer i es consolida perquè el subjecte no vol trobar-se malament.

—Per què es troba malament?

—Es produeixen canvis adaptatius en els circuits del plaer. Diguem que el llindar hedònic d’un subjecte normal es troba en el nivell 0. Doncs el llindar hedònic d’un drogoaddicte està per sota de zero. El seu llindar hedònic és negatiu i, per tant, es troba sempre malament. Per aconseguir tornar al nivell zero, per no sentir-se malament, el subjecte addicte necessita consumir la droga.

—Totes les drogues tenen aquest mateix efecte en el cervell, tant se val que siguen excitants com depressores?

—Totes produeixen uns canvis en el cervell que són comuns. Totes entraran pel mateix circuit a la generació del procés addictiu. Totes les drogues produeixen alteracions comunes, que són l’alteració dels circuits de recompensa.

—Les drogues són dures o toves, segons el temps que els costa de modificar aquests circuits del plaer?

—No. Trenquem el mite que hi ha drogues dures i toves. Hi ha drogues i les drogues causen problemes. Hem d’evitar que causin aquests problemes, però oblidem el mite sobre drogues dures i toves.

—No hi ha una diferència de temps d’addicció entre unes i altres?

—Oblidem els mites i anem a les realitats. La realitat és que l’exposició a les drogues origina problemes i els problemes dependran: 1) de la droga; 2) de la vulnerabilitat de l’individu; 3) de l’ambient. La conjunció d’aquests tres factors accelerarà l’entrada en el procés addictiu. No tan sols un. Tots tres: la droga, la vulnerabilitat individual i l’ambient.

—El nivell de vulnerabilitat de cadascú és desconegut?

—Sí. És com una ruleta russa. No podem saber quina és la teva vulnerabilitat.

—Dèieu que la droga afecta la zona que està preparada per a sentir plaer amb els estímuls naturals, com el sexe i el menjar. La modificació del llindar del plaer en addictes també afecta aquests estímuls naturals?

—No. Quan es produeix aquest canvi, apareix una situació patològica, una alteració del cervell. L’alteració produeix una malaltia que anomenem addicció. Òbviament, un subjecte addicte és una persona que pateix una malaltia crònica. I hem d’aconseguir que aquest subjecte pugui tenir una vida normal.

—Per què és tan difícil de deixar de consumir?

—És que l’individu pateix una malaltia crònica, sí. I hem d’aconseguir que torni a trobar-se en una situació normal. Si fem un símil amb un subjecte que pateix asma, hipertensió o diabetis –totes tres són malalties cròniques–, veiem que podem aconseguir que el subjecte asmàtic, hipertens o diabètic dugui una vida normal. Per a això, s’ha d’adaptar a la situació. Una cosa semblant s’ha d’aconseguir amb el subjecte addicte. Per això hem d’evitar que s’exposi a determinades circumstàncies que el facin recaure. Un subjecte que pateixi una addicció ha d’evitar les situacions que l’hi facin tornar. Tots sabem que un subjecte addicte a l’alcohol no pot tornar mai més a la vida a consumir alcohol. Passa igual amb la majoria de les drogues: el tabac, la cocaïna…

—Per què tornar-hi és tan perillós?

—Perquè tornar a consumir reactiva els circuits que li han fet patir l’addicció.

—I és difícil de convèncer.

—El subjecte addicte pateix uns canvis a llarg termini, que li provoquen una gran dificultat per a controlar la conducta. Aquests canvis en el control de la conducta fan que tingui dificultats per a prendre decisions. Al nostre cervell, l’estructura que ocupa el màxim ordre jeràrquic en el control de la conducta és l’escorça cerebral. És aquesta estructura cortical la que ens fa tenir un comportament racional i no prendre decisions indesitjables per a nosaltres mateixos. En un individu addicte es produeix una alteració en l’escorça cerebral que li impedeix de controlar la conducta. Per això, serà molt difícil per a un addicte de prendre una actitud racional sobre la seva addicció. Per això mateix serà molt difícil que el puguem convèncer de deixar la droga.

Evolucionisme. Als ximpanzés no els interessa parlar per parlar

Publicat a El Temps. Febrer 2009

Entrevista a Jo sep Call, director del centre Wolfgang Köhler per a la recerca sobre primats, de l’Institut Max Planck d’antropologia evolutiva.  Nuria Cadenas

Estudieu el comportament dels grans simis, que són els goril·les, els ximpanzés…

—…els orangutans i els bonobos. Però no hem d’oblidar que hi ha cinc grans simis: als que ja hem esmentat hi hem d’afegir els humans.

—Una cura d’humilitat?

—[Somriu] Sí. Perquè sembla mentida, però fins els anys 60 o 70 del segle XX, la classificació del grup dels grans simis situava orangutans, ximpanzés, bonobos i goril·les en una branca, i els humans, en una altra. Avui dia sabem que no va així, perquè en el camp molecular s’ha demostrat que els humans cauen a la meitat de l’arbre genealògic.

—També ens posàvem sempre una mica més amunt en l’arbre.

—Això ve de la classificació tradicional entre organismes inferiors, superiors i humans. Però una de les grans aportacions de Darwin, precisament, i que ho va trastocar tot, fou posar-nos tots a la mateixa alçada. Al seu quadern sobre la transmutació de les espècies, de l’any 1837, va trencar amb l’antiga scala naturae i la progressió lineal amb els humans a dalt de tot. A l’arbre de la vida darwinià tots els éssers eren al mateix nivell i, a més, hi representava espècies que s’havien extingit: és una contribució importantíssima per al tipus de recerca que fem al nostre grup: el fet de pensar quina és l’organització filogenètica de les espècies i comparar i veure les diferències entre elles.

—Com ha quedat l’arbre, per tant?

—D’entrada, si anem 20 milions d’anys enrere ens situem en un punt on no hi ha diferenciació: som a la branca de l’avantpassat comú. Aproximadament a 16 milions d’anys, se’n separen els orangutans (bé: el seu avantpassat, el que va donar com a resultat els orangutans). A 12 milions d’anys, ximpanzés, goril·les, bonobos i humans encara són el mateix. Als 10 milions, se separen els goril·les (els avantpassats: ja no ho diré sempre per a simplificar). Als 8, ximpanzés i humans continuem junts, diguem-ne. I cap als 6 milions d’anys es varen separar en dues branques (cadascuna té els seus branquillons d’espècies que evolucionen o s’extingeixen, fins a les actuals). I fa cosa d’un milió d’anys se separaren ximpanzés i bonobos. Des d’aquest punt de vista, per tant, els humans són més propers als ximpanzés i als bonobos que no pas els goril·les dels orangutans.

—Sembla clar per què cal estudiar els primats no humans.

—No hi ha una única raó: te’n donaré tres. La primera, que són interessants per si mateixos. De fet, qualsevol espècie d’aquest planeta és interessant. Els humans, a més, som una espècie amb molta dèria per saber coses.

—La segona raó?

—Com a instrument de contrast. Quan només estudiem una espècie, podem trobar-hi determinades característiques, però només quan tenim una altra espècie i comparem podem veure coses que ens havien passat per alt. És fascinant adonar-te que, mentre mires la segona espècie, aprens sobre la primera: perquè pots adonar-te, per exemple, de què no fa. I allò que no fa pren rellevància quan hi ha una espècie molt propera que sí que ho fa.

—Ens queda la tercera.

—Finalment, perquè l’estudi comparat, combinat amb el de l’evolució d’aquestes espècies, ens permet de fer inferències sobre l’evolució humana. Hi ha més mètodes: comparar el registre fòssil sobre homínids, mirar la informació genètica… I hi ha el mètode comparatiu: estudiar espècies diverses per veure quines similituds i diferències hi ha i combinar aquesta informació amb la de les relacions filogenètiques. Així intentem esbrinar quines són les coses que han canviat des que teníem un avantpassat comú amb ells i quines no.

—Per exemple?

—Per exemple, l’ús d’instruments. Els ximpanzés i els orangutans n’utilitzen. I els bonobos i els goril·les, en captivitat, també. Fixa’t que si només estudiéssim els humans, podríem pensar que la fabricació i l’ús d’instruments és una característica molt especial que va evolucionar recentment, amb la història humana.

—I, de fet, ens ho pensàvem.

—Sí: els anys 50 es deia que era un tret diferencial humà. Perquè ningú no havia vist què feien els grans simis. Però va venir Jane Goodall i els seus estudis de camp amb els ximpanzés i va descobrir que utilitzen una varietat important d’instruments. I sabem que els modifiquen. I que n’empren de diferents en seqüència. De fet, l’ús d’instruments es pot remuntar a l’avantpassat comú a tots els grans simis.

—I què passa amb el llenguatge?

—Que els humans en tenim i els altres simis, no. Per tant, podem dir que és un tret recent, que segurament ha evolucionat de manera independent en els humans. Cosa que no significa que no tinguem algunes capacitats compartides que són importants per a crear el llenguatge, sinó que n’hi ha unes altres que no són compartides. I és la combinació d’aquestes capacitats que fa que tinguem llenguatge o no en tinguem, perquè no és una qüestió monolítica. I és mitjançant la comparació dels components que hi ha en els altres grans simis i els que no, que podem veure quines coses han canviat. I quins aspectes concrets poden haver fet possible el llenguatge.

—Que no és una qüestió només física, de la localització de la laringe, etc.

—Aquesta teoria ha tingut molt de ressò, però ara hi ha un investigador, Tecumseh Fitch, que afirma que la posició de la laringe no és tan important, sinó que, probablement, la diferència rau en el control i les estructures corticals. Si hi ha una cosa molt diferent entre els grans simis no humans i nosaltres és que els humans tenim la capacitat de vocalitzar de forma voluntària i de produir nous sons. Per exemple, el so d’un tren –tu-tuuuu…!–: no és una necessitat evolutiva, però ho podem fer. Un ximpanzé, en canvi, no. Però és interessant que un lloro, sí.

—Que ja és una altra història, no?

—Sí. És un cas de convergència evolutiva i no pas que els humans i els lloros tinguem un avantpassat comú capaç de fer això: evolucions independents han produït un mateix resultat. En tot cas, aquesta capacitat no existeix en els grans simis no humans o en els altres primats. Tenen un repertori fix i ja està.

—Però no poder pronunciar alguns sons no incapacita per al llenguatge… Hi ha la gestualitat, per exemple.

—És una qüestió molt interessant, perquè els grans simis no humans sí que poden produir, voluntàriament, gestos nous amb les seves mans i utilitzar-los per fer coses que el repertori normal no els permet. Per exemple, poden utilitzar gestos que aprenen amb humans per referir-se a coses que no hi són: poden fer el signe de poma i demanar-te’n una.

—És abstracció?

—En el sentit que es tracta d’una cosa que no hi és, sí. Però no si pensem que una poma no és una cosa abstracta sinó concreta. Si em diguessis que utilitzen un gest per referir-se a bellesa… ja seria diferent.

—Però sí que diuen “fruita”?

—Sí. I aquesta és més interessant perquè menjar, per exemple, és un signe que n’engloba uns altres, no és res concret, sinó que té una categoria funcional, té un nivell d’abstracció més gran. Els anys 80 es van fer estudis sobre categorització, amb lexigrames, unes fitxes que significaven martell, tornavís, etc. i uns altres que volien dir poma, plàtan… També hi havia una fitxa que significava instrument i una per a menjar. Els ximpanzés agafaven les fitxes del martell, el tornavís i etc. i les col·locaven amb la que significava instrument. I amb les de menjar, també ho feien correctament.

—Amb lexigrames o amb gestos o com sigui… heu conversat mai amb un ximpanzé?

—Això depèn molt de què entens per conversar. Si significa que ell et diu “Dóna’m un plàtan” i tu li dius “Vols un plàtan?” i ell et diu “Sí”; si això és conversar, sí. Però si vol dir parlem del temps o fem petar la xerrada… aleshores, no. Als ximpanzés no els interessen aquestes coses, no els interessa parlar per parlar, sinó per obtenir coses. En aquest sentit, són molt materialistes. Això és una diferència respecte a nosaltres. Els infants humans, per exemple, fan una cosa molt estranya si la compares amb els altres animals: de vegades t’ensenyen un objecte i només volen que diguis: “Ai sí, mira que maco”, i ja està, queden contents, no volen que els donis res. Aquesta motivació per entrar en la cognició social dels altres penso que és molt important en els humans i no crec que ho sigui per a ells.

—A mesura que avancen les investigacions, es trenquen mites: si pensàvem que érem els únics a tenir passat, ja es va demostrar que no. El vostre equip ha mostrat recentment que bonobos i orangutans pensen en futur…

—No va ser fins el 1909, ara fa justament cent anys, que es va descobrir que els animals no humans sí que es recorden de coses, que tenen un passat. Quina mena de memòria és una altra qüestió que encara es debat, però se sap que tenen memòria. I ara hem demostrat que també poden pensar en el demà. La veritat és que ni jo mateix no m’ho esperava, això, perquè, de fet, res no ens induïa a pensar que ho podien fer. Si els observes en llibertat veus que no guarden les pedres, que les utilitzen i després les deixen estar. Ens pensàvem que això de preparar reposadors, magatzems de pedres per quan facin falta, només era cosa dels homínids de fa dos milions d’anys (exclusiva de la branca humana, diguem). I ara s’ha vist que bonobos i orangutans també en són capaços.

—Què fan?

—Són capaços de seleccionar un instrument a la tarda, endur-se’l a dalt, on dormen, dormir amb l’instrument i l’endemà portar-lo per fer-lo servir. És a dir: quan l’escullen no tenen cap servei per a l’instrument, però l’endemà l’agafen i baixen. Ningú no s’ho esperava, això. Però des que vam publicar aquest article, han sortit dos treballs més, amb ximpanzés, que ho confirmen. I hi ha un article molt interessant que es publicarà aviat.

—Què explica?

—El cas d’un ximpanzé en un zoo de Suècia al qual (potser no és gaire edificant, però, en fi…) li agrada tirar pedres als visitants. Com que els cuidadors ho saben, intenten que no en tingui a mà. Però ell, abans que els visitants hi arribin, va a llocs de la instal·lació on hi ha trossos de ciment que pot trencar, fa com discs de la mida adient i prepara piles de pedres. I quan la gent hi arriba, patam! Això és planificar.

—Però quan un esquirol guarda menjar o un ocell fa el niu, no planifiquen, també?

—Hi ha moltes espècies que sembla que es preparin per al futur. Quina diferència hi ha? Que la seva resposta és controlada per paràmetres hormonals, de llum, etc. L’individu començarà a fer un niu automàticament, quan arriba a un estat fisiològic, per exemple. El cas dels grans simis és diferent, perquè al primer assaig, quan tu els dónes l’eina, no la guarden. No han tingut mai aquest problema. És després, quan no han pogut solucionar-ho, que s’adapten i ho fan. És clar que no vol dir que tinguin la mateixa profunditat de pensament temporal que nosaltres (no fan plans per si passa alguna cosa d’aquí a un any), però és important de saber que, almenys, la capacitat de fer-ho en algun nivell ja hi és en els grans simis no humans. No és una cosa que els humans inventéssim del no res.

—Heu detectat aquesta planificació en captivitat però no pas en llibertat.

—Pot ser que ho facin però que ningú no s’ho hagi mirat. Jo ho he preguntat als investigadors i m’han dit que no ho han vist, almenys en la qüestió dels instruments. I també pot ser que no ho facin. Perquè cal tenir en compte que les coses que nosaltres fem, les coses que els grans simis fan depenen molt de quina classe de problemes es troben. Hi ha coses que podem fer i que no fem perquè no en tenim cap necessitat. Per exemple, els goril·les en llibertat no utilitzen instruments. Però els poses en captivitat i ho fan com qualsevol altre.

—Pot ser que imitin els humans?

—No. Sense imitar els humans. És perquè el seu sistema cognitiu és dissenyat de manera que quan ho necessiten (quan hi ha un menjar que es troba separat d’ells, per exemple) hi poden trobar una solució, que molt sovint demana un instrument. I quan un instrument no funciona, en busquen un altre. Què vol dir? Que la capacitat d’utilitzar instruments possiblement no ha evolucionat específicament per a això, sinó que és part d’un sistema més gran que els permet d’utilitzar-los, si els cal.

—Parlem de cultura? Per què atribuïm sistemàticament els actes dels animals no humans a l’instint i guardem la cultura per a nosaltres?

—Però si són molt difícils de separar! És a dir: nosaltres tenim predisposicions, tenim instints, tenim aprenentatges i tenim cultura. Diria que això mateix és veritat dels ximpanzés. En varien els tipus i les proporcions, si es vol. De vegades es fa la distinció entre biologia i cultura, però la cultura és un fet biològic.

—No entren al grup dels cinc grans simis, però heu observat els babuïns contemplant una posta de sol?

—Ah, això m’agradaria saber a mi: què pensen? [Torna a somriure.] Però la ciència avui dia no pot donar respostes a experiències subjectives. Encara que siguin preguntes fascinants, hem de reconèixer les nostres limitacions.