Pressupostos de L’estat 2007

les xifres dels pressupostos són molts grans 145.000 milions, però es poden resumir a 10 euros per habitant i dia

Més Guanys naturals … la caixa

d’ EUROPA PRESS dia 19

La Caixa ha obtingut un benefici net de 1.803 milions d’euros en els primers nou mesos de l’any, un 52,2% més en comparació al mateix període del 2005. El resultat recurrent va ascendir a 1.079 milions, un 19,2% més, ha informat l’entitat que presideix Ricardo Fornesa.

La primera caixa d’estalvis espanyola va aconseguir fins a setembre uns resultats extraordinaris de 724 milions -respecte dels 280 milions del mateix període del 2005- per la venda del 39,4% de Colonial al grup Inmocaral, i també la venda del 100% de Caixabank France a Boursorama (Grup Société Generale).

(arrodonint surt a 7.5 milions d’euros/dia )

Quant guanya el meu cap?

publicat a l’avui el 18/10/2006

El sou mitjà del director general de l’empresa catalana puja a 80.719 euros bruts l’any dimensió · Les companyies grans paguen el doble que les petites

Si vostè és director general d’una multinacional que ven al mercat espanyol més de cinc-cents milions d’euros pot ser un dels pocs afortunats amb un sou brut de més de 235.083 euros l’any, compensacions extrasalarials a banda. Aquesta és la quantia màxima -la mitjana als grans grups se situa en els 171.466 euros- que poden assolir les primeres espases de les principals empreses catalanes, una xifra que acostuma a completar-se amb retribucions en espècie, com cotxe, mòbil, targeta de crèdit, assegurances mèdiques i, fins i tot, accions de la companyia.

“Els salaris dels directius creixen amb la dimensió de l’empresa: fins a 2,5 cops en el cas de la direcció general i dos cops per a la resta dels executius”, va explicar ahir Francesc González, soci director de la consultora de recursos humans ICSA, que, juntament amb Laboris, ha elaborat una àmplia anàlisi de les retribucions dels quadres directius a Espanya. La retribució mitjana dels directors generals a Catalunya -inclou empreses de totes les dimensions- se situa en els 80.719 euros.

Un sou deu vegades superior

Ser el màxim responsable del funcionament d’una societat està molt ben valorat, tant com per tenir un sou mitjà cinc vegades superiors -deu en el cas de les grans multinacionals, que paguen un 15% més que les firmes locals- que la resta de treballadors de l’Estat. De fet, el salari mitjà dels assalariats espanyols va elevar-se l’any passat a 16.017,6 euros.

Després del director general se situa en remuneració el màxim responsable del departament comercial i, tot seguit, el cap de l’àrea financera. No obstant, cal remarcar que l’àrea comercial rep una retribució variable significativament més alta que altres departaments, que pot arribar a representar fins al 30% del màxim responsable de les vendes de la companyia.

“El nombre de persones que reben un sou variable creix amb la dimensió de l’empresa, però alhora decreix el seu valor en relació amb el fix”, va comentar González. La mateixa situació es dóna en el cas del pagaments en espècie: gairebé la meitat dels directius de grans empreses gaudeix de, com a mitjana, set conceptes extrasalarials per només dos en el cas de petites empreses. “Dissenyar una bona política de retribucions és fonamental per captar i retenir talent i per contractar l’equip directiu de l’empresa”, va dir Ernesto Poveda, soci d’ICSA.

La retribució d’un executiu depèn del sector on treballa, ja que les activitats més dinàmiques poden arribar a oferir fins a un 20% més de sou que altres de més estancades. La comunicació, la indústria i la construcció són en aquests moments els sectors més dinàmics de l’economia catalana, mentre que els que estan patint les conseqüències de la deslocalització, com el tèxtil, són els més estancats.

Un 20% no són universitaris

Finalment, l’estudi desvela que al voltant del 20% dels directius no tenen formació universitària, mentre creix cada vegada més la presència de programes o cursos de postgrau en els currículums dels executius catalans. En aquest punt destaca especialment el director general de recursos humans, un departament on el 44% dels caps han realitzat algun curs formatiu un cop acabada l’etapa universitària.

Federico Mayor Zaragoza

Entrevista al bloc de Narcís Genis http://ngenis.blogspot.com/2006/10/federico-mayor-zaragoza.html

El que són les empreses

Javier Nieto, fundador de Santa&Cole, indicava que les empreses són allò que ofereixen als seus mercats

Els noms de les coses i les persones

les coses, els fets, les persones tenen un nom natural….
les mares no s’equivoquen mai al posar el nom dels seus fills

Resum evolució preus habitatge a Barcelona 1997 a 2006

Publicat a El Triangle

…Des de la fi de l’any 1997 fins avui, el preu dels habitatges ha augmentat més d’un 150%, mentre que els salaris només ho han fet un 35%. Així, els esforços que havia de realitzar una família mitjana per cobrir les despeses destinades a l’habitatge s’han multiplicat i l’escletxa entre el cost de l’habitatge i el nivell d’ingressos ha esdevingut abismal. Actualment, l’endeutament familiar, segons dades del Banc d’Espanya, és de 650.000 milions d’euros, gairebé un 75% del PIB de l’Estat espanyol. Hi ha una altra dada força clarificadora: a Catalunya es necessiten nou salaris bruts anuals per adquirir un pis de 80 m2, mentre que fa deu anys amb 5,4 salaris n’hi havia prou. I aquesta mitjana a la ciutat de Barcelona es dispara.
La instal·lació del totxo com a moneda de canvi –i alhora motor– en l’estratègia de creixement, expansió i consolidació del capital en la nova fase econòmica modernitzadora –la integració a la CEE– va néixer a mitjan anys vuitanta i el seu artífex va ser l’ínclit Miguel Boyer, aleshores fitxatge estrella dels socialistes com a ministre d’Economia i avui prominent membre del patronat de la fundació d’Aznar, la FAES. Val a dir que el beautiful people Boyer no va fer més que actualitzar una configuració encetada en els anys cinquanta i seixanta, temps de grans infraestructures –el desenvolupisme, que en deien…
L’anomenat decret Boyer va instituir la llei de la selva en el sector immobiliari i va convertir un teòric dret fonamental en una mercaderia d’un potencial inimaginable. Les posteriors lleis d’arrendament urbà (LAU), fonamentades en aquest Reial decret llei 2/1985, van acabar d’arrodonir el suculent negoci i de posar fi a qualsevol vel·leïtat proteccionista envers els llogaters. L’any 1960, per exemple, el parc de pisos de lloguer era d’un 40%; la disponibilitat d’aquests habitatges queia a un 6% l’any 2005.
L’especulació d’aquests darrers anys, doncs, es vestia de diumenge amb els hàbits d’una llei que empararia els pretendents més funestos que han festejat amb la democràcia: el mobbing, el blanqueig de diner, l’evasió fiscal, el nepotisme, la corrupció…
La darrera i triomfal fase d’aquesta